dijous, 8 de desembre de 2011

Èric

A dos quarts de nou i a l'aula 112 vaig tenir la primera classe.

Fa ja cinc anys que vaig començar la carrera. Aquell dia, dia 13 de setembre de 2011, emperò, era com si tornàs a tenir desset anys i fes primer.

No sé ben bé què duia, però diria que anava amb la falda curta texana, la camiseta que li agrada a ma mare, les avarques o les altres sandàlies i les ungles pintades de vermell.

Lògicament, vaig arribar amb temps a la facultat. Tenia Sintaxi Catalana. Tothom que era al claustre estava en grups i jo, allà, que no sabia on posar-me, què fer.

A Mallorca, si l'aula és buida, entres. Aquí, no. La gent espera, fa el cigarret, la xerradeta...; però no entra.
Aleshores, és clar, tenint vedat poder agafar lloc, e
m vaig posar devers unes taules que hi havia prop del portal.

Una al·lota va arribar i al cap de cop una altra. No sé si quan eren les dues o abans, vaig demanar si allà es feia l'assignatura del nebot del poeta Espriu. I sí, no m’havia equivocat.

Quan comences una carrera, pots no conèixer ningú. Començar a parlar a la gent pot ser una bona manera d’acabar amb la desconeixença. Ho vénc a dir, perquè aquelles noies, sí, em contestaren. Varen ser educades, però en haver resolt el meu dubte la conserva es va acabar. Davant d’aquell èxit personal, vaig tornar a la meva abstracció. Per sort, no molt més tard, va venir un al·lot, gran i gros. Feia cara de perdut, com jo mateixa, i vaig dir: "Veuràs tu! Amb aquest hi he de xerrar. No m’ha de passar com abans. He de conèixer qualcú, perquè si no començam malament".

Nomia Èric. Era de Barcelona, havia fet Psicologia o una carrera per l'estil i enguany començava Filologia Francesa. Havia triat sintaxi per no perdre el que havia fet a l'institut.

Plegats, no tenguérem por de transgredir la llei natural aulal i agafàrem posicions. Ens contàrem quatre coses. M'agradava haver-lo conegut, perquè semblava bon al·lot i tenia la meva edat! Quedàrem que si qualcú no anava a classe l'altre li passaria el que s’hagués fet. No som de perdre classe, però la idea de tenir qualcú que em pod[r]ia ajudar m'agradava.

Mentre la fèiem petar, la resta d’alumnes començà a entrar. Jo els anava mirant. Em feia gràcia fer-ho, perquè com que no coneixia ningú! Tot i això, paranoies factibles, un moment, Mare de Déu, Senyor! En Josep! Havia entrat en Josep a classe! Què hi havia perdut, allà?

Just després ja va entrar el professor. Un home alt, blanc i amb mostatxos del mateix color. Va obrir la boca i en sortí una veu tan potent que vaig dir: "Déu meuet, on mos hem ficat? Aquest serà el meu professor? Imposa moltíssim. Massa."

Com havia de dir, la veu digué, més o menys: "Els que esteu aquí, us heu matriculat a Sintaxi Catalana, oi que sí?" Jo, segurament, vaig capejar, però Eric es girà i em digué: "No, no! Jo faig sintaxi castellana..." Es va aiexacar i partí. Em deixà allà. Tota sola! Per una persona amb qui havia aconseguit tenir una mica de contacte humà i se’n anava!

A les deu, en Josep va venir a saludar-me. Simplement, és que, encara que sigui llicenciat per una altra universitat; té el costum, la tradició d'anar a classe el primer dia a la UB.

En haver dinat a casa, tornava tenir classe. Aquesta vegada era a les tres de la tarda i a l’edifici nou, al Josep Carner o a l’Aribau.

També, vaig arribar amb temps. No hi havia gairebé ningú. Una nina voltava per allà i em va demanar si a l'aula 2.3. es feia Història de la Llengua Catalana Antiga i Medieval. Alegria! Aniria amb jo! Començàrem a parlar. M'agradava el que dèiem, però tenia por que a mitjana classe també es giràs i em digués que aquella no era ni l’assignatura ni l’aula que li tocava.

Entràrem i ja ho podeu imaginar: tothom era nou! No hi podia haver ningú que abans hagués fet Sintaxi?, sempre canviaria de personal?, cap personeta podia fer exactament les mateixes assignatures que jo?

La professora que vengué em va cridar l’atenció. Tenia una manera de fer, d'explicar que vaig pensar que podria estar bé. També s'ha de dir que, la seva assignatura em feia ganes. En acabar, ja li vaig comentar quatre coses sobre el meu treball de fi de carrera.

Era (i és) bona dona, però quan li ho explicava, cada vegada s'acostava més a mi i jo reculava. Francament, em va fer por i vaig decidir que, tant com pogués, no havíem de quedar totes soles, perquè si no un dia em cuinaria a la seva caseta de xocolata que té prop de Vic, a la comarca d'Osona.

6 comentaris:

  1. Si el veus, dóna-li records a l'home alt. Em coneix.

    ResponElimina
  2. El món, que pot ser de petitó, de vegades! Aquest curs, m'han presentat persones que també el conèixen i hi tenen una (bona) relació. Tot i això, Jordi, permeteu-me no fer-ho.
    Vaig tenir una tutoria amb ell i, realment, és molt bona persona. No menja cap alumne -en tot cas, patates. Emperò, ara el tenc de professor i m'imposa massa com per dir-li-ho. Em sap greu. De veres.

    ResponElimina
  3. Em va ajudar en la meva "tesina", que en dèiem llavors.

    ResponElimina
  4. Llavors i encara ara; perquè jo també en faig! A la UIB quedam dues, direm, generacions de llicenciats i, per tant, hem de fer aquest treball.

    I, segurament, degué ser entretingut tenir-lo com a tutor!

    ResponElimina
  5. Pensava que havia esborrat aquest comentari i no el bo. Em sap greu.

    I vos entenc perfectament! Jo també he topat amb un professor que, encara que no és el meu tutor, m'ajuda molt!

    ResponElimina