dimarts, 17 de gener de 2012

Victòria

- Sí, tenc una germana. Més gran que jo. I tu?
- Un germà, però és més petit.

- Ella vol anar a Girona. No sé com arribar-hi, però ja ho mirarem.
- I no li mostraràs Barcelona?
- Bono, és que ja ho coneix. Hi va fer sa carrera.
- Ah!, d'acord. Pensava que era més petita que tu.

L'any passat vaig coincidir, a una assignatura, amb una mamà catalana. Era de Mataró o Manresa. No ho record bé, però diria que començava p
er /ma/. Ella em va dir que els catalans eren molt bona gent, que es relacionarien amb mi, que em farien cas...

En arribar aquí, cada dia, posava més en dubte tota aquella afirmació. Sí, no estava ben fet, però com podia ser que hi hagués tanta diferència? Com podia ser que jo no trobàs, ni una miqueta molt miqueta, que tengués raó?

Em feia ràbia no poder-li dir que no anava errada.


Per què els costa tant? Què els faig? Què els he de fer? Què volen? Què els agrada? Els faig nosa? Què pensen de mi?, d'una que acaba d'arribar i de qui no saben qui és, ni per què és on és ni res? Què volen? Per favor, que m'ho diguin, perquè ja no puc més! No sé què fer! Els parl, els cont coses meves, de la meva família i ells res. Són molt hermètics. Si no els demanes, no t'explicaran res. No hi ha cap iniciativa per part seva!

Dos dies abans de les eleccions generals. Divendres dematí, a les deu, en haver fet la classe pràctica de Fonologia, de les nines amb les que s
empre intentava parlar, només n'hi havia una.
Amb ella vaig sortir de l'aula i, és clar, esperava tenir la conversa típica, aquella en què comentes quatre coses de classe i cadascú, després, va cap a ca seva.

Aquell dia, però, va ser diferent! Molt diferent! Aquella nen
a, aquella al·lota, amb tota la naturalitat del món, sense que jo tragués el tema em va dir, més o menys: "[es əβuj kə βe lə teβə ʒəɾmanə | ɔj]?"

L'alegria que vaig tenir va ser tan i tan i tan gran! Vaig quedar admirada, sorpresa! Una catalana s'havia preocupat per mi! Per mi! M'havia demanat una cosa meva sense que, pel que hagués pogut dir abans, jo l'obligàs a fer-ho!

Ho record molt bé, en ésser a casa els ho vaig dir a les companyes: "Com els costa, als catalans, Mare de Déu! Poden ser molt tancats, secs, freds; ara, però, quan s'amollen són massa! Són, francament, bona gent."


2 comentaris:

  1. Abans que apareguessis per la facultat no sabia ben bé el que era la complicitat amb algú que coneixes a classe i que veus dia rere dia (amb la Natàlia feia ben poc que ens havíem conegut, així que pràcticament no havia tingut temps de desenvolupar-se la complicitat que potser també tenim a hores d'ara).

    Així que ja ho veus: sort que vas aparèixer! :)

    ResponElimina
  2. Sí!, sort que vaig aparèixer! Almanco he servit per a qualque cosa!
    No voldria ofendre't, però la veritat és que, una cosa que me crida l'atenció és la manera que teniu de relacionar-vos. Potser només són manies o impressions meves, però diria que, fins i tot, entre vosaltres mateixos, vos costa fer-ho, vos costa trencar el gel; i, mira que, tots sou catalans.

    ResponElimina