dissabte, 18 de febrer de 2012

Pedro

Durant un temps bastant curt, però intens, vaig tenir prohibit l'accés al món oníric. Quan l'administració m'hi readmeté no volgué que la meva estada en fos una de plaent. Llavors, sempre acabava com la típica protagonista de les pel·lícules juvenils: em despertava tota alterada pel que havia viscut.

Per sort, la cosa va canviar. El primer mes somiava en vosaltres. Primer tu, després la meva Rosselló-Pòrcel i, tornem-hi, tu i després, altra vegada, ella.

Era increïble, però ben cert, i m'encantava. Era una manera de tenir-vos. Sí, fictícia, però al cap i a la fi una manera que em consolava.
Els principis poden costar i compartint aquestes estones, jo vivia. Vivia el que voldria, el que necessitava.

Els dies volaven tan aviat... I vosaltres, vosaltres, amb ells, partíreu. Deixàreu de visitar-me i qui ocupà, gairebé per norma general, el vostre lloc va ser el meu padrí patern.

És alt, té els cabells blancs. En té bastants. Té les mans grosses i la pell morena pel sol. És un home del camp, i m'agrada. Com tothom, té la seva manera peculiar d'actuar, que, de vegades, puc entendre més que d'altres.

I, però, per què el recordava?, per què el tenia tan present? Sí, des de Mallorca havia duit una bona imatge seva, però per què ara?, per què teníem aquella connexió, ara, que no el podia veure?

Quedava poc temps per fer-ho i tu anares al poble. En tornar, me'n contares cosa i no sabia què dir-te per transmetre't que era aquí, que podies comptar amb mi pel que necessitàssis.

Encara que volia, no podia tornar-te el teu -mal usat- quòndam; emperò intentava ajudar-te! Necessitava fer-ho, però no creies en mi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada