M'agrada arreglar-me quan he de veure el meu tutor. Sempre dic que la primera impressió és la que compta i, amb ell, és com si sempre fos aquesta primera vegada.
M'havia fet les piules a consciència i vestit tan bé i tan guapa com podia.
A les dotze havia d'anar al seu despatx que dóna al carrer d'Aribau.
Ho duia tot. Tots els papers, documents, llibres... que tenia. Volia començar a posar-me, de bon de veres, amb el treball de fi de carrera.
No record si la porta era oberta o què, però ell estava a la seva taula. Tot sol. Escoltava música i m'esperava.
En veure'l, vaig somriure i activar aquesta mena d'amor i de devoció que li tenc.
Em va demanar com estava, com m'anava tot, degué obrir la carpeta que té amb el meu nom i el temps desaparegué. Estava en una altra òrbita fins que, no puc dir com, ell, l'homenet que tant m'agradava, em digué que no em podia tutoritzar el projecte.
Va ser automàtic. Va ser dir-m'ho i sentir com el nas em picava, els ulls s'humitejaven i tenir unes ganes boges de posar-me a plorar com una nina petita.
Em deixava! Em va deixar! Ell!, ell que ho era tot per mi, que era qui em salvava sempre, qui m'havia demostrat, des del primer dia, que era persona, que podia confiar en ell... Ell!, ell em deixava desemparada, amb el cul a l'aire! Però, no! No podia ser! Ell no podia fer-m'ho! Jo el volia! Volia que m'ajudàs, volia que fos ell, qui em guiàs amb tot allò! El volia! Jo volia aquell porofessor!, aquella personeta que en cercar-la per Internet m'havia fet pensar en un dimonió...
Sí, després em digué qui podia ocupar el seu lloc i que sempre el tendria pel que fos, però no! Realment pensava que, ningú podia fer el seu paper i que no podia oferir-me ajuda.
Aquell dia, aquell dilluns va ser un dels més tristos que he passat a Barcelona. Sé que pot semblar exagerat i m'és igual si ho creis. Sé què vaig pensar i com ho vaig viure. Per mi, aquell dia, aquell dilluns va ser com si una parella m'hagués deixat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada