Havies desaparegut. No sabia res de tu des de feia uns dies i tenia com un corcó que em rosegava contínuament.
La ciutat se'm feia feixuga. La feina s'acumulava i no tenia ganes de fer absolutament res. Pensava que no tenia sentit dependre de tu, però ho feia. No ho podia evitar i em molestava no ser capaç de superar-te, de vèncer-te.
Tenia exàmens. Havia d'estudiar, però, altra vegada, qualque cosa em deia que sortís del pis. Fins a les nou del vespre no vaig poder agafar el carrer de la Diputació.
Volia veure el parc, ser allà i, per què? Què m'hi duia? Què em proporcionaria plantar-m'hi? Canviaria res? Faria que tu hi fossis? No sabia cap resposta, però el cos, el cap, tot em feia anar cap a l'altra, per mi, punta de ciutat.
Quan ja m'hi acostava, caminava més aviat. Era com si hi hagués un imant que m'estiràs.
Veure-ho. Volia veure-ho. Com si no ho conegués.
Vaig pujar l'escala metàl·lica foradada i mirava el monument com qui l'acaba de descobrir. Què té d'especial? L'ocell. Cercava l'ocell. Havia de trobar la perspectiva que em permetés contemplar-lo completament.
Estava allà, jo, davant, a un costat. Tenia els braços aplegats, les mans al ventre i els ulls per amunt ben oberts que t'observaven. Tu eres allà.
Vaig asseure'm al pedrís on el primer dia estava cosit de miques. Aquell dia no n'hi havia ni una, i si era que sí no en vaig veure cap. Només tenia ulls per contemplar els colorins que hi havia en la fosca i a tu.
Els mirava i et mirava com si esperàs rebre quelcom. A unes hores que els pares no voldrien que fos pel món, vaig descobrir que aquest lloc és el meu racó, el meu centre. El que em proporciona seguretat.
Sigui pel que sigui, de llavors ençà, no he tornat a trepitjar la plaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada