Defalliment?

El sol picava, l’oratge era calent i l’arena cremava.

Quan havia arribat, la platja era deserta. Com sempre. La mar era una bassa d’oli, plana com una rajola. No se sentia res més que l’aigua que, amb tranquil·litat, arribava, banyava l’arena de la vorereta i se’n tornava lentament. Una vegada i una altra, i una altra: arribava, banyava la vorereta i se’n tornava.

Li encantava aquella platja. No s’hi sentien infants plorant o estrangers cridant. Només se sentia el moviment tranquil de l’aigua que era com una música harmoniosa que l’ajudava a regular el ritme del seu cor.

A mitjan matí menjà una mica de fruita –com cada dia un pruna– i pegà un bon glop d’aigua fresca. Després es posà una bona untada de crema i s’estirà al sol.

En ser hora de partir, el sol picava, l’oratge era calent i l’arena cremava. Se sentia marejada, però quantes vegades no li havia passat i després no havia estat res? Començà a caminar, però realment no se sentia bé. El sol era calent i clar, però els seus ulls no li funcionaven com tocava: li mostraven el que tenia davant com si fos una pel·lícula antiga: en blanc i negre. A més de veure-ho així, les imatges s’anaven tallant, era com si la pel·lícula tengués talls. Seguia caminant, però ja no sentia la picor del sol sobre el seu cos, només notava fredor, els morros li havien tornat blaus i la cara blanca com el referit.

De cop i simplement, deixà de notar res, no notà com el seu cos caigué –si hi hagués hagut algú per allà, hagués vist un cos que queia com qui deixa caure un sac ple de taronges en terra. Per a ella tot havia desaparegut, havia arribat a l’obscuritat més absoluta inconscientment.