Weston Ln.

Era hora de tornar cap a casa, però estava massa enrabiada per fer-ho. La feina, els veïns, ell... Tot. Tot ho tenia en contra.
Aparcà el cotxe i enfilà aquell carrer que coneixia tan bé. En arribar a dalt de tot, girà a mà esquerra i allà el trobà. Tot sol. L’esperava. S’hi acostà a poc a poc, però amb ganes, i, mentre s’hi asseia, pegà una glopada d’aquell aire beneït.
Aclucà el ulls i notà com l’oratget fresc li fregava la cara. La rugositat del seu banc sempre li havia transmès seguretat, tranquil·litat, llibertat.
Per gaudir, encara més, d’aquell moment, encengué una cigarreta.
El sol començava a amagar-se, sentia qualque corb que cantava, les fulles dels arbres que es movien...
Allà podia ser ella mateixa. Podia plorar, podia riure, podia cantar, podia llegir i, fins i tot, cridar aquell poema de Rilke que tant li agrada.
Allà podia ser la veritable Sèn.