Brígida

Un dia vaig organitzar l'eixida d'anar al Collserola. Em feia ganes reveure tot Barcelona i passejar entre la licorella que potser havia vist Foix.

No sabia com arribar-hi i ho vaig demanar a les nenes catalanes de classe. Com jo mateixa, no en tenien ni idea. Mai no hi havien anat. Llavors vaig pensar: "I que voldrien venir-hi? Què faig? Els ho coment? Però no, supòs que diran que no, perquè si els costa tant parlar... A més, deuen tenir cosa a fer, el cap de setmana. No són com jo. Tenen la seva vida aquí, muntada. No pot ser que vulguin venir. I és això, si els ho dic, pareix que les oblig, i no és així. Jo ho dic per si els fa ganes, per si volen. Bé, val més no comentar-los-ho, perquè per ventura troben que els compromet i no ho vull."

Les al·lotes que havia conegut a classe m'agradaven. Les trobava bones nines i volia conèixer-les, saber més com eren... Perquè sí, des d'aquell dia fonològic-pràctic, el gel havia començant molt, molt tímidament a fondre's, però la relació que teníem seguia sent-ne una d'acadèmica i em sabia greu.

Aleshores, què vaig fer? Anar a l'armeria per proveir-me de coratge. Havia decidit intentar canviar el que hi havia i, per aquest motiu, les convidaria a casa, a sopar. Tot i això, amb la intenció de deixar clar que, només era una idea i perfectament la podien rebutjar.

La qüestió és que, pel que fos, les tres senyoretes digueren que sí!, que vendrien. N'estava molt contenta, però una hora abans em va pegar la por. I si no els agradava el pis o el menjar que faria? I si trobaven que era una situació una mica incòmoda? I si havien dit que sí perquè els ho havia dit i no perquè els venia de gust? I si realment no els queia bé?...

Al final, el temor, sortosament, va prendre els tapins i, per mi, tot va anar rodat. La companyia, el menjar... tot va ser perfecte.

En ser l'hora de partir, dues ho feren plegades i en cotxe, mentre que l'altra en tren. A aquesta darrera la vaig acompanyar fins a l'estació.

Just en el moment en què creuà les portes per anar cap a l'andana, em va sortir un somriure tan pur i real i un "gràcies, de tot cor" al cap que, quina alegria! Feia tant de temps que no em sentia així!, segura de mi mateixa, contenta...

Vaig haver de menester dos mesos per deixar de pensar que m'havia equivocat venint a Barcelona, per pensar que, per fi, qualcú m'havia acceptat, i que sincerament, hi viuen molt bé, també, a Barcelona.