Havies tornat a principi de setmana i, encara que havia dit que mal haguessis quedat al món fred, tenia ganes de veure't. Me'n moria! Em seguies agradant i, quina ràbia ser tan dèbil!
M'havia arreglada tota pels professors que havia de veure. Un d'ells era el meu venerat i estimat tutor. Sí, oficialment ja no ho era, però personalment serà així sempre, crec. Emperò, el que deia: tampoc no s'han de dir mentides. Una part inconscient també em va fer vestir pensant en tu.
A dos quarts de nou vaig començar el dia, a les deu havia d'anar cap a la facultat d'Història, a dos quarts de dotze tenia una tutoria, a dos quarts d'una la classe de Paleografia, a les tres examen, just en haver acabat, a dos quarts de cinc, la tutoria que m'encantaria i a un quart de set havíem quedat a Plaça Universitat.
Amb el tutor, vaig acabar abans de l'hora prevista. Vaig telefonar a ma mare, que feia els anys, em vaig mirar i remirar i et vaig dir que, ja que estava llesta, t'esperaria a l'entrada de metro.
La gent sortia per tongades. Bastanta, n'hi havia, que creuava les portes metrals, però tu no arribaves. Ho sabia. Era culpa meva. Havia fet massa prest. No havíem quedat fins un quart més tard, però em cruixia d'esperar.
Més tard, et vaig veure! Eres allà! Havies de passar les portes i francament no sé on miraves. Per què ho feies endavant i no cap a un costat? Per què no m'havies cercat abans de sortir? D'enfora, em semblares més alt d'així com et recordava.
Em vaig acostar a tu. Era estrany. Notava que érem dos estranys plantats allà. Com si ens haguessis obligat a quedar.
Tenia por que no t'agradàs veure'm.
Ens férem dos petons? Potser sí i, amb la nostra incertesa particular, anàrem fins a la Ronda de Sant Pere a beure quelcom. Tu un cafè amb llet i jo la millor xocolata desfeta que, per ara, he tastat. Qualcú dirà que l'opinió està condicionada per la companyia i, per ventura, una mica sí que és així.
Arravatada a la paret, estava la nostra taula. Asseguts, em seguires contant l'experiència d'haver viscut uns mesos a l'estranger i m'agradava. M'agradava sentir-te parlar. Feia més de mig any que no ho feia! Emperò, fer-ho del regust amarg i trist que tenies per haver tornat aquí no. Semblava com si ser a casa fos tornar enrere i que tot el que incloïa aquest territori deixava de ser poc atractiu.
A part d'aquest detall, l'estona plegats va passar volant!, va ser bona. A mi, em va agradar! Vaig tenir un dia -esperat- diferent, agradable.
Ens diguérem adéu a la nostra columna i de quedar l'endemà. Em sorprengué que la proposta l'haguessis plantejada tu, però m'encantava que fos així!
En voltar cadascú cap a la seva línia, com al darrer dia d'estiu, em vaig girar per veure't. Ho vaig fer un parell de vegades.
A l'andana, ho sé, si qualcú em va reparar degué pensar que estava fatal, però vaig somriure. Estava contenta. T'havia vist! Havia passat un bon horabaixa!
Quan vaig trepitjar ca nostra, deduïu-ho, les meves madonetes em reclamaren a la cuina. Crec que, quedaren un poc decebudes en sentir que només havíem anat a prendre una cosa i xerrat. A mi, no em va passar. Torna-m'hi, torna-hi, que diríem, sí, no cal enganyar-nos: m'hagués agradat tenir un petó, però vaig estar tan contenta de veure't, de com va anar tot, que, per una vegada, em vaig conformar amb el que tenia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada