Érem defora de la casa blanca, de fusta. Érem quatre. Dos homes, que estaven a prop de la porxada i que anaven amb calçons de tela de color ala de mosca, camisa grisa i guardapits negre. Una dona, que estava a un parell de metres d'ells i que duia una falda i un gipó del mateix color que els seus baixos. I jo, jo des dels arbres, enfora, que els mirava tots.
Ella. La jove era nova i sabia que l'home no robust, si no era el propietari de la casa, sí qui se n'encarregava. Feia por, ell. N'hi feia. Era magre. Tenia les mans rudes, ossudes, brutes i fortes.
Jo. Jo els seguia mirant i sabia el secret. Aquell individu esprimatxat matava totes les serventes que arribaven a la casa i, a més, sabia que ho podia justificar. Totes les al·lotes que hi havien anat a fer feina estaven enterrades allà mateix, al jardí. Just a un pam, com a molt, dels nostres peus.
Pensant-hi, vaig necessitar demostrar la veritat. Ho havia de denunciar! Ella ho havia de saber! Vaig córrer i sortir de darrere els arbres, em vaig calar i posar a gratar la terra. L'havia de salvar! Però no!, no! M'havia de salvar, jo! Perquè... perquè jo... jo... jo era la minyona! La nova!
Mentre rapinyava la terra, vaig alçar el cap. El cel seguia sent gris i els homes, que s'havien adonat del que feia, començaven a venir aviat cap a mi. Jo, jo tenia la cara plena de llàgrimes, només volia salvar-me, però ells venien a matar-me.
[Només és un somni]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada