Elena

A part de l'assignatura d'Història, em vaig apuntar a un curs de paleografia i diplomàtica.

Des de feia uns anys, havia sentit a dir que els historiadors són diferents, un altre món, que a l'hora de transcriure, segueixen uns altres criteris que els de filologia; que el seu edifici sembla un búnquer...

Amb tot això, és clar, m'havia fet una idea no negativa, però sí una mica no gaire positiva d'aquella gent.
Evidentment, al principi, vaig trobar que tenien interessos diferents dels meus, però no els vaig percebre tant com d'una altra òrbita.

Les classes començaren. Ho recordes? Vaig dir que m'hi havia apuntat per no pensar-te. Realment, només va funcionar el primer dia. Retenir tantes castes de lletres, d'abreviatures i altres herbes col·lapsa qualsevol cervellet i el meu no se n'escapà. De fet, de regal, aquest dia va tenir maldecap.

La qüestió és que, el curs era interessant. Vàrem aprendre a llegir documents en llatí, en català antic; a veure-hi o a reconèixer-hi les abreviatures explicades, anècdotes que les mateixes professores ens contaven...

Cada dimecres a capvespre, entrava dins un món històric que m'atreia, perquè era la nit del meu dia. Tot el que se solia explicar era nou per a mi i, és tan polit aprendre!

Tot i això, no ens hem d'enganar. Tot el que m'havien dit d'ells, d'aquestes persones que estudien o poden estudiar les visites pastorals, que freqüenten els arxius -que si ara el diocesà de Barcelona o de Girona, que si ara el de la Corona d'Aragó, que si suara l'Històric de Protocols...-, que saben tota la genealogia dels reis... qualque dia s'havia de patentar, i així va ser.

Estàvem tots asseguts amb el document a davant. Tots historiadors llevat de dues de filologia. Al manuscrit sortia "tallador". Ningú no sabia el significat i va ser quan la professora digué que els filòlegs la decebíem, perquè ho hauríem de saber i trobava que hauríem fer una mena d'inventari amb les paraules que s'empraven antigament i les fotografies corresponents.

No vaig dir res, perquè ni ara n'estic gaire segura; però no se suposa que l'Atles Lingüístic del Domini Català de Joan Veny i Lídia Pons, per dir només dos noms, és la idea que demanava la historiadora? Jo diria, amb molta por, que sí; per tant, si no vaig errada, per què dimonis deia allò? Si un no sap -com jo, ara mateix- gaire una cosa, per favor, que no en parli o, en tot cas, que no ho afirmi al cent per cent.

Des d'aquest dia, vaig poder començar a dir que tenien raó els filòlegs. Els historiadors són diferents i pot ser un poc normal que hi hagi aquest (petit) enfrontament, perquè, a part d'altres detalls, cadascú [a]grana cap a ca seva, defensa el que és seu, sense pensar que per ventura el que té el veïnat és igual o millor que el que té ell.

Pel que fa als criteris de transcripció, lògicament, empr els filològics, perquè són els vàlids en el nostre món; emperò els històrics són exactament iguals de vigents, perquè responen a les seves necessitats.