Faula

Sèn era una formiga negra com una móra, somiadora, molt somiadora i li agradava, paradoxalment, el color taronja.

La seva vida era rutinària, monòtona, emperò, com que s'hi havia avesat, li havia agafat, en certa manera, el gust.

Un dia de bon matí no va tenir altra idea que anar de passeig. Li agradava contemplar tot el que la natura li posava davant els ulls. Aquell dia es va animar caminant i arribà als afores del poble. No ho havia fet mai i, és clar, poruga, s'aturà en sec i s'assegué a una pedreta que hi havia just davall una fulla de trèvol. S'hi va estar molta estona i, quan començava a sentir-se estranya, a enyorar-se de casa; passà una papallona gran, grossa, magnífica, perfecte, amb uns colors molt vius, però això sí, amb el predomini del seu preferit, el taronja.

En veure-la, maquinalment, els seus ulls es badaren més encara. Va quedar embadalida per la bellesa que trobava en aquell ésser. La por i l'enyor s'esvaïren, volaren amb la papallona i quedà una estoneta més contemplant-la, perquè l'havia encegada.

Després de voltar i volar per les flors que hi havia per allà, Land, la papallona, se n'anà i Sèn, escapada perquè ja era ben hora de ser a casa, partí. En ésser-hi, no explicà la troballa que havia fet. No en digué res, però, cada dia, anava fins a la seva pedreta per veure si la papallona hi tornava i, curiosament, sí que ho feia.

Passaren els dies i, és clar, la formiga tengué la necessitat d'explicar el fet a algú.

- Bon dia, Magí! Com estau?
- Bon dia, Sèn! I molt bé, i vós?
- Ai, no em facis aquestes bromes! Bé, bé. Va bé.
- I què, què hi ha res de nou?
- Doncs, sí. Precisament amb tu volia parlar.
- Digues, dona.
- Saps que sempre m'ha agradat el color taronja? -mentre el llagost Magí deia que sí amb el cap. L'altre dia vaig veure una papallona que era, gairebé, d'aquest color.
- Oh, que bé, no?
- Sí, però l'he anada a veure cada dia i sempre hi trob alguna cosa més que m'agrada.
- Sèn, filla meva, n'ets conscient, del que ets? No vull semblar dur, però ets una formiga, extraordinària, però una formiga. Ell, en canvi, és una papallona que vola i, ja ho has vist, no volta pels mateixos llocs que tu.
- Ja, ja ho sé, però m'agrada!
- No facis aquesta carona, ni de petita i siguis espavilada. No cerquis el mal. Deixa que voli pel seu món i tu viu el teu. Mira'm a mi, em va passar una cosa semblant. Mai no vaig poder arribar a bon port. Em vaig frustrar. Això va fer que entengués que cadascú ha de mirar el seu redol, el que li és, de qualque manera, propi, seu. Sí, és clar que, hem de voler millorar i superar-nos; emperò hem de ser vius, Sèn. Si tant et costa, mira, segueix gaudint mirant la papallona; però deixa de voler-la. Sigues conscient que hi ha bastant d'aspectes que us separen. No vull que et facin mal. No el cerquis.
- Supòs que, gràcies. La veritat és que tot això, inconscientment, ho sabia; però no hi volia pensar. Miraré de tenir-ho en compte.

Des d'aquell petit diàleg, Sèn seguí anant fins a la pedreta amb les mateixes ganes, però, tot i això, res era ben bé igual, perquè els castells en l'aire, que havia començat, sabia que s'havien d'esbucar. Sabia que tot el que havia, diguem-ne, volgut havia de desaparèixer.

Sèn encara és als afores del poble. Encara seu davall l'ombra del trèvol i s'ho mira i s'ho pensa tot. Sap que pot ser espavilada com diu Magí, però mentre, com que no sap d'on treure les forces per ser-ho, espera, l'espera.