Dimecres, 7 de juliol de...
Ha passat. Ho esperava? Crec que no.
Havien passat bastants de dies i em sentia, més o menys, bé. No ho sé. Pensava que ho duia bé perquè era forta i diferent, però realment he estat feble i he caigut. Com un al·lot petit, tenc tot el cos rapinyat, esgarrinxat, nafrat i em cou, sobretot damunt el cor.
Avui, avui he esclatat. M’he rebel·lat contra tot i contra tothom i m’he enfonsat. Les ganes de mantenir-me entretinguda i de fer el cap viu han estat vençudes per la feblesa, per la inactivitat, per la facilitat de deixar córrer les coses i de no fer-hi front. Fins i tot, les ganes de lluitar contra el bombardeig de pinyols de llimona, de fer flexions dins l’aigua, de calar foc la cuina, de menjar una móra verda, de cuinar pasta com qui cuina caragols o de caminar entre una canilla han minvat. Res del que faig em basta per desconnectar i matar l’estona.
Si de ver som en la mesura que recordam, jo no vull ser tant.
La innocència és massa. La innocència és massa innocent.
El record, el pensament em trenquen el cor cada vegada que els pos en funcionament. Sé que s’han acabat les passejades pel Prater, sé que s’han acabat els home runs d’A. Rodriguez, sé que s’ha acabat l’olor de vainilla. Sé que s’ha acabat tot i tenc por. Per mi. Fins avui no m’havia preocupat per gairebé res i avui tot, absolutament tot em preocupa. Què faré? Qui voldrà la cutumbella que som?
The hardest part about losing love is finding your way back. Quan la vaig sentir em va agradar. Em feia ganes poder-la escriure algun dia. Avui ho puc fer, però no pensava que en escriure cada lletra notaria una punyada al pit.
N’hi ha que diuen que no hem de tenir objectius i, potser, tenen raó. Sempre havia volgut tenir una pintureta que pintàs la meva vida. Quan em vaig cansar d’esperar-la va arribar. L’altre dia, però, fent punta em vaig quedar sense.
La vida no m’ha fuit, com a Espoli, però segura tampoc no li tenc. De vegades, som seca, freda i desagradable, però no som de pedra i veure o recordar el que ens uní o el que visquérem plegats em fa una malada, em romp, literalment, em mata! I tan de bo em poguessis entendre o creure.
Bilibín digué que «El temps ho dirà». Sé, o pens que no he errat, emperò no sé com deixar de sentir-me així. És una sensació estranya, inefable, indesitjable. Vull catartitzar-la. Vull alliberar-me, sentir-me bé, poder veure-ho des d’una altra perspectiva. Vull poder-te veure sense saber-me greu tot el que ha passat.
Aquí, el sol brilla com ho fa a l’estiu, l’aigua és transparent i fresca, els dies són preciosos, tot té un color especial, però els meus ulls no ho perceben amb aquesta intensitat o especialitat.
Ric però el gust que em queda en haver acabat no és gaire bo i visc a un paradís –el meu Paradís on al matí canten els ocells, al migdia les cigales i al vespre els grills–, però no aconseguesc viure en pau, perquè la guerra hi és. No sé quan acabarà. Potser sí que Bilibín tenia raó i el temps ho dirà. No ho sé. No tot dura per sempre. O això esper.
Amb passió, violència, tendresa i ràbia. Així es movien les flames dels albons mentre consumien l’escrit. N’era conscient. Ella mateixa els havia arreplegat i arrabassat el full de la plagueta on ho havia escrit. No llevava els ulls brillants i voltats de menudes, corbades, fetes puntes i ben col·locades pipelles de damunt aquell tros de paper, que es reduïa a pols, a res i que s’enlairava cap a aquell cel clar, fosc i ple de desitjos.
Ha passat. Ho esperava? Crec que no.
Havien passat bastants de dies i em sentia, més o menys, bé. No ho sé. Pensava que ho duia bé perquè era forta i diferent, però realment he estat feble i he caigut. Com un al·lot petit, tenc tot el cos rapinyat, esgarrinxat, nafrat i em cou, sobretot damunt el cor.
Avui, avui he esclatat. M’he rebel·lat contra tot i contra tothom i m’he enfonsat. Les ganes de mantenir-me entretinguda i de fer el cap viu han estat vençudes per la feblesa, per la inactivitat, per la facilitat de deixar córrer les coses i de no fer-hi front. Fins i tot, les ganes de lluitar contra el bombardeig de pinyols de llimona, de fer flexions dins l’aigua, de calar foc la cuina, de menjar una móra verda, de cuinar pasta com qui cuina caragols o de caminar entre una canilla han minvat. Res del que faig em basta per desconnectar i matar l’estona.
Si de ver som en la mesura que recordam, jo no vull ser tant.
La innocència és massa. La innocència és massa innocent.
El record, el pensament em trenquen el cor cada vegada que els pos en funcionament. Sé que s’han acabat les passejades pel Prater, sé que s’han acabat els home runs d’A. Rodriguez, sé que s’ha acabat l’olor de vainilla. Sé que s’ha acabat tot i tenc por. Per mi. Fins avui no m’havia preocupat per gairebé res i avui tot, absolutament tot em preocupa. Què faré? Qui voldrà la cutumbella que som?
The hardest part about losing love is finding your way back. Quan la vaig sentir em va agradar. Em feia ganes poder-la escriure algun dia. Avui ho puc fer, però no pensava que en escriure cada lletra notaria una punyada al pit.
N’hi ha que diuen que no hem de tenir objectius i, potser, tenen raó. Sempre havia volgut tenir una pintureta que pintàs la meva vida. Quan em vaig cansar d’esperar-la va arribar. L’altre dia, però, fent punta em vaig quedar sense.
La vida no m’ha fuit, com a Espoli, però segura tampoc no li tenc. De vegades, som seca, freda i desagradable, però no som de pedra i veure o recordar el que ens uní o el que visquérem plegats em fa una malada, em romp, literalment, em mata! I tan de bo em poguessis entendre o creure.
Bilibín digué que «El temps ho dirà». Sé, o pens que no he errat, emperò no sé com deixar de sentir-me així. És una sensació estranya, inefable, indesitjable. Vull catartitzar-la. Vull alliberar-me, sentir-me bé, poder veure-ho des d’una altra perspectiva. Vull poder-te veure sense saber-me greu tot el que ha passat.
Aquí, el sol brilla com ho fa a l’estiu, l’aigua és transparent i fresca, els dies són preciosos, tot té un color especial, però els meus ulls no ho perceben amb aquesta intensitat o especialitat.
Ric però el gust que em queda en haver acabat no és gaire bo i visc a un paradís –el meu Paradís on al matí canten els ocells, al migdia les cigales i al vespre els grills–, però no aconseguesc viure en pau, perquè la guerra hi és. No sé quan acabarà. Potser sí que Bilibín tenia raó i el temps ho dirà. No ho sé. No tot dura per sempre. O això esper.
Amb passió, violència, tendresa i ràbia. Així es movien les flames dels albons mentre consumien l’escrit. N’era conscient. Ella mateixa els havia arreplegat i arrabassat el full de la plagueta on ho havia escrit. No llevava els ulls brillants i voltats de menudes, corbades, fetes puntes i ben col·locades pipelles de damunt aquell tros de paper, que es reduïa a pols, a res i que s’enlairava cap a aquell cel clar, fosc i ple de desitjos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada