L'oasi de Marie

Havia començat la primavera i el sol, tímidament, encalentia l’ambient.
Marie, estirada de panxa en l’aire damunt els erectes, flonjos i verdosos gratacels del parc cosmopolita, mirava, amb els ulls de moix mig clucs, com l’oratget remenava les fulles dels arbres.
Sempre havia volgut viure a aquella ciutat. No sabia per què, però des de menuda l’havia sentida com a seva. En fer vint-i-dos anys s’hi instal·là. Tenia por de fer-ho, perquè sempre havia temut els canvis i perquè ningú no havia cregut en ella; emperò s’arriscà i triomfà. En aquella pàtria de pàtries tot el que havia aconseguit era, exclusivament, mèrit seu i, per tant, motiu d’alegria.
Somreia. Era feliç. Per fi, encara que pogués semblar contradictori, allí havia trobat la pau, la serenitat, la tranquil·litat i, lògicament, la llibertat que no havia tengut abans.
«Aquest és el teu any. Aprofita’l bé». Segur que no el vaig creure? No, no ho vaig fer, però per què? Per no contradir els pares?, per no...? Sí, segurament pels pares, perquè sí, sí, jo crec que existeix el destí. Per què no hi hauria d’haver qualque potència sobrehumana que escrivís el nostre futur? I, també deu ser cosa del destí el fet que sigui tan diferent dels altres? No ho sé, però, i com degué saber que era el meu any?, què li ho va fer pensar?
Avui fa set mesos que vaig arribar. Quin jet lag que tenia! Que gran ho veia tot i que diferent ho veig ara! Em sentia una formiga, una formiga que es troba fora de lloc, però sense motiu, eh? Ací ningú és d’ací! I estava perduda, no coneixia ningú, però sort del botiguer Paul. Quina gràcia. Sense ell no hagués trobat aigua a mar!
No he pensat en els bessons! Bé, tampoc no he vist cap esquirol, avui. Hi hauria d’haver pensat, però, per si de cas.
Quin temps que fa! Una miqueta de fred amb sol, és la millor combinació per a gaudir tot sol! Sembla que sigui a casa. Només falta que la mamà em demani si vull res per menjar i que Daisy vengui a ajeure’s devora meu. Quina vida, més patètica, que tenia.
Ai, «L’oasi»! El meu oasi! L’hauria de pintar, però no idealitzant-lo, no, jo sé que pintant-lo tal com el veig és tal com és: un refugi natural perfecte per a Marie.
Calla. Atura’t. No pensis més i relaxa’t. Digueres que en venir ací no pensaries, que només aprofitaries el moment i el lloc. Aquí i ara.
D’acord.
Havia començat la primavera, el sol, tímidament, encalentia l’ambient i Marie seguia estirada de panxa en l’aire damunt els erectes, flonjos i verdosos gratacels del parc cosmopolita.