Montserrat

Tenia un dia ple, ple, ple. Molt cronometrat. Classes, examen, tutories i cita amb tu.

Havies tornat a principi de setmana i, encara que havia dit que mal haguessis quedat al món fred, tenia ganes de veure't. Me'n moria! Em seguies agradant i, quina ràbia ser tan dèbil!

M'havia arreglada tota pels professors que havia de veure. Un d'ells era el meu venerat i estimat tutor. Sí, oficialment ja no ho era, però personalment serà així sempre, crec. Emperò, el que deia: tampoc no s'han de dir mentides. Una part inconscient també em va fer vestir pensant en tu.

A dos quarts de nou vaig començar el dia, a les deu havia d'anar cap a la facultat d'Història, a dos quarts de dotze tenia una tutoria, a dos quarts d'una la classe de Paleografia, a les tres examen, just en haver acabat, a dos quarts de cinc, la tutoria que m'encantaria i a un quart de set havíem quedat a Plaça Universitat.

Amb el tutor, vaig acabar abans de l'hora prevista. Vaig telefonar a ma mare, que feia els anys, em vaig mirar i remirar i et vaig dir que, ja que estava llesta, t'esperaria a l'entrada de metro.

La gent sortia per tongades. Bastanta, n'hi havia, que creuava les portes metrals, però tu no arribaves. Ho sabia. Era culpa meva. Havia fet massa prest. No havíem quedat fins un quart més tard, però em cruixia d'esperar.

Més tard, et vaig veure! Eres allà! Havies de passar les portes i francament no sé on miraves. Per què ho feies endavant i no cap a un costat? Per què no m'havies cercat abans de sortir? D'enfora, em semblares més alt d'així com et recordava.
Em vaig acostar a tu. Era estrany. Notava que érem dos estranys plantats allà. Com si ens haguessis obligat a quedar.
Tenia por que no t'agradàs veure'm.

Ens férem dos petons? Potser sí i, amb la nostra incertesa particular, anàrem fins a la Ronda de Sant Pere a beure quelcom. Tu un cafè amb llet i jo la millor xocolata desfeta que, per ara, he tastat. Qualcú dirà que l'opinió està condicionada per la companyia i, per ventura, una mica sí que és així.

Arravatada a la paret, estava la nostra taula. Asseguts, em seguires contant l'experiència d'haver viscut uns mesos a l'estranger i m'agradava. M'agradava sentir-te parlar. Feia més de mig any que no ho feia! Emperò, fer-ho del regust amarg i trist que tenies per haver tornat aquí no. Semblava com si ser a casa fos tornar enrere i que tot el que incloïa aquest territori deixava de ser poc atractiu.

A part d'aquest detall, l'estona plegats va passar volant!, va ser bona. A mi, em va agradar! Vaig tenir un dia -esperat- diferent, agradable.

Ens diguérem adéu a la nostra columna i de quedar l'endemà. Em sorprengué que la proposta l'haguessis plantejada tu, però m'encantava que fos així!

En voltar cadascú cap a la seva línia, com al darrer dia d'estiu, em vaig girar per veure't. Ho vaig fer un parell de vegades.

A l'andana, ho sé, si qualcú em va reparar degué pensar que estava fatal, però vaig somriure. Estava contenta. T'havia vist! Havia passat un bon horabaixa!

Quan vaig trepitjar ca nostra, deduïu-ho, les meves madonetes em reclamaren a la cuina. Crec que, quedaren un poc decebudes en sentir que només havíem anat a prendre una cosa i xerrat. A mi, no em va passar. Torna-m'hi, torna-hi, que diríem, sí, no cal enganyar-nos: m'hagués agradat tenir un petó, però vaig estar tan contenta de veure't, de com va anar tot, que, per una vegada, em vaig conformar amb el que tenia.

Brígida

Un dia vaig organitzar l'eixida d'anar al Collserola. Em feia ganes reveure tot Barcelona i passejar entre la licorella que potser havia vist Foix.

No sabia com arribar-hi i ho vaig demanar a les nenes catalanes de classe. Com jo mateixa, no en tenien ni idea. Mai no hi havien anat. Llavors vaig pensar: "I que voldrien venir-hi? Què faig? Els ho coment? Però no, supòs que diran que no, perquè si els costa tant parlar... A més, deuen tenir cosa a fer, el cap de setmana. No són com jo. Tenen la seva vida aquí, muntada. No pot ser que vulguin venir. I és això, si els ho dic, pareix que les oblig, i no és així. Jo ho dic per si els fa ganes, per si volen. Bé, val més no comentar-los-ho, perquè per ventura troben que els compromet i no ho vull."

Les al·lotes que havia conegut a classe m'agradaven. Les trobava bones nines i volia conèixer-les, saber més com eren... Perquè sí, des d'aquell dia fonològic-pràctic, el gel havia començant molt, molt tímidament a fondre's, però la relació que teníem seguia sent-ne una d'acadèmica i em sabia greu.

Aleshores, què vaig fer? Anar a l'armeria per proveir-me de coratge. Havia decidit intentar canviar el que hi havia i, per aquest motiu, les convidaria a casa, a sopar. Tot i això, amb la intenció de deixar clar que, només era una idea i perfectament la podien rebutjar.

La qüestió és que, pel que fos, les tres senyoretes digueren que sí!, que vendrien. N'estava molt contenta, però una hora abans em va pegar la por. I si no els agradava el pis o el menjar que faria? I si trobaven que era una situació una mica incòmoda? I si havien dit que sí perquè els ho havia dit i no perquè els venia de gust? I si realment no els queia bé?...

Al final, el temor, sortosament, va prendre els tapins i, per mi, tot va anar rodat. La companyia, el menjar... tot va ser perfecte.

En ser l'hora de partir, dues ho feren plegades i en cotxe, mentre que l'altra en tren. A aquesta darrera la vaig acompanyar fins a l'estació.

Just en el moment en què creuà les portes per anar cap a l'andana, em va sortir un somriure tan pur i real i un "gràcies, de tot cor" al cap que, quina alegria! Feia tant de temps que no em sentia així!, segura de mi mateixa, contenta...

Vaig haver de menester dos mesos per deixar de pensar que m'havia equivocat venint a Barcelona, per pensar que, per fi, qualcú m'havia acceptat, i que sincerament, hi viuen molt bé, també, a Barcelona.

Josep

Duia les ungles de color rosa. Rosa xiclet o rosa barbie, però, com que tenia tutoria, l'esmalt va volar.

M'agrada arreglar-me quan he de veure el meu tutor. Sempre dic que la primera impressió és la que compta i, amb ell, és com si sempre fos aquesta primera vegada.

M'havia fet les piules a consciència i vestit tan bé i tan guapa com podia.

A les dotze havia d'anar al seu despatx que dóna al carrer d'Aribau.

Ho duia tot. Tots els papers, documents, llibres... que tenia. Volia començar a posar-me, de bon de veres, amb el treball de fi de carrera.

No record si la porta era oberta o què, però ell estava a la seva taula. Tot sol. Escoltava música i m'esperava.

En veure'l, vaig somriure i activar aquesta mena d'amor i de devoció que li tenc.

Em va demanar com estava, com m'anava tot, degué obrir la carpeta que té amb el meu nom i el temps desaparegué. Estava en una altra òrbita fins que, no puc dir com, ell, l'homenet que tant m'agradava, em digué que no em podia tutoritzar el projecte.

Va ser automàtic. Va ser dir-m'ho i sentir com el nas em picava, els ulls s'humitejaven i tenir unes ganes boges de posar-me a plorar com una nina petita.

Em deixava! Em va deixar! Ell!, ell que ho era tot per mi, que era qui em salvava sempre, qui m'havia demostrat, des del primer dia, que era persona, que podia confiar en ell... Ell!, ell em deixava desemparada, amb el cul a l'aire! Però, no! No podia ser! Ell no podia fer-m'ho! Jo el volia! Volia que m'ajudàs, volia que fos ell, qui em guiàs amb tot allò! El volia! Jo volia aquell porofessor!, aquella personeta que en cercar-la per Internet m'havia fet pensar en un dimonió...

Sí, després em digué qui podia ocupar el seu lloc i que sempre el tendria pel que fos, però no! Realment pensava que, ningú podia fer el seu paper i que no podia oferir-me ajuda.

Aquell dia, aquell dilluns va ser un dels més tristos que he passat a Barcelona. Sé que pot semblar exagerat i m'és igual si ho creis. Sé què vaig pensar i com ho vaig viure. Per mi, aquell dia, aquell dilluns va ser com si una parella m'hagués deixat.

Javi

Esperava. Ho feia perquè volia, però començava a tenir la sensació que feia retxes dins l'aigua, que no tenia sentit, que perdia el temps.

Tu. Tu no hi eres i jo. Jo t'esperava. Esperava i desitjava veure't, llegir que m'enyoraves, que volies fer-me petons... Volia, volia que fossis com jo, però era -i és- impossible.

Aleshores vaig pensar que convenia canviar, potser posar-te a una palangana mental de coses per arxivar, sortir, relacionar-me més per, al final, regalar-te la pau que no tenies.

Vaig conèixer un al·lot. Quedàrem a Badalona. No és tan horrorós, el lloc. A mi em va agradar. I ell, ell s'assemblava a l'altre. Per tant, em podia agradar una mica, emperò no! Era graciós, interessant, tenia una facilitat innata per escarnir; però no et superava. Endemés, tu, tu vares fer-nos companyia tota l'estona. Fantasmagòricament i mentalment, dins meu, hi eres.

Què he de fer per oblidar-te? Quedar amb altres? Ho veus? Ho intent! Intent que perdem la connexió! Intent retornar-te el que tenies abans de saber qui era, però no aconseguesc fer-te desaparèixer! I, i, cada dia que passa, més vull que siguis aquí! El temps corre aviat, però el teu retorn m'és etern. No arriba mai i t'enyor! Jo sí que ho faig i vull veure't, poder-te tocar i dir que ets real, que no he viscut cap somni. Vull que m'abracis, demanar-te si puc plantar-te un petó...

Vull que siguis aquí, un poc més a prop de mi.

Victòria

- Sí, tenc una germana. Més gran que jo. I tu?
- Un germà, però és més petit.

- Ella vol anar a Girona. No sé com arribar-hi, però ja ho mirarem.
- I no li mostraràs Barcelona?
- Bono, és que ja ho coneix. Hi va fer sa carrera.
- Ah!, d'acord. Pensava que era més petita que tu.

L'any passat vaig coincidir, a una assignatura, amb una mamà catalana. Era de Mataró o Manresa. No ho record bé, però diria que començava per /ma/. Ella em va dir que els catalans eren molt bona gent, que es relacionarien amb mi, que em farien cas...

En arribar aquí, cada dia, posava més en dubte tota aquella afirmació. Sí, no estava ben fet, però com podia ser que hi hagués tanta diferència? Com podia ser que jo no trobàs, ni una miqueta molt miqueta, que tengués raó?

Em feia ràbia no poder-li dir que no anava errada.

Per què els costa tant? Què els faig? Què els he de fer? Què volen? Què els agrada? Els faig nosa? Què pensen de mi?, d'una que acaba d'arribar i de qui no saben qui és, ni per què és on és ni res? Què volen? Per favor, que m'ho diguin, perquè ja no puc més! No sé què fer! Els parl, els cont coses meves, de la meva família i ells res. Són molt hermètics. Si no els demanes, no t'explicaran res. No hi ha cap iniciativa per part seva!

Dos dies abans de les eleccions generals. Divendres dematí, a les deu, en haver fet la classe pràctica de Fonologia, de les nines amb les que sempre intentava parlar, només n'hi havia una.
Amb ella vaig sortir de l'aula i, és clar, esperava tenir la conversa típica, aquella en què comentes quatre coses de classe i cadascú, després, va cap a ca seva.

Aquell dia, però, va ser diferent! Molt diferent! Aquella nena, aquella al·lota, amb tota la naturalitat del món, sense que jo tragués el tema em va dir, més o menys: "[es əβuj kə βe lə teβə ʒəɾmanə | ɔj]?"

L'alegria que vaig tenir va ser tan i tan i tan gran! Vaig quedar admirada, sorpresa! Una catalana s'havia preocupat per mi! Per mi! M'havia demanat una cosa meva sense que, pel que hagués pogut dir abans, jo l'obligàs a fer-ho!

Ho record molt bé, en ésser a casa els ho vaig dir a les companyes: "Com els costa, als catalans, Mare de Déu! Poden ser molt tancats, secs, freds; ara, però, quan s'amollen són massa! Són, francament, bona gent."