dijous, 22 d’abril de 2010

Potser


Durant els meus primers desset anys d’existència vaig voler ser metge, arquitecte, detectiu i notari. Quan va ser el moment de decidir quins estudis universitaris faria (es pot dir que no en vaig triar cap que tengués relació amb els oficis que havia anat dient en la meva infantesa i adolescència), vaig triar Filologia Catalana, aquella carrera que no té gaire bona propaganda.
En part, però, pens que la carrera sí que té relació amb les feines que havia dit de petita perquè potser amb els coneixements que tendré podré guarir la nostra llengua, potser podré crear una estructura on es pugui sentir segura, potser podré trobar tots aquells elements que li fan mal i potser podré donar fe de tot això.
Quan vaig començar la carrera, més d’una vegada vaig pensar: «On m’he ficat! Jo no hauria d’estar a aquesta facultat!» Ara em sap greu haver-ho pensat perquè –i no crec que canviï de parer– estic molt contenta d’estudiar-la. Aquesta carrera m’ha donat –i em donarà– molts coneixements. Cada dia aprenc una quantitat bèl·lica de coses i potser hi haurà alguna figura que em farà més gràcia que una altra, però totes en conjunt, han fet i fan que estimi cada dia més la nostra llengua, la nostra cultura. És a dir, no hi ha hagut cap professor que no m’hagi agradat perquè tots m’han ajudat en alguna cosa.
Un problema que tenc és que no em sé expressar i, és clar, no trob les paraules adients per poder demostrar la satisfacció que sent de poder estudiar filologia, no sé com alliberar el què sent. L’única cosa que puc dir és que not una força molt forta dins el meu pit que és com un enamorament fortíssim per tot el aquest món català que em vaig configurant.

2 comentaris:

  1. En quin curs estàs? Només per curiositat...

    Xènius

    ResponElimina
  2. Doncs, per la teva curiositat..., enguany faig tercer. (Tu també, no?)
    Marie

    ResponElimina