dimecres, 14 de juliol del 2010

Guerra al Paradís


Dimecres, 7 de juliol de...

Ha passat. Ho esperava? Crec que no.

Havien passat bastants de dies i em sentia, més o menys, bé. No ho sé. Pensava que ho duia bé perquè era forta i diferent, però realment he estat feble i he caigut. Com un al·lot petit, tenc tot el cos rapinyat, esgarrinxat, nafrat i em cou, sobretot damunt el cor.

Avui, avui he esclatat. M’he rebel·lat contra tot i contra tothom i m’he enfonsat. Les ganes de mantenir-me entretinguda i de fer el cap viu han estat vençudes per la feblesa, per la inactivitat, per la facilitat de deixar córrer les coses i de no fer-hi front. Fins i tot, les ganes de lluitar contra el bombardeig de pinyols de llimona, de fer flexions dins l’aigua, de calar foc la cuina, de menjar una móra verda, de cuinar pasta com qui cuina caragols o de caminar entre una canilla han minvat. Res del que faig em basta per desconnectar i matar l’estona.

Si de ver som en la mesura que recordam, jo no vull ser tant.

La innocència és massa. La innocència és massa innocent.

El record, el pensament em trenquen el cor cada vegada que els pos en funcionament. Sé que s’han acabat les passejades pel Prater, sé que s’han acabat els home runs d’A. Rodriguez, sé que s’ha acabat l’olor de vainilla. Sé que s’ha acabat tot i tenc por. Per mi. Fins avui no m’havia preocupat per gairebé res i avui tot, absolutament tot em preocupa. Què faré? Qui voldrà la cutumbella que som?

The hardest part about losing love is finding your way back. Quan la vaig sentir em va agradar. Em feia ganes poder-la escriure algun dia. Avui ho puc fer, però no pensava que en escriure cada lletra notaria una punyada al pit.

N’hi ha que diuen que no hem de tenir objectius i, potser, tenen raó. Sempre havia volgut tenir una pintureta que pintàs la meva vida. Quan em vaig cansar d’esperar-la va arribar. L’altre dia, però, fent punta em vaig quedar sense.

La vida no m’ha fuit, com a Espoli, però segura tampoc no li tenc. De vegades, som seca, freda i desagradable, però no som de pedra i veure o recordar el que ens uní o el que visquérem plegats em fa una malada, em romp, literalment, em mata! I tan de bo em poguessis entendre o creure.

Bilibín digué que «El temps ho dirà». Sé, o pens que no he errat, emperò no sé com deixar de sentir-me així. És una sensació estranya, inefable, indesitjable. Vull catartitzar-la. Vull alliberar-me, sentir-me bé, poder veure-ho des d’una altra perspectiva. Vull poder-te veure sense saber-me greu tot el que ha passat.


Aquí, el sol brilla com ho fa a l’estiu, l’aigua és transparent i fresca, els dies són preciosos, tot té un color especial, però els meus ulls no ho perceben amb aquesta intensitat o especialitat.

Ric però el gust que em queda en haver acabat no és gaire bo i visc a un paradís –el meu Paradís on al matí canten els ocells, al migdia les cigales i al vespre els grills–, però no aconseguesc viure en pau, perquè la guerra hi és. No sé quan acabarà. Potser sí que Bilibín tenia raó i el temps ho dirà. No ho sé. No tot dura per sempre. O això esper.

Amb passió, violència, tendresa i ràbia. Així es movien les flames dels albons mentre consumien l’escrit. N’era conscient. Ella mateixa els havia arreplegat i arrabassat el full de la plagueta on ho havia escrit. No llevava els ulls brillants i voltats de menudes, corbades, fetes puntes i ben col·locades pipelles de damunt aquell tros de paper, que es reduïa a pols, a res i que s’enlairava cap a aquell cel clar, fosc i ple de desitjos.

diumenge, 4 de juliol del 2010

«Com un renec»

Ametllers, garrofers, figueres, tarongers, vinya, fonoll, mates, ordi, càrritx, esbarzers..., palmera.
La terra ha tornat pobra, magra, però ha engreixat els estrangers que l’han ocupat.
Avui dia, viure del camp no és rendible i no gaire ben vist.
La globalització ens ha fet perdre el nord, ens ha fet perdre la identitat. Coneguem noves llengües, cultures, maneres de pensar, de viure..., però no oblidem la nostra!
Alguna generació més jove que la meva encara prové de padrins pagesos, però sembla que reconèixer-ho no és bo. Però per què no ho és? En quin món vivim? Són els nostres orígens! Per què no té la mateixa categoria un fill de pagès que d’un d’advocat? Som com som per així com ens formam. A més, quin sentit té tenir carrera i un bon bagatge si després no s’és capaç de transmetre als fills els valors més bàsics?
La nostra societat treballa, principalment, pel turisme i per tot el que genera aquest món. Avui dia, tenir carrera és «just i necessari», però el que realment ho és, és tenir una formació –sigui la que sigui– sense oblidar qui som. Si els autòctons no estimam aquesta terra, qui ho farà? La gent que ve de fora i ens fa adoptar-nos a la seva cultura? Jo diria que no. Necessitam defensar la nostra terra i tot el que representa. Necessitam defensar el nostre redol, però sense estancar-nos, sense deixar de voler prosperar.

dijous, 1 de juliol del 2010

T'odii

- T’odii!

Tenia els braços prims però forts i cada vegada que afitorava el puny al sac ho feia amb més força. Necessitava treure la ràbia que havia acumulat. Necessitava alliberar-se, espaiar-se. Necessitava odiar-lo i amb cada cop ho aconseguia.

- Em fas ràbia! Per culpa teva ara tenc besera! Voldria besar els llavis molsuts, mengívols i desitjables d’Adrià amb tendresa i amb violència, però no puc per culpa teva! I sí, ara sí que vaig fora corda. Ara som jo qui sap què li agrada al meu cos i, la veritat, et super amb qualitat. Creies que no seria capaç, però ja ho veus. Et sorprèn? És el que vull.