dilluns, 19 de desembre de 2011

Laia

Paleografia de la Corona d'Aragó. Aula 207, segon pis, de la facultat d'Història.

Primer dia.

Anava vestida com quan ens coneguérem. Blanquinosa de roba.

Caminava amb por pels passadissos amples de la meva nova futura facultat búnquer. Trepitjava territori desconegut.

Vaig trobar la classe amb bastant de facilitat i, ho sabeu?, als historiadors els agrada agafar posicions tan aviat com poden, no com qualque filòleg que si ho pot fer quan el professor ha començat el seu col·loqui molt millor.

Engrescada i, però alhora, amb certa desconfiança; vaig demanar a l'al·lota que tenia a devora si no m'havia errat d'aula ni d'assignatura, i no, ho havia fet bé!

Pensava que la gent que estudia els reis, els documents antics, la prehistòria... era molt diferent de la que es dedica a la llengua i a la literatura.
Pensava que em feria com una mena de creu, pel fet de venir de filologia; emperò no; perquè aquella al·loteta que viu per Gràcia i que, en aquell moment, representava el prototipus genèric d'un de la seva carrera, va ser aguda, atenta amb mi. Em va donar conversa i vaig pensar: "com pot ser que em costi (tan) poc connectar amb una que no és dels meus estudis i, en canvi, (tan) molt amb qualsevol que sí que ho és?"

A mesura que es feien dos quarts d'una, l'aula s'omplí i, per primera vegada, he anat a una classe on el sector masculí, més jove que jo, és prou predominant!

Un poquet més tard, va entrar el professor. Jove, calb i occidental, català occidental.

La meva Ignorància, com la seva germana bessona, Innocència; de vegades, trenquen els límits establerts i es posen de manifest d'una manera massa descarada, perquè amb aquesta assignatura, què de coses que he après!

He comprovat, cada setmana, que realment els historiadors són un món, agafant com a punt de partida el meu, absolutament i extremadament diferent. No sé explicar els motius, però not que és així.
Sé que hi ha excepcions, que no és bo generalitzar i que jo ara ho faré, però; les persones que el formen són, em sap greu, obscures -potser per això els colors clars no són gaire presents dins els seus armaris- i calentes. Mai no tenen fred.

Tot i això, tenen interessos curiosos: determinen el tipus d'escriptura i de document, comenten els traços dels escrivans, cerquen els verbs dispositius per saber si allò és una donació, una notificació, una concessió d'un privilegi reial, unes ordinacions...; parlen de la invocació (verbal o simbòlica, que ve representada amb el crismó), de la intitulació, de l'escatocol...

Tenen tot un univers creat que m'agrada. Potser ara mateix no em salvarà saber què és un calderó o un original múltiple, o que una /p/ partida és l'abreviatura de per, que una /p/ amb cargol és la de pro, que la nota tironiana és et en llatí o e en català, que Bng amb la línia horitzontal volada vol dir Berenguer, que Ild és l'abreviatura d'Ildefonsus, que hi ha la /r/ tipo 2... Emperò, això no lleva que no passi gust d'aprendre aquestes petites coses que, per mi, són les més grans i les que em fan més feliç.

2 comentaris:

  1. Molt interessant el comentari sobre els colors. Em fa rumiar.

    ResponElimina
  2. Home, els colors de la roba varia si la persona és alumne o professor. En aquest darrer cas, no solen anar tan, direm, tenebrosos. Però la veritat és que, el sector estudiantil sí que sol anar més negre que de, per exemple, colorins!

    ResponElimina