diumenge, 6 de juny de 2010

Manuel

A la fi, la darrera capsa!
Feia set anys que havia arribat a aquella ciutat i dos que s’havia instal·lat al carrer Milà i Fontanals.
El seu pare li havia enviat la darrera capsa. Era grossa, feixuga.
Després d’haver estat deu minuts grossos pujant l’escala, arribà a casa seva. Feia dos anys que l’havia comprada. Era nova de trinca i buida. A la porta de la seva habitació hi havia penjat postals, a la del bany una fotografia d’una llimona i a la de la cuina la d’una façana plena d’enfilalls de tomàquets i pebres de cirereta.
Just en entrar anà directa al menjador, hi deixà la capsa, es descalçà, encengué una cigarreta i l'obrí amb curiositat. Tot eren papers, alguns més grogosos que d’altres.
Davall d’un escrit que havia fet a l’escola, hi trobà els primeres agafadors que havia fet i una carta. Era la darrera que li havia enviat el seu germà des de Lourinhã. Feia quatre anys que havia mort de càncer de pulmó. Més d'una vegada havia pensat que ella també acabaria així, però li era impossible deixar-ho perquè el gust que passava de fumar era indescriptible.
Es passà per l’ull tot aquell paperum. Bàsicament, eren retalls de revistes, de diaris, escrits... que, en el seu moment, li havien agradat. Al cul de la capsa, però, hi trobà una fotografia: Sardenya 1998, Àgueda. Tenia més de deu anys. No s’hi reconeixia: no tenia ventre ni moca, tenia, però, una rialla que enamorava i una joventut... una joventut que havia ja perdut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada