diumenge, 12 de febrer de 2012

Gerard

Mes, si jo et tinc, ¿per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, ¿per què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Per setembre ens coneguérem i anàrem a Gràcia. Em mostrà les places.

Sempre, de tant en tant, m'escrivia i em deia per fer qualque cosa plegats. Jo no el passava en cançons. Sé que podia semblar així o això, però és que, normalment tenia feina i no podia.

Un dia em comentà d'anar al teatre, sortida que volia fer sempre que pogués.

Encara em quedava una darrera tongada d'exàmens. Estava nerviosa. No veia temps per fer res que no fos estar a casa i intentar estudiar. Al final, però, m'hi vaig engrescar! Vaig anar, per segona vegada al TNC, a veure Canigó. L'obra va estar bé. Va ser entretinguda. Em va anar perfecte.

Segurament, no li ho semblà, però m'agradà aquella estona. La necessitava. Em va permetre desconnectar de tot i crec que no podria haver-la compartit amb ningú més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada