dilluns, 1 de febrer de 2010

Desinència zero

T'estim. T'estim, t'estim, t'estim. T'estim. I és que t'estim!
Fa molt de temps que t'ho volia dir, però mai havia gosat; fins ara.

T'estim i no crec que puguis fer-te'n una idea. Consider que ets una peça clau dins la meva vida, però sé que no ho som per la teva i això em fa mal. Em fa ràbia estimar-te tan, però no ho puc evitar.

Davall d'aquesta gèlida aparença hi ha un coret que només és teu. El problema és que no et tenc i, per tant, aquest cor viu solitàriament perdut per unes terres que tothom té idealitzades, fins i tot jo.

Ho diré fluixet per no torbar ningú: estima'm, per favor; encara que només sigui una mica. Encara que només sigui una mica. Amb això ja me basta, amb això ja seré la persona més feliç d'aquest món. T'ho pots ben creure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada