dijous, 21 d’abril de 2011

Eres a la terrassa del restaurant de Deià...

Eres a la terrassa del restaurant de Deià. Tenies un tassonet amb dos dits de porto. L’esperaves mirant el mar. Havíeu quedat a i mitja, però a i quart tu ja hi eres.

Feia anys, devers quaranta, que no us veieu. Ni en foto, i mira que les noves tècniques sembla que fan que siguis visible a tothom. Tenies por a no reconèixer-lo.

No venia. Es torbava i tu et posaves nerviosa. No sabies què fer. Pegares un glopet del vi, però no aconseguies calmar-te. Durant anys havies intentat mirar de tranquil·litzar-te de moltes maneres, però només una et funcionava. Sempre et deien que era psicològic, però era la que la que t’anava bé. Necessitaves fumar, però enlloc ja no ho podies fer.

Tornares a pegar un glopet, però res. Mirares el rellotge i, paradoxalment, ja feia un quart que hauria d’haver arribat. Feia tard i ell, abans, no en solia fer.

¿El trobaries un estrany o com abans, com si fos de la família?, ¿què li explicaries? Pensa, amb tants d’anys, tenies moltes coses per dir. Tu havies anat a viure a fora, hi havies fet la teva família, la teva vida. De fet, ara et senties una estrangera a aquella terrassa que, abans, havies sentit una mica teva. ¿Què li demanaries?

Al final, t’acabares els dos dits, en demanares dos més i, encara que els allargares tant com pogueres, no aparegué. Ningú no vengué.

Feres una darrera ullada a la mar i, tira a tira, anares a casa. Bé, a la casa dels pares.

Més endavant, quan, ara sí, ja eres a casa teva. Ja havies deixat la roqueta per tornar al continent. Reberes una carta. No reconegueres la lletra, però anava en nom teu.

Només hi havia un foli i, a més, molt poc escrit.

He estat molt feliç amb Francinaina, però no podia partir d’aquest món sense dir-te que, sempre t’he estimat. Per feblesa, no t'ho he demostrat i t'he fet mal. Em trencares el cor el darrer dia que ens vérem, però, sí, com volies, per mi, sempre has estat la meva nina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada