- T’odii!
Tenia els braços prims però forts i cada vegada que afitorava el puny al sac ho feia amb més força. Necessitava treure la ràbia que havia acumulat. Necessitava alliberar-se, espaiar-se. Necessitava odiar-lo i amb cada cop ho aconseguia.
- Em fas ràbia! Per culpa teva ara tenc besera! Voldria besar els llavis molsuts, mengívols i desitjables d’Adrià amb tendresa i amb violència, però no puc per culpa teva! I sí, ara sí que vaig fora corda. Ara som jo qui sap què li agrada al meu cos i, la veritat, et super amb qualitat. Creies que no seria capaç, però ja ho veus. Et sorprèn? És el que vull.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada