Tu. Tu no hi eres i jo. Jo t'esperava. Esperava i desitjava veure't, llegir que m'enyoraves, que volies fer-me petons... Volia, volia que fossis com jo, però era -i és- impossible.
Aleshores vaig pensar que convenia canviar, potser posar-te a una palangana mental de coses per arxivar, sortir, relacionar-me més per, al final, regalar-te la pau que no tenies.
Vaig conèixer un al·lot. Quedàrem a Badalona. No és tan horrorós, el lloc. A mi em va agradar. I ell, ell s'assemblava a l'altre. Per tant, em podia agradar una mica, emperò no! Era graciós, interessant, tenia una facilitat innata per escarnir; però no et superava. Endemés, tu, tu vares fer-nos companyia tota l'estona. Fantasmagòricament i mentalment, dins meu, hi eres.
Què he de fer per oblidar-te? Quedar amb altres? Ho veus? Ho intent! Intent que perdem la connexió! Intent retornar-te el que tenies abans de saber qui era, però no aconseguesc fer-te desaparèixer! I, i, cada dia que passa, més vull que siguis aquí! El temps corre aviat, però el teu retorn m'és etern. No arriba mai i t'enyor! Jo sí que ho faig i vull veure't, poder-te tocar i dir que ets real, que no he viscut cap somni. Vull que m'abracis, demanar-te si puc plantar-te un petó...
Vull que siguis aquí, un poc més a prop de mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada