dimarts, 27 de desembre de 2011

Pablo

Quan la guerra al paradís va acabar, vaig aprendre a riure. Ho feia sempre que podia. M'agradava el resultat sensitiu que aconseguia. Pensava que mai no deixaria de fer-ho i que havia d'engrescar tothom perquè fes com jo. Encara que no ho creguis, vaig voler que tu, estimat meu, també entràssis dins aquesta roda. No ho vaig aconseguir, però.

La qüestió és que, després d'haver-me avesat a mostrar, com li diuen en poesia?, les perles de la meva boca; vaig canviar l'àmbit rural per l'urbà. Això va ser un xoc que, de cop, em cosí els morros.

Riure. Què era riure? Era possible fer-ho a la Ciutat Impersonal? Sí, l'acció era factible, però sols amb ironia, escepticisme i desconfiança. Molta desconfiança.

El primer dia que vaig conèixer en persona el meu futur amic psicòleg duia el vestit i les ungles de color vermell.

Ens coneguérem durant els capvespres que Roser no et barrava el pas a la Plaça de Gal·la Placídia. Caminàvem. Miràvem -més tu que jo- embadalits la ciutat, els edificis, la gent, els arbres... Tot ens era desconegut, nou, perfecte.

Teníem molt per contar-nos. Només sabíem què nomíem, d’on érem, les carreres que fèiem i poca cosa més.

Quan quedàvem, voltàvem per una part nova de la
gran ciutat. Un dia. El dia que érem a prop del carrer de Còrsega va ser el primer que amb tu i, sobretot, gràcies a tu, a la teva manera d’explicar els fets, vaig rompre els fils que m’impedien ser la de feia uns mesos.

Les truites de Bèlgica, la pedra llepada, el fet de creuar la carretera sense mirar amb l'amiga, el vestit de rosetes de blat de les Índies, els acudits macabres... varen ser detalls que, com la teva presència tranquil·la, capaç de traslladar-me a un altre món; em distragueren, em feren sentir bé, perquè tu, com el tutor, complies la seva mateixa funció: em salvaves.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada