S’aixecava d’hora perquè li retés el dia. Cada dia feia les mateixes accions: una vegada s’havia arreglat, obria la finestra de pinta en ample, posava el faristol enmig de l’estança i tocava fins que la panxa li deia que ja era hora de dinar.
Cada dia la mateixa rutina. Molts la trobaven repetitiva, però ella passava gust de poder-ho fer i de poder millorar cada dia alguna cosa. El seu company de pis era el metrònom i el vibrato aquella relació que no acabava d’anar així com volia.
Un parell d’anys més tard, un dia de fred, mentre seia devora la xemeneia fumant una cigarreta, recordà aquell dia d’agost en què l’humitat se li aferrava al cos i aquella gota de suor li regalimava per l’espinada. Ho enyorava. Tot. Les ganes d’aixecar-se d’hora per poder estudiar, sentir el renou de la panxa, el cansament de les cames, alguns veïnats que es queixaven...
El record. El record –pensava–, era poderós.
Els meus records amb l'arc a la mà no tenen aquest nivell... jo recorde passar l'arc: laaa... laaa... miii... laaa... reee... soool... laaa... miii... després la professora, amb entusiasme, em va ensenyar a fer l'ambulància: si-la si-la, si-la si-la... després d'un any, sabia fer l'ambulància amb totes les cordes i després de dos vaig aprendre dues cançonetes. Des de llavors i per a la resta de la vida odiaria aquest instrument, i només em va arribar a agradar de tant en tant quan m'eixia el vibrato, ja poc abans d'abandonar-lo. Però malgrat tot, em sembla que entre els violins i jo hi ha com un vincle afectiu, deixant de banda l'odi acumulat. No sé, és estrany... és com haver passat la vida amb algú que no t'agrada i, quan te'n desprens, arribes a trobar-lo a faltar.
ResponEliminaSí que és ver. Ara que no el toc m'agrada més. Supòs perquè ja no he de dedicar dues hores cada dia a tocar-lo :)
ResponEliminaEnhorabona pel teu blog!