divendres, 30 de desembre de 2011

Francisca

No canviaré. Faré sempre sa meva melodia. Mossegaré en xerrar. No ho faré com ells. No ho vull fer. Empraré sempre ses nostres paraules, encara que no m'entenguin. He d'aconseguir no caure en es seu sistema. No canviaré.

És bo, pens, tenir les idees clares; però per primera vegada he de donar la raó a mon pare: els extrems mai no són bons.

Quan em demanaven com em deia, què responia? "Maria Francisca", i era dir-ho, perquè, de cop, tothom m'escapçàs el nom. Em molestava. Bastant. Molt. No m'agradava. Gens.

Si tenia o deia dos noms, per què un volava? Trobaven que el "Maria" era poc identificatiu?, massa lligat a la religió?, massa típic?

El mes de setembre no volia que em demanàssin què nomia. M'agradava massa el meu antropònim compost com per sentir com me'l xapaven, com me'l violaven.

Sí, és ver, qualcú illenc em deia sols "Francisca", però la norma general era dirigir-se a mi amb el nomet ben senceret.

A mesura que l'aigua esdevenia vapor, que la contaminació acústica se'm feia imperceptible; que la gentada dels carrers més cèntrics de la ciutat em feia companyia; que la Gran Via, en sortir de classe, tenia un color de llibertat, de plenitud que no ho hagués dit mai abans...
Quan això passava, la meva orella i el meu cap s'acostumaren a sentir només la segona part del meu nom, i contestava quan això passava. Ja no esperava sentir un "Maria" abans.

Tot va ser inconscientment. Jo no pensava que em cridaven d'una manera o d'una altra. Sabia que era diferent, però no ho retenia. Me'n vaig adonar quan una tia em va venir a veure, que va ser quan vaig caure en el canvi que hi havia hagut.

Abans, caparruda com un xot de llet, no volia que em transmutàssin el nom; després, sense voler, vaig deixar que això passàs.

La conclusió que vaig treure és que, quan vas a un altre lloc, pots mantenir uns principis, unes regles, diguem, propis de tu o de la teva comunitat; emperò no pots oblidar o no acceptar el que trobes al lloc on vius. No fer-ho és com una manera de no deixar-te acollir per la societat que et té.

El dia que vaig veure que havia acceptat la norma antroponímica de la capital principatina, vaig pensar que estava més a prop de tot català, que era com si fos una mica d'allà. Sí, som de poble i ben contenta que sigui així, però també és o m'era necessari sentir-me de la ciutat on vivia.

Una altra cosa que em va passar va ser que, va arribar un punt en què no podia concebre que un català em digués "Maria Francisca". És a dir, de tant en tant, qualcú m'ho deia i, per una part, m'era estrany sentir-ho i, per una altra, no sabia què fer. Pensava que jo era tot el nom que havia dit, però que aquella persona no me'l deia com tocava. A Catalunya, per Catalunya som "Francisca" i s'ha acabat.

El fet més curiós és que, un bon dia tenia una tutoria. Sabia que m'havia de presentar i jo sempre que ho havia de fer deia tot el meu nom, però és ver que esperava que em contestàssin, referint-se a mi, amb la meitat, amb el "Francisca".

El cas és que, aquell migdia, vaig tocar la porta, la professora hi era, em va mirar i em vaig presentar. En aquell moment el meu cap i els meus morros no es coordinaren del tot.

Em vaig presentar com a "Francisca"! Com a "Francisca", Mare de Déu, Senyor! Jo!, jo que sempre havia dit que m'agradava el meu nom tan ben compost i que havia dit i redit que no canviaria! Jo!, jo vaig dir que era "la Francisca"! Per què ho vaig fer? És que, va ser pronunciar-ho i mentre el meu cervell pensar que què punyetes feia.

Per la meva regla de tres, aquell dia em vaig desponcellar, i de molt mala manera. Per què ho vaig fer? Per què vaig exsecallar-me la que jo creia que era la meva identitat? Qui som, jo, ara? Què nom? No ho sé, com tampoc no sé d'on som.

2 comentaris:

  1. Bé, per no saber-ho l'entrada porta per títol 'Francisca', el nom escapçat. M'imagino que l'has triat perquè reflecteix molt bé la idea del text, la idea del canvi, del canvi que has experimentat fruit de l'experiència barcelonina.


    M'agrada el text. I m'agradaria ser capaç de distingir algun dia (encara que sigui una mica només) aquestes dues 'tu' que viuen dintre teu.

    T'espero aquí, eh, a la teva Barcelona.
    :)

    ResponElimina
  2. Sí, el títol és el que en resulta, després d'haver aplicat les normes d'allà (o d'aquí)!

    Moltes gràcies! Per ara, però no sé si és perquè és el darrer, a mi és el que més m'agrada! És el més (i només) meu i pens que, una mica, sí que he aconseguit dir el que em va passar i com vaig reaccionar.

    A mi no sé si m'agradaria distingir aquestes dues "jo". Crec que m'estimaria més saber que ni una de sola, sempre, en tot moment. De fet, jo ja pens que és així, però fa mal dir, supòs.

    Gràcies per esperar-m'hi! D'aquí molt poc hi tornaré!

    ResponElimina