dimecres, 28 de desembre de 2011

Raquel

Quina bicicleta més bicicleta, que m'ha tocada!

Quan vaig tenir el carnet de cotxe, la velo ciutadellenca va quedar ben aparcada. Pensau-ho, pel poble no necessitava pedalejar. Amb cinc, deu minuts o menys fins i tot era allà on volia!

Vaig arribar a Barcelona i, perquè em feia ganes i perquè m'entraren un poc els canyissos, vaig fer-me Bicing! Això va fer que hagués de tornar a aprendre a tenir equilibri i a recordar que les faldes, sí, poden ser molt maques, però no gaire pràctiques.

Veure la ciutat a més velocitat de la que pots anar anant a peu, una mica, sí que me ha cambiado la vida. Sobretot els primers dies, que no dominava ni carrers, ni direccions, ni res de tot això. Era un perill? És bastant possible.

I bé, els dies anaven passant. Molt aviat ho feien, però no enyorava excessivament la família, els amics, Mallorca. L'enyorança o l'enyorera era intermitent. Depenia de l'estat en què em trobàs.

Si estava d'allò més animada, és clar que, les rialles de la meva Rosselló-Pòrcel m'haurien vengut beneïdes, però no som de demanar. Tot i això, més d'una vegada la vaig pensar, a l'amiga, i hauria pagat perquè fos l'estiu i estàssim a la terrassa del bar del Pla de Ciutadella. I Riure, riure molt per qualsevol doi però estant plegades, en el nostre ambient, que tant m'agrada i que tant difícil pot ser trobar-lo en un lloc que t'atreu, però que no t'acaba d'acceptar.

Sortosament, també hi ha moments per recordar.

El meu estimat i venerat tutor m'havia comentat d'anar a la presentació d'un llibre de cuina formenterenca. Em feia il·lusió sortir del pis per fer qualque cosa! Em vaig arreglar tota i cap al carrer del Carme, vaig anar.

Ell, ell estava assegut amb altra gent. Duia una camisa ben guapa, de color verd obscur. Semblava que haguéssim quedat entesos per la roba.
Em va presentar. Va dir que era "mallorquina i bona persona!" i tothom molt agut, va ser.

Després hi hagué la presentació i, tot el temps, ell va estar amb mi, ben a prop, comentant-me qualque cosa... Feia que em sentís bé, especial i, si m'apurau, diré que també, en certa manera, estimada.

En acabar, tragueren quatre coses per tastar. Ell se n'havia d'anar. Havia tengut grip uns dies abans. Però no em va deixar tota sola. M'havia presentat uns al·lots illencs i la férem petar fins a ser hora de tornar cap a casa.

Com he dit, el temps passava volant. Les setmanes s'evaporaven, però entre una bombolleta d'aigua i una altra, vivia. Ho feia inconscientment. Un dia sortia per allò, un altre per allò altre...

Pens que, és en aquests moments, en aquests dies més monòtons que la resta -això no vol dir que fossin tranquils. Sempre hi va haver qualque anècdota diürna per contar- en què vaig canviar. Estant fora de casa, tot ho has de fer tu. Pots demanar ajuda, però quantes vegades la rebràs? Malauradament, poques. Som, inclosa jo, egoistes i ens costa donar el que, segurament, ens és res. Aleshores, davant d'aquest panorama tan seductor, t'espaviles.

A part de patir qualque transformació, supòs, el que vaig fer va ser adonar-me que, gràcies a Déu, no som com Andrea de Laforet. La ciutat m'era negativa al principi, però (molt) a poc a poquet m'anava agradant i, conseqüentment, ja no em recava haver arribat fins on era per viure tot el que la vida em presentava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada