Marta

M'agrada veure com, per a Nadal, fan els paquets dels regals. M'agrada sentir el renouet que fa el paper en doblegar-lo qualcú. Tot això pot arribar a fer que tengui pell de gallina.

El poble és diferent de la ciutat. No dic res que sigui nou, però ara ho he tocat amb les mans i sé que és així.

Aquells dies, sent a casa, enrevoltada de gent que m'estimava, em sentia segura, capaç de menjar-me el món sense tenir cap empatx. 

Al cel podia veure estrelles, cosa que a Barcelona era un poc més complicat. A l'illa, podia gaudir de la natura, ser jo, passar gust, com una nina petita, del que sempre havia fet. M'agradava haver tornat als orígens, per dir-ho de qualque manera, perquè era on tu mai no havies estat, on tu no hi formaves una part directa i podia tenir una altra vida. Protegida podia intentar evitar-te i allunyar-te. Havia començat a sentir-me jove i no volia reduir-me com una salsa al foc per tu.

De totes maneres, no sé si és pel signe, a dins meu tenia dues forces. Una et volia fer desaparèixer i l'altra no ho podia consentir.

Cosa estranya, un dia, vaig mirar una pel·lícula d'aquelles amoroses que poden arribar a embafar i que fan plorar el personal femení. Jo, és clar, vaig complir aquest darrer punt i, quan la pantalla de l'ordinador era més obscura, m'hi veia reflectiva. Veia com em queien les llàgrimes i els ulls em tornaven com m'agraden: lluents, amb les pipelles separadetes, netes. Francament, és una llàstima que només els pugui tenir així quan he plorat.

Les llàgrimes em sortiren per la història, però és que la història em recordava a tu i així, ho sé, no aclaria res. Et volia i no et tenia. Assegur que allò no era viure -encara que, tot fos com això- i em cansava, m'esgotava.

Sempre havia estat contenta d'haver-te conegut. Durant un temps, em funcionares, poèticament parlant. Em servires per entendre poemes. Feres que tengués més ganes d'anar al continent i allà vaig esperar el dia que et tornaria veure, però ho vaig fer amb unes esperances o amb unes il·lusions que no s'adeien gaire amb la realitat.

Ets la persona amb qui he estat més insistent. Ets qui més m'has interessat i ets qui més poca facilitat m'ha donat.

Emília

El cel estava tapat. Hi havia claror, però el sol no es podia ni intuir. Semblava que fóssim a qualque poblet perdut d'Anglaterra. Amb boira i amb un paisatge verd i una mica humit.

Érem defora de la casa blanca, de fusta. Érem quatre. Dos homes, que estaven a prop de la porxada i que anaven amb calçons de tela de color ala de mosca, camisa grisa i guardapits negre. Una dona, que estava a un parell de metres d'ells i que duia una falda i un gipó del mateix color que els seus baixos. I jo, jo des dels arbres, enfora, que els mirava tots.

Ella. La jove era nova i sabia que l'home no robust, si no era el propietari de la casa, sí qui se n'encarregava. Feia por, ell. N'hi feia. Era magre. Tenia les mans rudes, ossudes, brutes i fortes.

Jo. Jo els seguia mirant i sabia el secret. Aquell individu esprimatxat matava totes les serventes que arribaven a la casa i, a més, sabia que ho podia justificar. Totes les al·lotes que hi havien anat a fer feina estaven enterrades allà mateix, al jardí. Just a un pam, com a molt, dels nostres peus.

Pensant-hi, vaig necessitar demostrar la veritat. Ho havia de denunciar! Ella ho havia de saber! Vaig córrer i sortir de darrere els arbres, em vaig calar i posar a gratar la terra. L'havia de salvar! Però no!, no! M'havia de salvar, jo! Perquè... perquè jo... jo... jo era la minyona! La nova!

Mentre rapinyava la terra, vaig alçar el cap. El cel seguia sent gris i els homes, que s'havien adonat del que feia, començaven a venir aviat cap a mi. Jo, jo tenia la cara plena de llàgrimes, només volia salvar-me, però ells venien a matar-me.

[Només és un somni]

Emili

Tenia tutoria. En bones festes de Nadal i en tenia una. Tot i això, em venia de gust. Ben ver és que, estava molt peix del tema que havia de comentar amb el professor, però em feia ganes veure'l. Amb el temps que havia estat a Barcelona, li havia anat agafant estima. Ja no el veia com un home que fa tanta por.

Una vegada llesta, vaig partir cap a casa seva. Vaig arribar prest, però en tocar el timbre m'esperava. Em va fer dues besades. Té unes galtes molsudes i fluixetes.

Va estar content pel present que li vaig dur i jo pels llibres que em regalà.

Parlàrem del que feia a Barcelona, és a dir, del projecte de fi de carrera, de com m'anava tot per allà... i em tragué el tema del futur.

Generalitzar pot ser arriscat, però en aquest cas ho faré. Quan has d'acabar la carrera, pots tenir por perquè no saps què fer l'any següent. Et pots sentir com a perdut, perquè no tens la seguretat d'haver de fer un curs més. Aleshores, dins aquest context, pots tendir, amb prou facilitat, a no pensar en aquest aspecte i arreglar-ho dient que: "Bé, ja ho veurem. Ara, de moment, encara estudii..."

Emperò, el que deia, em parlà del futur. Em digué de partir a fora on podria fer el lectorat que, diguem, proposa l'Institut Ramon Llull i, endemés, també hi podria començar la tesi doctoral...
Francament, estava estorada, amb sos cabells drets pel que em deia, perquè era l'estranger. Poca broma. L'estranger! Però... l'estranger? Coratge i empenta! Per què no? He anat a Barcelona. Potser molta gent ho troba poc, però per mi ha estat un bon canvi i sí, per què no anar a un altre país?

Després, evidentment, vaig veure que el professor m'havia plantejat una sortida massa idíl·lica, massa impossible per a una persona com jo; però el que he d'agrair és que, gràcies a ell, a tot el que em va dir, per primera vegada, em vaig sentir jove. Vaig entendre que sí que ho som, i que viuen molt bé a Mallorca, però tot té el seu moment i per això, en tenir uns determinats anys, és quan pots o has d'aprofitar més per sortir, per anar-te'n enfora d'on has crescut per poder-ho fer, també, com a persona, en coneixements...

Jo, sincerament i en tot cas, havia pensat en cercar un màster per fer a Barcelona. No m'havia plantejat anar, per exemple, a Anglaterra; però, si em deixava enlairar, cada vegada que ho pensava, més ganes tenia d'anar-m'hi'n.

Tu, tu havies anat d'ERASMUS i m'havies dit que, si mal no record, val la pena canviar de país. Tu, tu deies això i no em volies. Més clar, aigua. Podia pensar en un futur així i, i ho feia i n'estava contenta! Per primera vegada, aquell dia vaig superar-te. No em vols? Tu t'ho perds. Som jove. Sé que puc fer el que vulgui. Som feliç. Tenc tota una vida per construir, per aprendre, per conèixer-me. No té sentit el que faig, mentalment, per tu. Llavors, visquem!

Esteve

Havia d'estudiar l'examen del bon home que posava com un despertador damunt la taula en fer les classes. Posar-me davant els seus apunts era la cosa que més poc volia fer.

Pensava en tu. I sí, t'havia intentat enviar a pastar fang, però ho havia fet amb tant poques ganes, amb tant poques forces que més instal·lat al meu caparrí no hi podies estar.
Llavors, a casa teva, no ho passàveu d'allò més bé. I jo, jo amb tota la meva inútil bona intenció vaig escriure't.

Una vegada, a un curs, havien dit que posar-se com a exemple sempre estava bé. Així ho vaig fer. Que ho recordes? Vaig parlar-te de la meva padrina. No tenia -ni tenc- el costum de fer-ho, però trobava que era necessari, que posant-te una part personal meva podries entendre la situació que vivies i que, a més, veuries, potser a la fi, que m'importaves, que no sé com, però de qualque manera, et volia.

Qualque vegada, literalment, dec haver fet retxes dins l'aigua. Aquell dia va ser metafòricament.
Va ser patètic escriure't, perquè hi havia posat tota la meva millor voluntat i, al final, com devies esperar des de feia temps, vaig entendre que per tu era una simple estranya que molestava. No volies res de mi. No creies en mi.

Jordi

Ella. Tenia ganes de veure-la. Era la meva Rosselló-Pòrcel. La que m'havia animat i fet riure quan era al continent.
Ella. Tenia por de veure-la. Era la meva Maria. La que més havia enyorat, però la que més temia.

Hi havia el pertinent sopar familiar. Menjaríem plegats i després agafaria el cotxe fins al seu poble. Em venia de gust. Em feia respecte agafar el cotxe, perquè feia mesos que no ho havia pogut fer, però la llibertat que sabia que sentiria en menar-lo i escoltar la música que m'agrada feia que la meva qualitat de poruga minvàs.

La meva germana m'havia pentinat. Duia dues trenes i un vestit. Gris. Seu. 

Com em sol passar, vaig arribar d'hora i vaig haver d'esperar. Bastant, però l'alegria que vaig sentir en tenir-la davant va ser, increïble?, molt bona? Sí, així va ser.

Al principi del vespre, però, tot el temps tenia Barcelona a la boca. No aturava de dir-ne coses fins que, un moment, ella digué que no tornaria a Mallorca, que m'agradava massa el que hi havia per allà... Em va saber greu i vaig intentar obviar aquesta meva nova part. Volia estar bé amb ella. Volia que tot fos com abans, detall que temia i que era, però i francament, innecessari. Amb ella tot era com si ens haguéssim vist cada dia, com si jo no hagués partit mai.

És en moments com aquests en què pensava que, tant ets. Per què t'he de voler? L'amistat no em pot oferir el que per ventura voldria (rebre) de tu, però és una medicina perfecte, que pot ajudar, en aquest aspecte, força.

Neus

Què, catalana, com anam?

Al darrer moment vaig acabar la maleta. No pesava excessivament i, un segon d'innocència, vaig pensar que ho trobava pel fet que anàvem al gimnàs i tenia més força. Sincerament, era perquè no me'n duia molta cosa.

Vaig agafar el tren a Clot. Vaig poder seure i just davant, tot el trajecte, vaig tenir una al·lota morena, amb els cabells llargs, amollats que em mirava. Ho feia de manera descarada, i jo també. La mirava completament. De dalt a tan a baix com el vidre em permetia. Era com una estranya. M'agradaven els seus ulls i la seguretat que desprenia en aquell moment. Sé que no pareixia ella.

L'aeroport era ple d'illencs. Sobretot de menorquins. Em va sobtar. Mai no m'havia passat, perquè, és clar, mai no havia estat on era fins llavors.

El vol duia retard. Em molestava, perquè implicava haver d'encalentir més temps les butaques aeroportals, però també m'anava bé, perquè així més temps era a Catalunya.

Al final, pujàrem a l'avió. Seia enmig. Entre una altra estudiant i un pare estranger. Darrere teníem dos al·lotets que no aturaven de jugar amb les palanganetes. Em començaven a tenir fregida, i l'al·lota del costat començava a fer olor de socarrim. Amb això que, em vaig desfermar i girar. No sé ben bé què els vaig dir, però deixaren de bellugar-se en tot el viatge.

Vaig mirar tant com vaig poder per la finestra. Volia veure què deixava i reconèixer la meva illa. Emperò, durant una estona vaig mirar què feia la gent del costat i en tornar a girar el cap cap a la dreta, "no fotis!, això ja és Mallorca?" Ja havíem arribat! Vaig veure una banya. Un tros de terra, però no la vaig reconèixer...

Estava admirada. Francament, Mallorca és a dues passes de Barcelona i, per què no vaig reconèixer per quina part havíem entrat? Tan poc recordava la Roqueta? La resposta que em vaig fer, per tranquil·litzar-me, va ser que, ja era l'horabaixa, no feia molta claror i era ben normal que no sabés molt bé per on havíem passat.

Em va venir a cercar la meva germana amb en Pedro. Em feia ganes veure'ls.

Mallorca. Surts de l'aeroport i ja la sents. La notes. Notes el seu ambient, el seu clima, la seva funció, la seva manera de fer...

Abans d'arribar a ca nostra, passàrem a veure els padrins. Eren els qui més ganes em feia veure. Em trobaren canviada, sobretot el padrí.
La padrina tenia una xerrera que no se l'acabava i m'agradava. M'agradava que estàs animada. M'agradava haver tornat, per ells.
El padrí estava més en una altra òrbita, però estava tranquil·la veient-lo, podent-li fer una abraçada, dient que tot va molt bé per Barcelona, que no s'ha de preocupar per res...

Aquí, per una estoneta, reaparegueres. Em feres sentir privilegiada per tenir encara uns padrins. Tot i això, no em creguis de marbre, si hagués pogut t'hagués dit de compartir els que tenc.

Després de creuar uns carrers que vaig trobar curtíssims, arribàrem a ca nostra. Lògicament, mon pare va sortir per ajudar-nos amb les maletes i ma mare, mans aplegades, per veure com la meua nina havia arribada.

La xemeneia estava encesa. Ai!, quina alegria! Era a ca nostra, on tot pot ser pau i tranquil·litat. No m'havia de preocupar per res...

Vaig anar a la meva habitació. Havia patit uns mínims canvis, però no estava malament. Vaig desfer la maleta i obrir l'armari. Per què havia traginat tanta cosa? Amb la maleta petita m'hagués bastat!

Em vaig posar el pijama més calent que havia deixat, que tenia ratolins pintats; la bata rosa, amb un conill cosit, i les sabatilles roses i de cors que m'havien regalat a Ciutat.
Francament, feia un querer espectacular, però, quin gust! Oh!, quina alegria poder davallar a la cuina amb aquelles pintes, sense haver de passar pena pel que podrien dir i poder escalfar-me a la xemeneia!

El sopar va ser, buah!, com el de cada dia a Barcelona: una punta de botifarró amb el cantó del pa, una tallada de cap de llom i un tros de llonganissa nostra i un parell de trossos de carxofa i pa del poble torrats al foc! Mare de Déu, Senyor! Com podia no voler tornar a Mallorca si allò era la glòria?

Tranquils. Havia tengut una bona arribada, però encara no m'havia sortit la típica frase que podem dir els mallorquins.
Resulta que, en tornar d'un viatge -que pot haver estat el millor de tots- sempre deim, ens surt de cor, dir: "Que viuen de bé, a Mallorca!" No sé per què és així, però sí. Potser és una manera de manifestar l'amor que tenim per l'illa, ca nostra.

Però el que deia, jo podia estar molt a gust a ca meva, amb el meu estudi, amb la gran tranquil·litat del poble..., però no podia dir la frase, perquè si m'haguessis obligat a fer-ho, hi hauria hagut de posar un altre topònim.

Després d'haver fet taulada, els de Palma hi feren cap i jo, que començava a estar rendida i no gaire avesada a estar tant de temps amb la família, vaig colgar-me al meu llitet de plomes per dormir com un àngel de Déu.

Carmen

Mentre esperava que el semàfor tengués l'homenet verd encès, com a les pel·lícules, Laura es posà al meu costat i, alhora, em somrigué i saludà amb la seva melodia particular i encantadora.

Era el darrer dia de classe i, com tot plegat, una mica estrany.

Amb les nenes havíem dit d'anar a prendre qualque cosa. Estaríem molts de dies sense veure'ns i d'aquesta manera celebraríem l'inici de les festes.

Les festes. De Nadal. La Família. L'illa. Mallorca. Tornar. No. No! No! És que, no!

No volia anar-me'n. Estava bé a Barcelona. Em feia peresa preparar la maleta. No em venia gens de gust fer-la. No sabia què posar-hi. No sabia què necessitava. No sabia per què havia de deixar ca meva, la Ciutat Impersonal que, en canvi ara, m'encantava.

Feia potadetes com una nina petita, perquè no! No volia partir! No volia deixar la jungla que m'havia intentat estrangular. Li tenia una certa estima, ja! Endemés, ara la començava a controlar. Començava a dominar la situació. I, i, m'havia costat tant arribar a aquella plenitud!, que no hi volia renunciar! No volia perdre el que havia aconseguit! D'acord, tu no entraves dins el grup de les adquisicions, però les tenia, a elles, a les nenes. Tenia la llibertat del lloc i em negava a perdre-ho, a deixar-ho, a canviar-ho per tornar a casa.

Feia tres mesos que no veia tota la família. I si no li feia ganes veure'm?, i si la molestava? I, a casa, què passaria? Seria difícil reconviure amb els pares? Com seria?, em sentiria estreta?, ho podria aguantar?...

Tenia por. Bastant de por. Sé que només era anar a un territori conegut, però el temia. Bastant.

Com que mal caiguessin bombes m'enlairaria, vaig (haver de) canviar de xip i després vaig tenir curiositat per saber què seria tornar a ca nostra.

La darrera nena de classe que vaig veure va ser Laura. Érem a l'entrada de l'edifici Josep Carner. Jo havia de tirar cap al carrer Aribau i ella cap a la, direm, clasta que connecta amb l'edifici històric. No sabia què dir-li. No havia de ser "adéu", perquè podia semblar que ja no ens veuríem mai més, però llavors què havia de dir?
Érem allà. Les dues. No hi havia molta gent i vaig pensar que érem com una parella. Cap de nosaltres gosava partir -perquè sabíem que no ens veuríem fins l'any següent- ni sabia ben bé què dir. Ho arreglàrem amb un "ja mos veurem"? No ho record, però sé que va ser trist.

Em sabia un greu enorme haver de tornar. Era una cosa que em martiritzava, gairebé.
La ciutat. Tot el seu trull. Tota la seva contaminació, dita en general. Tota ella m'havia acceptat, perquè jo ja em sentia bé, molt bé amb ella; i, però, l'havia de deixar i, és que, no hi podia donar passada!

Havia comptat els dies que no hi seria, com els ossets que t'havia preparat.
Originàriament, eren perquè en tenguessis un per cada dia que seria fora. Així no podries enyorar-me.
Després, en saber com estaves, vaig pensar que més valia que fossin per animar-te en ésser necessari.
Al final, varen ser setze llepolies que reberes no sé si amb moltes ganes, però sí amb un somriure, per mi, una mica escèptic. Realment, en aquell carrer estret que reberes el paquetet, vaig pensar que qui els hauria hagut de tenir era la nina de Granollers, que potser ella sí que em trobaria a faltar.