diumenge, 25 de desembre de 2011

Vicent

- Com està sa catalana?
- I estàs ben guapa, eh?

Un mes després de ser per terres catalanes, la família va venir per celebrar el dia en què torn jove. Em feia ganes veure-la. Volia sentir la tranquil·litat que poden transmetre els pares. Els volia ensenyar tot el que havia après.

L'especialíssim dia meu va arribar i temia que ningú no es recordàs de mi. Lògicament, vaig parlar amb gairebé tota la família. Fins i tot, amb el padrí! No em vaig posar a plorar, però ho retraria: érem al Tibidabo, feia sol i un poc de ventet. Vaig telefonar els padrins i, com sempre, contestà la padrina, però després, miracle!, també s'hi va posar ell! Em va donar els molts d'anys! No és que sigui un home sec o fred, com la néta; però té els seus motius per no parlar i, què voleu, em va fer sentir molt especial i em va saber greu no veure'ls.

Més tard, vaig llegir les felicitacions que m'havien fet arribar. Per ser jo, en tenia moltes; però esperava trobar-ne dues en especial que no, no hi eren. I si és que no ho recordaven? Sí, sí que ho feren i, xe!, quina alegria sentir la teva veu, parlar amb tu i tot.
No em sé explicar. No t'ho sé explicar. Tu que ets llest, que tens pipella, interpreta la dita que, ara mateix, és la que em serveix més per dir el que no sé expressar: Val més caure en gràcia que esser graciós. M'encantes.

I, tu, tu també em donares els molts d'anys. Arribares a la teva habitació i, crec que, a la correguda, que diríem, m'escrivires. Va ser especial, també; però perdona'm si vaig trobar que tenia un piquet d'agredolç que s'esmorteí pel detall de les meves senyoretes.

Joana i Pepa, a les fosques, vengueren amb un, direm, pastís. A mi. Per mi. Per què? Es pot dir que, feia dos dies que, vivíem plegades i, però, ja em feien aquell detall. No els ho vaig saber transmetre, però em va agradar molt el fet. Són les petites coses les que, per sort o no, valor més.

La història, tot i això, no acaba aquí. Un dia més tard, vaig rebre una carta amb la teva, meva, nostra orella de mar.

2 comentaris:

  1. Mallorquina que viu a Catalunya i que estima el valencià, això és una mina d'or!

    Com me n'he d'oblidar del teu aniversari? Un any t'hi portaré mocadorada :-)

    P.D.:Quin "xe" més ben emprat, xe!

    ResponElimina
  2. Home, pots recordar el meu dia perquè sempre és festa per (a) tu! I, me'n duràs?, ho faràs? Qualque dia me duràs una mocadorada? [Ja en tens una de molt contenta, ara mateix!] Com pot ser que això també ho recordis? Fa temps que ho vaig dir!

    El "xe" està ben emprat? Sort, perquè si no, quin èxit, l'únic ús que vaig fer d'una expressió vostra!

    Trobes que som una mina d'or? N'estàs segur? Bé, bé, si ho diu el xiquet més guapet de tot el País Valencià no li ho discutiré!

    ResponElimina