dimecres, 22 d’agost de 2012

Marta

M'agrada veure com, per a Nadal, fan els paquets dels regals. M'agrada sentir el renouet que fa el paper en doblegar-lo qualcú. Tot això pot arribar a fer que tengui pell de gallina.

El poble és diferent de la ciutat. No dic res que sigui nou, però ara ho he tocat amb les mans i sé que és així.

Aquells dies, sent a casa, enrevoltada de gent que m'estimava, em sentia segura, capaç de menjar-me el món sense tenir cap empatx. 

Al cel podia veure estrelles, cosa que a Barcelona era un poc més complicat. A l'illa, podia gaudir de la natura, ser jo, passar gust, com una nina petita, del que sempre havia fet. M'agradava haver tornat als orígens, per dir-ho de qualque manera, perquè era on tu mai no havies estat, on tu no hi formaves una part directa i podia tenir una altra vida. Protegida podia intentar evitar-te i allunyar-te. Havia començat a sentir-me jove i no volia reduir-me com una salsa al foc per tu.

De totes maneres, no sé si és pel signe, a dins meu tenia dues forces. Una et volia fer desaparèixer i l'altra no ho podia consentir.

Cosa estranya, un dia, vaig mirar una pel·lícula d'aquelles amoroses que poden arribar a embafar i que fan plorar el personal femení. Jo, és clar, vaig complir aquest darrer punt i, quan la pantalla de l'ordinador era més obscura, m'hi veia reflectiva. Veia com em queien les llàgrimes i els ulls em tornaven com m'agraden: lluents, amb les pipelles separadetes, netes. Francament, és una llàstima que només els pugui tenir així quan he plorat.

Les llàgrimes em sortiren per la història, però és que la història em recordava a tu i així, ho sé, no aclaria res. Et volia i no et tenia. Assegur que allò no era viure -encara que, tot fos com això- i em cansava, m'esgotava.

Sempre havia estat contenta d'haver-te conegut. Durant un temps, em funcionares, poèticament parlant. Em servires per entendre poemes. Feres que tengués més ganes d'anar al continent i allà vaig esperar el dia que et tornaria veure, però ho vaig fer amb unes esperances o amb unes il·lusions que no s'adeien gaire amb la realitat.

Ets la persona amb qui he estat més insistent. Ets qui més m'has interessat i ets qui més poca facilitat m'ha donat.

Emília

El cel estava tapat. Hi havia claror, però el sol no es podia ni intuir. Semblava que fóssim a qualque poblet perdut d'Anglaterra. Amb boira i amb un paisatge verd i una mica humit.

Érem defora de la casa blanca, de fusta. Érem quatre. Dos homes, que estaven a prop de la porxada i que anaven amb calçons de tela de color ala de mosca, camisa grisa i guardapits negre. Una dona, que estava a un parell de metres d'ells i que duia una falda i un gipó del mateix color que els seus baixos. I jo, jo des dels arbres, enfora, que els mirava tots.

Ella. La jove era nova i sabia que l'home no robust, si no era el propietari de la casa, sí qui se n'encarregava. Feia por, ell. N'hi feia. Era magre. Tenia les mans rudes, ossudes, brutes i fortes.

Jo. Jo els seguia mirant i sabia el secret. Aquell individu esprimatxat matava totes les serventes que arribaven a la casa i, a més, sabia que ho podia justificar. Totes les al·lotes que hi havien anat a fer feina estaven enterrades allà mateix, al jardí. Just a un pam, com a molt, dels nostres peus.

Pensant-hi, vaig necessitar demostrar la veritat. Ho havia de denunciar! Ella ho havia de saber! Vaig córrer i sortir de darrere els arbres, em vaig calar i posar a gratar la terra. L'havia de salvar! Però no!, no! M'havia de salvar, jo! Perquè... perquè jo... jo... jo era la minyona! La nova!

Mentre rapinyava la terra, vaig alçar el cap. El cel seguia sent gris i els homes, que s'havien adonat del que feia, començaven a venir aviat cap a mi. Jo, jo tenia la cara plena de llàgrimes, només volia salvar-me, però ells venien a matar-me.

[Només és un somni]