dijous, 2 de febrer de 2012

Francisco

Mai no he estat de fer exercici. Mai no he sabut moure el cos d'allò més bé. Les coses pràctiques no m'estimen gaire. Tot i això, una de les primeres paradoxes viscudes a Barcelona és que, em vaig apuntar a un gimnàs.

El primer dia vaig maleir un parell de vegades haver-ho fet. Preferia més no menjar que anar amb calçonets curts a moure el body per allà.

Divendres tenia tres hores de classe i després havia d'anar directa a suar amb les meves dues senyoretes. Férem el que tocava i, en tornar a ca nostra, un cotxe, fent marxa enrere, va fer que Joana i jo fóssim dues peces de dòmino.

Estàvem bé. No ens va passar res. Només va ser l'ensurt. De fet, almenys jo, m'ho vaig agafar amb rialles. Emperò, a mesura que passava el dia, el cos em feia un poc de mal, les cuixes deixaven de tenir la simetria d'abans, estava cot piu, no tenia ganes de fer res, res em motivava...

Per no estar a casa, però, en haver dinat, vaig anar a comprar un panet per a tu. Te l'havia de fer amb sobrassada quan venguessis. No som popòna, però em feia respecte creuar els carrers. Passava pena que vengués qualque altre cotxe.

Després, vaig agafar el metro fins a Universitat, com sempre. Volia mirar si trobava el regal de Reis per a la meva germana. Ho sé, pareixia un mort que caminava. No ho sé explicar. M'ho mirava tot com si fos un no-sé-pas-dir-què. No estava malament. No m'havia passat res de l'altre món, però no tenia ganes de fer absolutament res i, alhora, tot m'anava bé.

Com era d'esperar, el regal va ser impossible. No el vaig trobar, però passant per un carreró estret en vaig veure un per als pares. No vaig entrar a la botiga. Encara que hi havia llibres, molts llibres, i antics, no em venia de gust fer-ho i demanar si allò es venia, què valia...
Volia, volia passejar per aquella ciutat impersonal. Mirar-me-la com ho feia. Com un fantasma que camina sense fer massa soroll, sense que sigui percebut per ningú.

Per tornar, vaig agafar la bicicleta i va ser arribar a ca nostra, a la correguda, canviar-me i venir-te a buscar.

Si demanau com som, us podran dir que no gaire afectiva. Creieu-vos-ho, però és per falta de confiança que puc ser així. I, sí, també puc viure bastant de temps sense el contacte físic que m'agrada, però que em costa demanar.

Quan era petita, m'encantava que mon pare m'agafàs -ja fos només a mi o amb la meva germana- i m'abraçàs ben fort. Era com qui dir: m'estima. Estic segura. No tota sola. Hi ha qualcú que em té present, que li agrada fer-me cas...

El dia que un bon home de Campos feia els anys, necessitava resentir-me així i t'ho vaig demanar. Tenia por que no funcionàs, que el poder guaridor que jo atorgava a aquell acte, amb tu, no tengués vigència. Emperò va ser -i és- la millor abraçada que m'han fet estant aquí.

Un dia m'escriviren que les abraçades "poden ser el millor consol, perquè s'han de valorar, d'estimar, d'entregar quan algú proper les necessita. I, perquè les de veritat, les més importants, mai no s'obliden".

Jo, a aquesta, no l'he oblidada. M'encantaria tornar-ne a rebre una d'igual, per l'estil, però, més o menys, és el que deia Heràclit. "Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada