divendres, 30 de desembre del 2011

Francisca

No canviaré. Faré sempre sa meva melodia. Mossegaré en xerrar. No ho faré com ells. No ho vull fer. Empraré sempre ses nostres paraules, encara que no m'entenguin. He d'aconseguir no caure en es seu sistema. No canviaré.

És bo, pens, tenir les idees clares; però per primera vegada he de donar la raó a mon pare: els extrems mai no són bons.

Quan em demanaven com em deia, què responia? "Maria Francisca", i era dir-ho, perquè, de cop, tothom m'escapçàs el nom. Em molestava. Bastant. Molt. No m'agradava. Gens.

Si tenia o deia dos noms, per què un volava? Trobaven que el "Maria" era poc identificatiu?, massa lligat a la religió?, massa típic?

El mes de setembre no volia que em demanàssin què nomia. M'agradava massa el meu antropònim compost com per sentir com me'l xapaven, com me'l violaven.

Sí, és ver, qualcú illenc em deia sols "Francisca", però la norma general era dirigir-se a mi amb el nomet ben senceret.

A mesura que l'aigua esdevenia vapor, que la contaminació acústica se'm feia imperceptible; que la gentada dels carrers més cèntrics de la ciutat em feia companyia; que la Gran Via, en sortir de classe, tenia un color de llibertat, de plenitud que no ho hagués dit mai abans...
Quan això passava, la meva orella i el meu cap s'acostumaren a sentir només la segona part del meu nom, i contestava quan això passava. Ja no esperava sentir un "Maria" abans.

Tot va ser inconscientment. Jo no pensava que em cridaven d'una manera o d'una altra. Sabia que era diferent, però no ho retenia. Me'n vaig adonar quan una tia em va venir a veure, que va ser quan vaig caure en el canvi que hi havia hagut.

Abans, caparruda com un xot de llet, no volia que em transmutàssin el nom; després, sense voler, vaig deixar que això passàs.

La conclusió que vaig treure és que, quan vas a un altre lloc, pots mantenir uns principis, unes regles, diguem, propis de tu o de la teva comunitat; emperò no pots oblidar o no acceptar el que trobes al lloc on vius. No fer-ho és com una manera de no deixar-te acollir per la societat que et té.

El dia que vaig veure que havia acceptat la norma antroponímica de la capital principatina, vaig pensar que estava més a prop de tot català, que era com si fos una mica d'allà. Sí, som de poble i ben contenta que sigui així, però també és o m'era necessari sentir-me de la ciutat on vivia.

Una altra cosa que em va passar va ser que, va arribar un punt en què no podia concebre que un català em digués "Maria Francisca". És a dir, de tant en tant, qualcú m'ho deia i, per una part, m'era estrany sentir-ho i, per una altra, no sabia què fer. Pensava que jo era tot el nom que havia dit, però que aquella persona no me'l deia com tocava. A Catalunya, per Catalunya som "Francisca" i s'ha acabat.

El fet més curiós és que, un bon dia tenia una tutoria. Sabia que m'havia de presentar i jo sempre que ho havia de fer deia tot el meu nom, però és ver que esperava que em contestàssin, referint-se a mi, amb la meitat, amb el "Francisca".

El cas és que, aquell migdia, vaig tocar la porta, la professora hi era, em va mirar i em vaig presentar. En aquell moment el meu cap i els meus morros no es coordinaren del tot.

Em vaig presentar com a "Francisca"! Com a "Francisca", Mare de Déu, Senyor! Jo!, jo que sempre havia dit que m'agradava el meu nom tan ben compost i que havia dit i redit que no canviaria! Jo!, jo vaig dir que era "la Francisca"! Per què ho vaig fer? És que, va ser pronunciar-ho i mentre el meu cervell pensar que què punyetes feia.

Per la meva regla de tres, aquell dia em vaig desponcellar, i de molt mala manera. Per què ho vaig fer? Per què vaig exsecallar-me la que jo creia que era la meva identitat? Qui som, jo, ara? Què nom? No ho sé, com tampoc no sé d'on som.

dijous, 29 de desembre del 2011

Elena

A part de l'assignatura d'Història, em vaig apuntar a un curs de paleografia i diplomàtica.

Des de feia uns anys, havia sentit a dir que els historiadors són diferents, un altre món, que a l'hora de transcriure, segueixen uns altres criteris que els de filologia; que el seu edifici sembla un búnquer...

Amb tot això, és clar, m'havia fet una idea no negativa, però sí una mica no gaire positiva d'aquella gent.
Evidentment, al principi, vaig trobar que tenien interessos diferents dels meus, però no els vaig percebre tant com d'una altra òrbita.

Les classes començaren. Ho recordes? Vaig dir que m'hi havia apuntat per no pensar-te. Realment, només va funcionar el primer dia. Retenir tantes castes de lletres, d'abreviatures i altres herbes col·lapsa qualsevol cervellet i el meu no se n'escapà. De fet, de regal, aquest dia va tenir maldecap.

La qüestió és que, el curs era interessant. Vàrem aprendre a llegir documents en llatí, en català antic; a veure-hi o a reconèixer-hi les abreviatures explicades, anècdotes que les mateixes professores ens contaven...

Cada dimecres a capvespre, entrava dins un món històric que m'atreia, perquè era la nit del meu dia. Tot el que se solia explicar era nou per a mi i, és tan polit aprendre!

Tot i això, no ens hem d'enganar. Tot el que m'havien dit d'ells, d'aquestes persones que estudien o poden estudiar les visites pastorals, que freqüenten els arxius -que si ara el diocesà de Barcelona o de Girona, que si ara el de la Corona d'Aragó, que si suara l'Històric de Protocols...-, que saben tota la genealogia dels reis... qualque dia s'havia de patentar, i així va ser.

Estàvem tots asseguts amb el document a davant. Tots historiadors llevat de dues de filologia. Al manuscrit sortia "tallador". Ningú no sabia el significat i va ser quan la professora digué que els filòlegs la decebíem, perquè ho hauríem de saber i trobava que hauríem fer una mena d'inventari amb les paraules que s'empraven antigament i les fotografies corresponents.

No vaig dir res, perquè ni ara n'estic gaire segura; però no se suposa que l'Atles Lingüístic del Domini Català de Joan Veny i Lídia Pons, per dir només dos noms, és la idea que demanava la historiadora? Jo diria, amb molta por, que sí; per tant, si no vaig errada, per què dimonis deia allò? Si un no sap -com jo, ara mateix- gaire una cosa, per favor, que no en parli o, en tot cas, que no ho afirmi al cent per cent.

Des d'aquest dia, vaig poder començar a dir que tenien raó els filòlegs. Els historiadors són diferents i pot ser un poc normal que hi hagi aquest (petit) enfrontament, perquè, a part d'altres detalls, cadascú [a]grana cap a ca seva, defensa el que és seu, sense pensar que per ventura el que té el veïnat és igual o millor que el que té ell.

Pel que fa als criteris de transcripció, lògicament, empr els filològics, perquè són els vàlids en el nostre món; emperò els històrics són exactament iguals de vigents, perquè responen a les seves necessitats.


dimecres, 28 de desembre del 2011

Raquel

Quina bicicleta més bicicleta, que m'ha tocada!

Quan vaig tenir el carnet de cotxe, la velo ciutadellenca va quedar ben aparcada. Pensau-ho, pel poble no necessitava pedalejar. Amb cinc, deu minuts o menys fins i tot era allà on volia!

Vaig arribar a Barcelona i, perquè em feia ganes i perquè m'entraren un poc els canyissos, vaig fer-me Bicing! Això va fer que hagués de tornar a aprendre a tenir equilibri i a recordar que les faldes, sí, poden ser molt maques, però no gaire pràctiques.

Veure la ciutat a més velocitat de la que pots anar anant a peu, una mica, sí que me ha cambiado la vida. Sobretot els primers dies, que no dominava ni carrers, ni direccions, ni res de tot això. Era un perill? És bastant possible.

I bé, els dies anaven passant. Molt aviat ho feien, però no enyorava excessivament la família, els amics, Mallorca. L'enyorança o l'enyorera era intermitent. Depenia de l'estat en què em trobàs.

Si estava d'allò més animada, és clar que, les rialles de la meva Rosselló-Pòrcel m'haurien vengut beneïdes, però no som de demanar. Tot i això, més d'una vegada la vaig pensar, a l'amiga, i hauria pagat perquè fos l'estiu i estàssim a la terrassa del bar del Pla de Ciutadella. I Riure, riure molt per qualsevol doi però estant plegades, en el nostre ambient, que tant m'agrada i que tant difícil pot ser trobar-lo en un lloc que t'atreu, però que no t'acaba d'acceptar.

Sortosament, també hi ha moments per recordar.

El meu estimat i venerat tutor m'havia comentat d'anar a la presentació d'un llibre de cuina formenterenca. Em feia il·lusió sortir del pis per fer qualque cosa! Em vaig arreglar tota i cap al carrer del Carme, vaig anar.

Ell, ell estava assegut amb altra gent. Duia una camisa ben guapa, de color verd obscur. Semblava que haguéssim quedat entesos per la roba.
Em va presentar. Va dir que era "mallorquina i bona persona!" i tothom molt agut, va ser.

Després hi hagué la presentació i, tot el temps, ell va estar amb mi, ben a prop, comentant-me qualque cosa... Feia que em sentís bé, especial i, si m'apurau, diré que també, en certa manera, estimada.

En acabar, tragueren quatre coses per tastar. Ell se n'havia d'anar. Havia tengut grip uns dies abans. Però no em va deixar tota sola. M'havia presentat uns al·lots illencs i la férem petar fins a ser hora de tornar cap a casa.

Com he dit, el temps passava volant. Les setmanes s'evaporaven, però entre una bombolleta d'aigua i una altra, vivia. Ho feia inconscientment. Un dia sortia per allò, un altre per allò altre...

Pens que, és en aquests moments, en aquests dies més monòtons que la resta -això no vol dir que fossin tranquils. Sempre hi va haver qualque anècdota diürna per contar- en què vaig canviar. Estant fora de casa, tot ho has de fer tu. Pots demanar ajuda, però quantes vegades la rebràs? Malauradament, poques. Som, inclosa jo, egoistes i ens costa donar el que, segurament, ens és res. Aleshores, davant d'aquest panorama tan seductor, t'espaviles.

A part de patir qualque transformació, supòs, el que vaig fer va ser adonar-me que, gràcies a Déu, no som com Andrea de Laforet. La ciutat m'era negativa al principi, però (molt) a poc a poquet m'anava agradant i, conseqüentment, ja no em recava haver arribat fins on era per viure tot el que la vida em presentava.

Marcela

La seguretat és una necessitat. És una meva necessitat.

Havies desaparegut. No sabia res de tu des de feia uns dies i tenia com un corcó que em rosegava contínuament.

La ciutat se'm feia feixuga. La feina s'acumulava i no tenia ganes de fer absolutament res. Pensava que no tenia sentit dependre de tu, però ho feia. No ho podia evitar i em molestava no ser capaç de superar-te, de vèncer-te.

Tenia exàmens. Havia d'estudiar, però, altra vegada, qualque cosa em deia que sortís del pis. Fins a les nou del vespre no vaig poder agafar el carrer de la Diputació.

Volia veure el parc, ser allà i, per què? Què m'hi duia? Què em proporcionaria plantar-m'hi? Canviaria res? Faria que tu hi fossis? No sabia cap resposta, però el cos, el cap, tot em feia anar cap a l'altra, per mi, punta de ciutat.

Quan ja m'hi acostava, caminava més aviat. Era com si hi hagués un imant que m'estiràs.
Veure-ho. Volia veure-ho. Com si no ho conegués.

Vaig pujar l'escala metàl·lica foradada i mirava el monument com qui l'acaba de descobrir. Què té d'especial? L'ocell. Cercava l'ocell. Havia de trobar la perspectiva que em permetés contemplar-lo completament.

Estava allà, jo, davant, a un costat. Tenia els braços aplegats, les mans al ventre i els ulls per amunt ben oberts que t'observaven. Tu eres allà.

Vaig asseure'm al pedrís on el primer dia estava cosit de miques. Aquell dia no n'hi havia ni una, i si era que sí no en vaig veure cap. Només tenia ulls per contemplar els colorins que hi havia en la fosca i a tu.

Els mirava i et mirava com si esperàs rebre quelcom. A unes hores que els pares no voldrien que fos pel món, vaig descobrir que aquest lloc és el meu racó, el meu centre. El que em proporciona seguretat.

Sigui pel que sigui, de llavors ençà, no he tornat a trepitjar la plaça.

dimarts, 27 de desembre del 2011

Pablo

Quan la guerra al paradís va acabar, vaig aprendre a riure. Ho feia sempre que podia. M'agradava el resultat sensitiu que aconseguia. Pensava que mai no deixaria de fer-ho i que havia d'engrescar tothom perquè fes com jo. Encara que no ho creguis, vaig voler que tu, estimat meu, també entràssis dins aquesta roda. No ho vaig aconseguir, però.

La qüestió és que, després d'haver-me avesat a mostrar, com li diuen en poesia?, les perles de la meva boca; vaig canviar l'àmbit rural per l'urbà. Això va ser un xoc que, de cop, em cosí els morros.

Riure. Què era riure? Era possible fer-ho a la Ciutat Impersonal? Sí, l'acció era factible, però sols amb ironia, escepticisme i desconfiança. Molta desconfiança.

El primer dia que vaig conèixer en persona el meu futur amic psicòleg duia el vestit i les ungles de color vermell.

Ens coneguérem durant els capvespres que Roser no et barrava el pas a la Plaça de Gal·la Placídia. Caminàvem. Miràvem -més tu que jo- embadalits la ciutat, els edificis, la gent, els arbres... Tot ens era desconegut, nou, perfecte.

Teníem molt per contar-nos. Només sabíem què nomíem, d’on érem, les carreres que fèiem i poca cosa més.

Quan quedàvem, voltàvem per una part nova de la
gran ciutat. Un dia. El dia que érem a prop del carrer de Còrsega va ser el primer que amb tu i, sobretot, gràcies a tu, a la teva manera d’explicar els fets, vaig rompre els fils que m’impedien ser la de feia uns mesos.

Les truites de Bèlgica, la pedra llepada, el fet de creuar la carretera sense mirar amb l'amiga, el vestit de rosetes de blat de les Índies, els acudits macabres... varen ser detalls que, com la teva presència tranquil·la, capaç de traslladar-me a un altre món; em distragueren, em feren sentir bé, perquè tu, com el tutor, complies la seva mateixa funció: em salvaves.

Barcelona

- És una gran ciutat de llibertat.
- De llibertat? Per què la vull, si no la sé aprofitar?

- Asfixia.
- I tant que sí! A mi, em mata.


- Sempre hi ha moltes activitats per fer.
- Trobes que és així? Doncs, explica-m'ho, digues-me què hi ha, perquè no ho sé!


- Té massa contaminació.
- T'he de donar la raó.


- És la nostra meca.
- La nostra? N'estar segur?


La idealització no és bona i el desig potser és igual.

Catalunya, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans... Oasi català. Utopia irreal.

Sempre havia volgut estudiar aquí. Sempre havia cregut que, per ignorància, era millor el de fora que el de casa.

Creia que, encara que fos una ciutat, qui hi trobaria seria impol·lut lingüísticament, que tendria una fonètica, un vocabulari impecables, admirables, venerables i què vaig trobar? Tristament, uns futurs filòlegs de panfonteta que em demostraren que, deixau-m'ho dir ben tranquil·la, que som de bons, en aquest aspecte, a les Illes Balears!

Aquí, ells s'ho munten segons les seves necessitats i la resta, tu, ja s'arreglarà.

Se suposa que som un conjunt, una comunitat que comparteix la llengua, els costums, una ideologia determinada... Per què la metròpoli d'aquesta família no té (més) en compte els seus membres?, perquè parla d'ells com d'uns fills de cosins molt llunyans?

Sabíeu que qualque menorquí pot tenir feta, una mica, la creu als mallorquins? He arribat a pensar que, aquesta bona relació pot millorar encara més si un vesí meu va al Principat, perquè parlen de Mallorca en el sentit d'Illes Balears. Per què ho fan? Cada illa és diferent. Sí, té uns trets compartits, però també uns de distintius. Aleshores, per què no parlen una mica en propietat? Per què no expliquen als seus alumnes qualque cosa (més) dels "parlars baleàrics"? No saben que més d'un que els escolta són d'allà i que, segurament, deuen voler ser conscients del que els és més propi? És clar que, ens agrada aprendre detalls, aspectes més continentals; però també és molt dolç sentir esmentar curiositats lingüístiques i literàries del teu redol.

Al principi, però també encara ara, em rebel·lava contra aquesta presentació. El meu estimat País Valencià, la meva desconeguda ciutat de l'Alguer i les meves meravelloses Illes Balears són tant o més potents que el Principat. Catalans del món, per favor, teniu-nos en compte! No som només llocs per passar l'estiu, les vacacions. Som molt més. Molt més. Això sí, si fa falta, ajudau-nos.

Encara que s'hi pugui entreveure el retret i un cert toc d'amargor, d'una banda, reconec que pot ser un poc difícil explicar coses de les altres zones del domini lingüístic català a classe i, d'una altra, us assegur que els qui venim de fora acabam per dir, amb amor, que Barcelona, Barcelona és Barcelona.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Vicent

- Com està sa catalana?
- I estàs ben guapa, eh?

Un mes després de ser per terres catalanes, la família va venir per celebrar el dia en què torn jove. Em feia ganes veure-la. Volia sentir la tranquil·litat que poden transmetre els pares. Els volia ensenyar tot el que havia après.

L'especialíssim dia meu va arribar i temia que ningú no es recordàs de mi. Lògicament, vaig parlar amb gairebé tota la família. Fins i tot, amb el padrí! No em vaig posar a plorar, però ho retraria: érem al Tibidabo, feia sol i un poc de ventet. Vaig telefonar els padrins i, com sempre, contestà la padrina, però després, miracle!, també s'hi va posar ell! Em va donar els molts d'anys! No és que sigui un home sec o fred, com la néta; però té els seus motius per no parlar i, què voleu, em va fer sentir molt especial i em va saber greu no veure'ls.

Més tard, vaig llegir les felicitacions que m'havien fet arribar. Per ser jo, en tenia moltes; però esperava trobar-ne dues en especial que no, no hi eren. I si és que no ho recordaven? Sí, sí que ho feren i, xe!, quina alegria sentir la teva veu, parlar amb tu i tot.
No em sé explicar. No t'ho sé explicar. Tu que ets llest, que tens pipella, interpreta la dita que, ara mateix, és la que em serveix més per dir el que no sé expressar: Val més caure en gràcia que esser graciós. M'encantes.

I, tu, tu també em donares els molts d'anys. Arribares a la teva habitació i, crec que, a la correguda, que diríem, m'escrivires. Va ser especial, també; però perdona'm si vaig trobar que tenia un piquet d'agredolç que s'esmorteí pel detall de les meves senyoretes.

Joana i Pepa, a les fosques, vengueren amb un, direm, pastís. A mi. Per mi. Per què? Es pot dir que, feia dos dies que, vivíem plegades i, però, ja em feien aquell detall. No els ho vaig saber transmetre, però em va agradar molt el fet. Són les petites coses les que, per sort o no, valor més.

La història, tot i això, no acaba aquí. Un dia més tard, vaig rebre una carta amb la teva, meva, nostra orella de mar.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Maria-Mercè

Fugir!

Fugir! Vull fugir! Anar-me'n! Sortir d'aquí! No hi puc viure! Ja tenia raó, ja, ell, que la ciutat ofega! Però per què? Per què ho fa? Per què m'ho fa? Jo volia venir! Per què no em vol? Per què no em sent a pler amb mi mateixa?...

Parteix! Surt d'aquí! Camina! Vés-te'n!

Aquell dia, em vaig posar el xandall i partir del pis. Allò era això: el pis, no casa meva.

El carrer, quin carrer!

Gris. Era un dia gris i jo, allà, que no sabia com llevar-me de damunt la sensació d'estranyesa, d'incomprensió, de solitud...

Recte, tot recte; vaig partir. Carrers i més carrers i més carrers; vaig creuar. No sabia ben bé a quina alçada ho trobaria, però no anava gaire malament. No em sé orientar, però tenc bastant de memòria com per recordar els llocs per on he passat.

Sabia que hi havia més d'una hora de camí i no m'importava. Tenia la necessitat de canviar d'aires, de perdre de vista la meva habitació, d'aconseguir l'objectiu.

Com tot, que arriba; de rampellada, el vaig veure! El parc. El nostre parc! No. Sí. Sí que era el nostre, però havia de fer que només fos meu. Aleshores, direm que, vaig trobar el meu parc. Innocent, vaig passar pels llocs on estàrem. Podia ser més imbècil? N'estic segura, no; però necessitava fer tot el ritual pertinent. Llavors, vaig fer el que m'havies demanat: arribar fins al carrer i a la Plaça de Sants. És clar, no sabia ben bé com fer-ho i ho vaig haver de demanar. No em sabia greu. A més, l'home va ser molt agut. Em va dir que es notava que era de Mallorca!

En arribar a aquests teus llocs, vaig fer quatre fotos i voltar un poc per allà.
Per què no havia cercat com arribar al teu carrer?, què hagués passat si ho hagués fet i l'hagués trobat? Hauria estat com espiar-te?, com violar la teva privacitat?

Amb això que, més tard, vaig començar a tornar cap a casa.

Aquella fugida havia començat amb ràbia i va acabar amb una tranquil·litat, en aquell moment, bastant plaent.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Laia

Paleografia de la Corona d'Aragó. Aula 207, segon pis, de la facultat d'Història.

Primer dia.

Anava vestida com quan ens coneguérem. Blanquinosa de roba.

Caminava amb por pels passadissos amples de la meva nova futura facultat búnquer. Trepitjava territori desconegut.

Vaig trobar la classe amb bastant de facilitat i, ho sabeu?, als historiadors els agrada agafar posicions tan aviat com poden, no com qualque filòleg que si ho pot fer quan el professor ha començat el seu col·loqui molt millor.

Engrescada i, però alhora, amb certa desconfiança; vaig demanar a l'al·lota que tenia a devora si no m'havia errat d'aula ni d'assignatura, i no, ho havia fet bé!

Pensava que la gent que estudia els reis, els documents antics, la prehistòria... era molt diferent de la que es dedica a la llengua i a la literatura.
Pensava que em feria com una mena de creu, pel fet de venir de filologia; emperò no; perquè aquella al·loteta que viu per Gràcia i que, en aquell moment, representava el prototipus genèric d'un de la seva carrera, va ser aguda, atenta amb mi. Em va donar conversa i vaig pensar: "com pot ser que em costi (tan) poc connectar amb una que no és dels meus estudis i, en canvi, (tan) molt amb qualsevol que sí que ho és?"

A mesura que es feien dos quarts d'una, l'aula s'omplí i, per primera vegada, he anat a una classe on el sector masculí, més jove que jo, és prou predominant!

Un poquet més tard, va entrar el professor. Jove, calb i occidental, català occidental.

La meva Ignorància, com la seva germana bessona, Innocència; de vegades, trenquen els límits establerts i es posen de manifest d'una manera massa descarada, perquè amb aquesta assignatura, què de coses que he après!

He comprovat, cada setmana, que realment els historiadors són un món, agafant com a punt de partida el meu, absolutament i extremadament diferent. No sé explicar els motius, però not que és així.
Sé que hi ha excepcions, que no és bo generalitzar i que jo ara ho faré, però; les persones que el formen són, em sap greu, obscures -potser per això els colors clars no són gaire presents dins els seus armaris- i calentes. Mai no tenen fred.

Tot i això, tenen interessos curiosos: determinen el tipus d'escriptura i de document, comenten els traços dels escrivans, cerquen els verbs dispositius per saber si allò és una donació, una notificació, una concessió d'un privilegi reial, unes ordinacions...; parlen de la invocació (verbal o simbòlica, que ve representada amb el crismó), de la intitulació, de l'escatocol...

Tenen tot un univers creat que m'agrada. Potser ara mateix no em salvarà saber què és un calderó o un original múltiple, o que una /p/ partida és l'abreviatura de per, que una /p/ amb cargol és la de pro, que la nota tironiana és et en llatí o e en català, que Bng amb la línia horitzontal volada vol dir Berenguer, que Ild és l'abreviatura d'Ildefonsus, que hi ha la /r/ tipo 2... Emperò, això no lleva que no passi gust d'aprendre aquestes petites coses que, per mi, són les més grans i les que em fan més feliç.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Albert

De vegades, el que no passa en tot un període de temps bastant llarg; es pot esdevenir en, tant sols, un parell de dies.

Més o menys, una setmana després de viure a la Ciutat Comtal vaig notar que; el renou de les ambulàncies, els infants del parc, la contaminació en general... m'ofegava una mica.
Havia de ser realista i, alhora, sincera amb mi mateixa. Vivia, feia les puces a un lloc que em decepcionava. El que hi feia no era, de bon tros, el que pretenia o tenia, si més no, pensat. Jo, jo volia una existència tranquil·la, plàcida i no podia.

Consider que som prou forta, però tenc un límit i el bullit de telefonades, correus, missatges, corregudes, mesuraments i altres herbes feren que petàs.

On m'havia ficat?, qui m'havia dit que vengués a Barcelona?, quins motius m'hi enviaren? Per què no havia quedat a casa? Allà vivia -ara ho veig- com una senyora reina! La meva única, pura, dura i simple feina era preocupar-me de mi mateixa! Aquí, això era impensable! Per què m'agrada(va) complicar-me la vida? Per què... Per què havia d'estar aquí?

Sortosament, existeixen persones amb la santa capacitat d'alegrar-te el dia, l'existència. En el meu cas, aqueixa persona era i és el meu tutor.

És un home baixet. Du ulleres i els calçons ben amunt. El rellotge que té és de butxaca i les mans petites, arrugadetes, fines, agudes. M'encanta.

Potser com un llibre, una persona pot connectar amb tu d'una manera o d'una altra depenent de la situació que visquis.
Ésser aquí, tota sola, sense ningú conegut a prop i topar amb ell, que n'és una d'encantadora, que te'n presenta d'estudiades, que et mostra i t'ensenya tot el que sap, que et proposa presentacions de llibres... realment, no té preu.

Aleshores, el que volia dir és que, dins la solitud que es pot ben viure a la Ciutat Impersonal; un nouvingut agraeix moltíssim tenir qualcú que, simplement unes horetes i uns dies bastant esparsos, el pugui ajudar sols amb la seva presència i amb el fet de tractar-lo com un més i no un estrany.

Després d'haver viscut la combinació d'aquest, d'un seguit de fets que no van ni en rodes; vaig tornar tres dies a casa per les festes del poble.
Un detall remarcable és que, tothom em deia que devia viure beníssim, per allà; que de tant bé que hi estava, que després no voldria tornar. Tornar, em deien?, que no voldria què? Puc assegurar que, a ningú vaig dir que no m'acabava de fer el pes la ciutat, que malauradament no era el que hi preveia, que no hi vivia d'allò més bé, que no m'agradava tant com per dir: "No vull tornar a Mallorca". Això no. La meva resposta era, només i ja n'hi ha; capejar, riure irònicament i dir, ben convençuda que, de moment, m'adaptava a la meva nova llar.

dijous, 8 de desembre del 2011

Èric

A dos quarts de nou i a l'aula 112 vaig tenir la primera classe.

Fa ja cinc anys que vaig començar la carrera. Aquell dia, dia 13 de setembre de 2011, emperò, era com si tornàs a tenir desset anys i fes primer.

No sé ben bé què duia, però diria que anava amb la falda curta texana, la camiseta que li agrada a ma mare, les avarques o les altres sandàlies i les ungles pintades de vermell.

Lògicament, vaig arribar amb temps a la facultat. Tenia Sintaxi Catalana. Tothom que era al claustre estava en grups i jo, allà, que no sabia on posar-me, què fer.

A Mallorca, si l'aula és buida, entres. Aquí, no. La gent espera, fa el cigarret, la xerradeta...; però no entra.
Aleshores, és clar, tenint vedat poder agafar lloc, e
m vaig posar devers unes taules que hi havia prop del portal.

Una al·lota va arribar i al cap de cop una altra. No sé si quan eren les dues o abans, vaig demanar si allà es feia l'assignatura del nebot del poeta Espriu. I sí, no m’havia equivocat.

Quan comences una carrera, pots no conèixer ningú. Començar a parlar a la gent pot ser una bona manera d’acabar amb la desconeixença. Ho vénc a dir, perquè aquelles noies, sí, em contestaren. Varen ser educades, però en haver resolt el meu dubte la conserva es va acabar. Davant d’aquell èxit personal, vaig tornar a la meva abstracció. Per sort, no molt més tard, va venir un al·lot, gran i gros. Feia cara de perdut, com jo mateixa, i vaig dir: "Veuràs tu! Amb aquest hi he de xerrar. No m’ha de passar com abans. He de conèixer qualcú, perquè si no començam malament".

Nomia Èric. Era de Barcelona, havia fet Psicologia o una carrera per l'estil i enguany començava Filologia Francesa. Havia triat sintaxi per no perdre el que havia fet a l'institut.

Plegats, no tenguérem por de transgredir la llei natural aulal i agafàrem posicions. Ens contàrem quatre coses. M'agradava haver-lo conegut, perquè semblava bon al·lot i tenia la meva edat! Quedàrem que si qualcú no anava a classe l'altre li passaria el que s’hagués fet. No som de perdre classe, però la idea de tenir qualcú que em pod[r]ia ajudar m'agradava.

Mentre la fèiem petar, la resta d’alumnes començà a entrar. Jo els anava mirant. Em feia gràcia fer-ho, perquè com que no coneixia ningú! Tot i això, paranoies factibles, un moment, Mare de Déu, Senyor! En Josep! Havia entrat en Josep a classe! Què hi havia perdut, allà?

Just després ja va entrar el professor. Un home alt, blanc i amb mostatxos del mateix color. Va obrir la boca i en sortí una veu tan potent que vaig dir: "Déu meuet, on mos hem ficat? Aquest serà el meu professor? Imposa moltíssim. Massa."

Com havia de dir, la veu digué, més o menys: "Els que esteu aquí, us heu matriculat a Sintaxi Catalana, oi que sí?" Jo, segurament, vaig capejar, però Eric es girà i em digué: "No, no! Jo faig sintaxi castellana..." Es va aiexacar i partí. Em deixà allà. Tota sola! Per una persona amb qui havia aconseguit tenir una mica de contacte humà i se’n anava!

A les deu, en Josep va venir a saludar-me. Simplement, és que, encara que sigui llicenciat per una altra universitat; té el costum, la tradició d'anar a classe el primer dia a la UB.

En haver dinat a casa, tornava tenir classe. Aquesta vegada era a les tres de la tarda i a l’edifici nou, al Josep Carner o a l’Aribau.

També, vaig arribar amb temps. No hi havia gairebé ningú. Una nina voltava per allà i em va demanar si a l'aula 2.3. es feia Història de la Llengua Catalana Antiga i Medieval. Alegria! Aniria amb jo! Començàrem a parlar. M'agradava el que dèiem, però tenia por que a mitjana classe també es giràs i em digués que aquella no era ni l’assignatura ni l’aula que li tocava.

Entràrem i ja ho podeu imaginar: tothom era nou! No hi podia haver ningú que abans hagués fet Sintaxi?, sempre canviaria de personal?, cap personeta podia fer exactament les mateixes assignatures que jo?

La professora que vengué em va cridar l’atenció. Tenia una manera de fer, d'explicar que vaig pensar que podria estar bé. També s'ha de dir que, la seva assignatura em feia ganes. En acabar, ja li vaig comentar quatre coses sobre el meu treball de fi de carrera.

Era (i és) bona dona, però quan li ho explicava, cada vegada s'acostava més a mi i jo reculava. Francament, em va fer por i vaig decidir que, tant com pogués, no havíem de quedar totes soles, perquè si no un dia em cuinaria a la seva caseta de xocolata que té prop de Vic, a la comarca d'Osona.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Maria Esperança

-Vine aquí, meua nina! Una besada ben forta. Pensa en noltros. Digues coses si necessites res, i si no també. Telefona en ser a nes pis...

Aquestes són les paraules que record de quan era a l'aeroport. Ma mare m'hagués tengut allà clavada tot el que temps que va poder i més.

Avui fa tres mesos que vaig partir de casa per arribar a Barcelona. Pensar-ho em fa pell de gallina.

El pis estava tal com l'havia deixat per agost. La mandala, la meva mandala era allà. Penjada damunt el llit. Només em faltava posar les fotos que havia duit de la família i les teves. Tu, a distància, també formaves part del meu present més immediat. Et volia molt a prop i així ho vaig fer. Ben enganxadet amb blu-tack que m'havia donat ma mare, et vaig clavar devora el coixí. Un altre moment; vaig anar a comprar quatre queviures, enviar quatre missatges... i poca cosa més.

Dissabte, dia 10, havia quedat amb altres estudiants. La idea era sortir. Quina alegria: fer qualque cosa, no estar tancada a casa, festa! L'eixida va estar bé, però la gent no s'adeia gaire a mi i, per això, no els he tornat a veure.

L'endemà vaig anar a la Diada. Això sempre havia estat una cosa que veia per la televisió i, és clar, per un any que som aquí, convenia aprofitar-ho i anar-hi. Tira a tira, des de casa vaig arribar a l'arc de triomf. A mesura que m'hi acostava més gent veia i pensava: "Normal, que siguin com són, els catalans. Des d'infants d'uè mamen ben mamat tot això del catalanisme!"

Allà vaig fer la fantasia de comprar un mapa demogràfic dels Països Catalans. Varen ser vuit euros, però qualque dia n'havia de tenir un d'aquests, no? I també vaig acabar el llibre. El dels petons.

Te pensava seguit, seguit. T'enyorava. Tot i això, era feliç. Sempre havia volgut ocupar el lloc que omplia en aquell moment. Anava més estufada que no sé què!

Va arribar el dia del meu sant i una de les companyes de pis. Amb ella, però i em sap greu, el positivisme passà al seu corresponent antònim.