dimarts, 20 de desembre de 2011

Maria-Mercè

Fugir!

Fugir! Vull fugir! Anar-me'n! Sortir d'aquí! No hi puc viure! Ja tenia raó, ja, ell, que la ciutat ofega! Però per què? Per què ho fa? Per què m'ho fa? Jo volia venir! Per què no em vol? Per què no em sent a pler amb mi mateixa?...

Parteix! Surt d'aquí! Camina! Vés-te'n!

Aquell dia, em vaig posar el xandall i partir del pis. Allò era això: el pis, no casa meva.

El carrer, quin carrer!

Gris. Era un dia gris i jo, allà, que no sabia com llevar-me de damunt la sensació d'estranyesa, d'incomprensió, de solitud...

Recte, tot recte; vaig partir. Carrers i més carrers i més carrers; vaig creuar. No sabia ben bé a quina alçada ho trobaria, però no anava gaire malament. No em sé orientar, però tenc bastant de memòria com per recordar els llocs per on he passat.

Sabia que hi havia més d'una hora de camí i no m'importava. Tenia la necessitat de canviar d'aires, de perdre de vista la meva habitació, d'aconseguir l'objectiu.

Com tot, que arriba; de rampellada, el vaig veure! El parc. El nostre parc! No. Sí. Sí que era el nostre, però havia de fer que només fos meu. Aleshores, direm que, vaig trobar el meu parc. Innocent, vaig passar pels llocs on estàrem. Podia ser més imbècil? N'estic segura, no; però necessitava fer tot el ritual pertinent. Llavors, vaig fer el que m'havies demanat: arribar fins al carrer i a la Plaça de Sants. És clar, no sabia ben bé com fer-ho i ho vaig haver de demanar. No em sabia greu. A més, l'home va ser molt agut. Em va dir que es notava que era de Mallorca!

En arribar a aquests teus llocs, vaig fer quatre fotos i voltar un poc per allà.
Per què no havia cercat com arribar al teu carrer?, què hagués passat si ho hagués fet i l'hagués trobat? Hauria estat com espiar-te?, com violar la teva privacitat?

Amb això que, més tard, vaig començar a tornar cap a casa.

Aquella fugida havia començat amb ràbia i va acabar amb una tranquil·litat, en aquell moment, bastant plaent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada