Futur

Quan et coneixeré et faré tancar els ulls i l'abraçada serà calenta, dolça, tendra i llarga

Anys

Ahir va fer quatre anys que ens coneguérem. M’han passat volant, però sempre t’he tengut present.
Record el teu nom, però no el teu aniversari. El vaig deixar d’apuntar a l’agenda per no fer-me mal i ara em sap greu no recodar-lo. Em vaig enamorar de tu, de les teves cartes, de la teva lletra petita i mala d’entendre, de la teva sensibilitat... Ara sé que era jove quan va passar i no veia que la nostra relació no aniria enlloc.

Guard les teves cartes com qui guarda la vida, tenc posades les teves inicials a un d’aquests xirmes que serveixen per escoltar música. Te’n recordes? Et vaig dir que me l’havia regalat mon pare i tu em digueres que hi hauria de posar música i ja el podria fer servir.
M’agradaves, però amb el temps desaparegueres. Em feres patir, em trencares el cor, em deixares desemparada, tota sola, trista; però hauries de saber que, tot i això, estic molt contenta d’haver-te conegut.

Sempre em deies que havia de riure i m’agradava que m’ho diguessis, però d’ençà que no hi ets la tristesa és el somriure que tenc a la cara. Riu sempre, per favor. Ho recordes? Jo sí i és de les poques coses que record de tu. Sé que han passat quatre anys, però encara t’estim, t’estim com un germà, t’ho vaig dir moltes vegades. Ara no sé on ets, per on pares. És com si la terra t’hagués engolit.
El que diré t’ho he copiat però: siguis on siguis vull que sàpigues que encara ets el meu Cesc, ets especial per mi i no deixaré de pensar en tu, mai. Sé que per la meva manera de ser no et vaig dir que eres una gran persona. No et pots imaginar el greu que em sap no haver-t'ho dit.
Siguis on siguis recorda que sempre hi haurà qualcú d’aquesta illa que pensarà en tu.
Àgueda

Acudit

- Se abre el telón i apareix una patera tota plena de pendrives. Se cierra el telón. Quina pel·lícula és?
-¿?
-Memorias de Africa

SA

S’havia aixecat amb la necessitat de veure una altra realitat. La vida al poble no li havia estat favorable com pensava, estava cansada de veure sempre la mateixa gent, de conèixer tothom. Necessitava formar part d’un conjunt on fos una més, on passàs desapercebuda, no volia ser aquella persona que s’havia instal·lat al poble una vegada havia sortit de la presó.
Quan hi anà, pensava que podria començar de bell nou, però la gent tot d’una va saber qui era, què havia fet, d’on venia...
Per això aquell matí agafà el cotxe i partí cap a Sant Agnello. No sabia què tenia aquell lloc –potser era el nom, la tranquil·litat que hi trobava, l’aire...–, però sempre que necessitava desconnectar anava allà. Aquesta vegada hi passà tot el cap de setmana. Feia molt de fred.
Abans de partir cap a casa, però, anà al carrer Belvedere a veure-la.

II

T’escric una altra vegada. És l’única manera que tenc per poder parlar-te. Potser qui trobi tots aquests escrits pensarà que havia embogit, que escriure a una persona que no respon no té sentit. I la veritat és que potser sí que he perdut el cap, però no em sap gens de greu. Aquestes cartes m’han servit per crear-me un món irreal i perfecte que m’ha ajudat –tots aquests anys– a seguir vivint.
Saps? T’he imaginat de moltes maneres. Em fa vergonya dir-t’ho, però sé que no ho llegiràs i si ho fa qualcú serà perquè jo ja hauré desaparegut d’aquest món. Resulta que moltes vegades t’he imaginat dins el meu llit, abraçats com si tenguéssim vint anys, jugant.
Quan sent la nostra cançó la pell se’m posa de gallina i la tristesa fa acte de presència. Què hagués estat de nosaltres si haguéssim fet aquell viatge plegats? Què hagués passat si t’hagués triat primer a tu? Com ja t’he dit moltes vegades, les hipòtesis que em faig són, lògicament, positives i pens que potser ara seria jo qui seuria devora teu i podria donar-te l’enhorabona pel teu darrer llibre publicat. Els tenc tots. Me’ls he llegit cinquanta mil vegades, però no te’ls he pogut comentar mai. No pens que jo sigui millor que ella, pens que ha estat el destí que ha fet que em quedàs tota sola en aquest tros de terra.

Saps que tenc el costum de posar-te trossos de cançons i avui he triat aquest: Estripo pàgines quadriculades, plenes de taques blaves i gargots que dins la paperera arrugades criden el teu nom.

T'estim i serà així fins que deixi d'alenar.
Marie von Schreber