dimecres, 7 de desembre de 2011

Maria Esperança

-Vine aquí, meua nina! Una besada ben forta. Pensa en noltros. Digues coses si necessites res, i si no també. Telefona en ser a nes pis...

Aquestes són les paraules que record de quan era a l'aeroport. Ma mare m'hagués tengut allà clavada tot el que temps que va poder i més.

Avui fa tres mesos que vaig partir de casa per arribar a Barcelona. Pensar-ho em fa pell de gallina.

El pis estava tal com l'havia deixat per agost. La mandala, la meva mandala era allà. Penjada damunt el llit. Només em faltava posar les fotos que havia duit de la família i les teves. Tu, a distància, també formaves part del meu present més immediat. Et volia molt a prop i així ho vaig fer. Ben enganxadet amb blu-tack que m'havia donat ma mare, et vaig clavar devora el coixí. Un altre moment; vaig anar a comprar quatre queviures, enviar quatre missatges... i poca cosa més.

Dissabte, dia 10, havia quedat amb altres estudiants. La idea era sortir. Quina alegria: fer qualque cosa, no estar tancada a casa, festa! L'eixida va estar bé, però la gent no s'adeia gaire a mi i, per això, no els he tornat a veure.

L'endemà vaig anar a la Diada. Això sempre havia estat una cosa que veia per la televisió i, és clar, per un any que som aquí, convenia aprofitar-ho i anar-hi. Tira a tira, des de casa vaig arribar a l'arc de triomf. A mesura que m'hi acostava més gent veia i pensava: "Normal, que siguin com són, els catalans. Des d'infants d'uè mamen ben mamat tot això del catalanisme!"

Allà vaig fer la fantasia de comprar un mapa demogràfic dels Països Catalans. Varen ser vuit euros, però qualque dia n'havia de tenir un d'aquests, no? I també vaig acabar el llibre. El dels petons.

Te pensava seguit, seguit. T'enyorava. Tot i això, era feliç. Sempre havia volgut ocupar el lloc que omplia en aquell moment. Anava més estufada que no sé què!

Va arribar el dia del meu sant i una de les companyes de pis. Amb ella, però i em sap greu, el positivisme passà al seu corresponent antònim.

2 comentaris: