dissabte, 17 de desembre de 2011

Albert

De vegades, el que no passa en tot un període de temps bastant llarg; es pot esdevenir en, tant sols, un parell de dies.

Més o menys, una setmana després de viure a la Ciutat Comtal vaig notar que; el renou de les ambulàncies, els infants del parc, la contaminació en general... m'ofegava una mica.
Havia de ser realista i, alhora, sincera amb mi mateixa. Vivia, feia les puces a un lloc que em decepcionava. El que hi feia no era, de bon tros, el que pretenia o tenia, si més no, pensat. Jo, jo volia una existència tranquil·la, plàcida i no podia.

Consider que som prou forta, però tenc un límit i el bullit de telefonades, correus, missatges, corregudes, mesuraments i altres herbes feren que petàs.

On m'havia ficat?, qui m'havia dit que vengués a Barcelona?, quins motius m'hi enviaren? Per què no havia quedat a casa? Allà vivia -ara ho veig- com una senyora reina! La meva única, pura, dura i simple feina era preocupar-me de mi mateixa! Aquí, això era impensable! Per què m'agrada(va) complicar-me la vida? Per què... Per què havia d'estar aquí?

Sortosament, existeixen persones amb la santa capacitat d'alegrar-te el dia, l'existència. En el meu cas, aqueixa persona era i és el meu tutor.

És un home baixet. Du ulleres i els calçons ben amunt. El rellotge que té és de butxaca i les mans petites, arrugadetes, fines, agudes. M'encanta.

Potser com un llibre, una persona pot connectar amb tu d'una manera o d'una altra depenent de la situació que visquis.
Ésser aquí, tota sola, sense ningú conegut a prop i topar amb ell, que n'és una d'encantadora, que te'n presenta d'estudiades, que et mostra i t'ensenya tot el que sap, que et proposa presentacions de llibres... realment, no té preu.

Aleshores, el que volia dir és que, dins la solitud que es pot ben viure a la Ciutat Impersonal; un nouvingut agraeix moltíssim tenir qualcú que, simplement unes horetes i uns dies bastant esparsos, el pugui ajudar sols amb la seva presència i amb el fet de tractar-lo com un més i no un estrany.

Després d'haver viscut la combinació d'aquest, d'un seguit de fets que no van ni en rodes; vaig tornar tres dies a casa per les festes del poble.
Un detall remarcable és que, tothom em deia que devia viure beníssim, per allà; que de tant bé que hi estava, que després no voldria tornar. Tornar, em deien?, que no voldria què? Puc assegurar que, a ningú vaig dir que no m'acabava de fer el pes la ciutat, que malauradament no era el que hi preveia, que no hi vivia d'allò més bé, que no m'agradava tant com per dir: "No vull tornar a Mallorca". Això no. La meva resposta era, només i ja n'hi ha; capejar, riure irònicament i dir, ben convençuda que, de moment, m'adaptava a la meva nova llar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada