He partit de la General, perquè tanta quietud m'adormia.
He sortit a la Plaça, perquè necessitava claror, veure moviment i, diria que, la ciutat impersonal no descansa mai.
He canviat l'aire rural, pur i illenc per un altre, ho deixarem així, de totalment diferent.
Vull pensar que, els canvis són bons i necessaris. Ara, costa una mica, tot plegat.
Ara són tres quarts de set. Ho posa el rellotge de la facultat. Damunt hi ha la campana. Davall la Gran Via. El trànsit hi passa seguit, seguit. Els clàxons, les frenades en sec i les envestides dels cotxes s'alternen gairebé les vint-i-quatre hores del dia amb les corregudes i, també, frenades dels vianants.
Aquí, no t'aturis. No t'aturis mai. Crec que, la llei natural d'aquesta jungla és: mou-te, i no només amb el TMB. Mou-te, perquè si no malament anam. Llavors, què fem? Ens movem?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Gairebé m'ha emocionat aquest apunt. M'ha recordat el primer en què, poruc jo, vaig començar d'anar a la Universitat.
ResponEliminaLa Universitat Central, edifici imponent. Pel qual encara transito de tant en tant.
M'han vingut al cap les vibracions del cor i d'aquelles primers dies universitaris, pati inclòs.
Gràcies per tot.
No m'esperava, mai de la vida, un comentari. Moltes gràcies! I, evidentment, de res!, més faltaria, que diríem a casa.
ResponEliminaAvui precisament he parlat amb una companya de classe sobre el que visc aquí. Li he dit que tot el que havia escrit -només una cosa- no era gaire positiu.
M'ha costat adaptar-me. Tot era i és tan diferent que és això: imposa i ho veus -o ho veig- distant, fred, inaccessible... fins que ho arribes a tenir, esper, (més) per mà.