Escena-diàleg

- Escampa, escampa. No ationis més que això pareix l’infern.
- Perdona... Demà me’n manaré es infants a Sineu. Hi serem tot lo dia i així podran veure es mercat, com parlen... Partirem d’hora amb so tren i així si has d’anar a part o banda tens es cotxo.
- Tot lo dia? Jo havia pensat anar-la a veure amb sos nins.
- Bono, potser ja hem vengut i si no dóna-li records de part meua. Necessites res des mercat? Vols cap menet?
- No, saps que no en vull, d’animals.
- Vaig tenir sort que no en volguessis. Vols que compri per fer perdices con col? Recordes es conte que deia això i que te vaig explicar una vegada?
- No.
- Sí, aquell conte d’aquell autor menorquí, que hi havia una Cuanita...
- No, no me’n record.
- Bé, duré col per fer-ne amb sos tords de mon pare, d’acord?

Record

S’aixecava d’hora perquè li retés el dia. Cada dia feia les mateixes accions: una vegada s’havia arreglat, obria la finestra de pinta en ample, posava el faristol enmig de l’estança i tocava fins que la panxa li deia que ja era hora de dinar.
Cada dia la mateixa rutina. Molts la trobaven repetitiva, però ella passava gust de poder-ho fer i de poder millorar cada dia alguna cosa. El seu company de pis era el metrònom i el vibrato aquella relació que no acabava d’anar així com volia.
Un parell d’anys més tard, un dia de fred, mentre seia devora la xemeneia fumant una cigarreta, recordà aquell dia d’agost en què l’humitat se li aferrava al cos i aquella gota de suor li regalimava per l’espinada. Ho enyorava. Tot. Les ganes d’aixecar-se d’hora per poder estudiar, sentir el renou de la panxa, el cansament de les cames, alguns veïnats que es queixaven...
El record. El record –pensava–, era poderós.

Fred

Seia a la terrassa ben abrigada perquè feia un oratge ben fred, però no mirava enlloc. Tenia la vista perduda. Cada dia al capvespre, s’asseia a la terrassa per poder desconnectar del seu pensament i mirar les oliveres, les margades..., però la veritat és que només veia bubotes. No veia la realitat.
Per a tothom era una persona atractiva i jove, però ella se sentia gran i sense vitalitat. Era una persona insegura, poruga, depressiva. En separar-se se n’anà a la casa que tenia enmig de la muntanya per poder allunyar-se de tothom i, fins i tot, d’ella mateixa. A la seva manera, intentava millorar, recuperar la vitalitat que havia tengut abans, però no ho aconseguia. Un dia, però, la inspiració li va venir i va veure clarament quina era la solució a tots els seus maldecaps i, l’endemà, saltà d’aquella terrassa freda i trista per poder recuperar la felicitat que havia perdut.

Bullit magmàtic

La llengua m’encanta, és una eina molt útil perquè ens permet comunicar-nos, però –ara mateix– em du de capoll. Sí, em permet desfogar-me, però encara que aquest sistema de signes sigui tan útil, ara l’enviaria a filar.
És molt interessant saber quina paraula dóna GINGIBER, VERBACTU, LEPORE... però estic cansada. Aquest període és etern i el meu cap ja no pot retenir més informació. Crec que arribarà un moment en què diré que TEMPUS és una classe d’estructura. Vés a saber.
Mentre pensava tot això desava els apunts damunt la taula per no tocar-los fins l’endemà. Li encantava tenir les coses ordenades i també passar l’arada davant el bou, però ja no podia més.

Intent

potser sí que ho hauria de fer però no sé fins a quin punt me convé I need love cause only love is true I need every waking hour with you and my no puc més m’agrada però me cansa això no me deixa dormir i necessit descansar they’re so beautiful no no no no puc aguantar més sí la lectura ha estat interessant com també totes les conferències però aquella ja hagués pogut deixar de tocar el timbre a les set del matí li he de dir que no fa falta que torni que no ho necessitam violí resina presses i ungles curtes amb això no he tengut mai cap problema aquesta cançó me matarà no sé perquè pensa que no ho sé fer som capaç d’això i molt més no puc deixar de pensar en tu cada dia desig somiar-te però no ho aconseguesc let me give my love to you let me venga això és com aquella altra que la vaig tenir durant tot lo dia dins es caparrí quina passada que va ser aquells dies allà crec que sempre ho recordaré però tenc mala memòria tot me fuig com la gent com aquella va partir tan aviat com va poder quina ràbia sempre m’aparquen arran i no hi ha qui tregui el cotxe i ara amb això del forn però ai com l’estim sí que l’estim tot i que me faci enfadar és un tros de pa li hauria de donar les gràcies per haver-me regalat aquell bolígraf que no l’he emprat mai per no gastar-lo mira tu quin doi Landsdowne Park tot era verd i fred i amb animals hi tornaria no sé per què no vaig ser més llesta té uns ulls grossos me menjaria un tros de coca amb trempó i no tenc gana as we walk in the dimming light quina calor que tenc això no és normal he de mirar si hi les han penjat déu meuet me puc preparar li hauria de demanar és una cosa que hauria de saber no sé per què té aquest comportament no m’agrada com és he de pensar en mirar les entrades per l’obra hauria d’haver ationat el foc mai record res quina olor de vainilla

Desinència zero

T'estim. T'estim, t'estim, t'estim. T'estim. I és que t'estim!
Fa molt de temps que t'ho volia dir, però mai havia gosat; fins ara.

T'estim i no crec que puguis fer-te'n una idea. Consider que ets una peça clau dins la meva vida, però sé que no ho som per la teva i això em fa mal. Em fa ràbia estimar-te tan, però no ho puc evitar.

Davall d'aquesta gèlida aparença hi ha un coret que només és teu. El problema és que no et tenc i, per tant, aquest cor viu solitàriament perdut per unes terres que tothom té idealitzades, fins i tot jo.

Ho diré fluixet per no torbar ningú: estima'm, per favor; encara que només sigui una mica. Encara que només sigui una mica. Amb això ja me basta, amb això ja seré la persona més feliç d'aquest món. T'ho pots ben creure.