Era hora de tornar cap a casa, però estava massa enrabiada per fer-ho. La feina, els veïns, ell... Tot. Tot ho tenia en contra.
Aparcà el cotxe i enfilà aquell carrer que coneixia tan bé. En arribar a dalt de tot, girà a mà esquerra i allà el trobà. Tot sol. L’esperava. S’hi acostà a poc a poc, però amb ganes, i, mentre s’hi asseia, pegà una glopada d’aquell aire beneït.
Aclucà el ulls i notà com l’oratget fresc li fregava la cara. La rugositat del seu banc sempre li havia transmès seguretat, tranquil·litat, llibertat.
Per gaudir, encara més, d’aquell moment, encengué una cigarreta.
El sol començava a amagar-se, sentia qualque corb que cantava, les fulles dels arbres que es movien...
Allà podia ser ella mateixa. Podia plorar, podia riure, podia cantar, podia llegir i, fins i tot, cridar aquell poema de Rilke que tant li agrada.
Allà podia ser la veritable Sèn.
dissabte, 29 de maig del 2010
dilluns, 24 de maig del 2010
Una altra mena de desfogament
S’havia assegut davant un foli blanc, impol·lut. No hi estava avesat. No sabia com havia de començar i, mentre ho pensava, el dit polze i índex movien el bolígraf tan aviat que no es veia amb claredat.
El meu bagatge literari és pobre i no sé si mai n’hi ha hagut cap que...
No li agradava. Li pintà un parell de línies a damunt d’una manera tan grollera que el foli immaculat ja havia quedat mutilat. Ho tornà intentar, però.
M’agradava posar la meva galta davall la teva guixa perquè –miràs cap on miràs– les vistes eren excel·lents. El teu cos era perfecte. Eres com una deessa mitològica que havia decidit fer-me l’home, sexualment parlant, més feliç d’aquest món.
Aixecà el cap i rellegí el que havia escrit. Rigué. Lògicament, a tu no t’hauria agradat i li hauries fet canvis. L’hauries poblat de comes, però som jo qui ara escriu i tu, tu calles.
Vares ser la meva sucre, el meu àngel, la meva felicitat terrenal fins que et cansares de mi i tota la teva divinitat es convertí en dimoniitat.
Em deixares. Sí. Però només et vaig enyorar perquè me’n vaig haver de cercar una altra que, s’ha de reconèixer, de deessa sexual no en tenia res.
- Per què estàs tan bona?
- Perquè tu m’hi trobes.
Tornà a aixecar el cap. Havia quedat satisfet del que havia escrit. No tenia introducció, però no la necessitava. Agafà el foli ja blavós i el guardà al bloc. Se n’anà cap a la cuina per preparar-se el dinar i decidí que l’endemà escriuria com havia destrossat el seu oasi divinal.
El meu bagatge literari és pobre i no sé si mai n’hi ha hagut cap que...
No li agradava. Li pintà un parell de línies a damunt d’una manera tan grollera que el foli immaculat ja havia quedat mutilat. Ho tornà intentar, però.
M’agradava posar la meva galta davall la teva guixa perquè –miràs cap on miràs– les vistes eren excel·lents. El teu cos era perfecte. Eres com una deessa mitològica que havia decidit fer-me l’home, sexualment parlant, més feliç d’aquest món.
Aixecà el cap i rellegí el que havia escrit. Rigué. Lògicament, a tu no t’hauria agradat i li hauries fet canvis. L’hauries poblat de comes, però som jo qui ara escriu i tu, tu calles.
Vares ser la meva sucre, el meu àngel, la meva felicitat terrenal fins que et cansares de mi i tota la teva divinitat es convertí en dimoniitat.
Em deixares. Sí. Però només et vaig enyorar perquè me’n vaig haver de cercar una altra que, s’ha de reconèixer, de deessa sexual no en tenia res.
- Per què estàs tan bona?
- Perquè tu m’hi trobes.
Tornà a aixecar el cap. Havia quedat satisfet del que havia escrit. No tenia introducció, però no la necessitava. Agafà el foli ja blavós i el guardà al bloc. Se n’anà cap a la cuina per preparar-se el dinar i decidí que l’endemà escriuria com havia destrossat el seu oasi divinal.
dijous, 6 de maig del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
