Llatí

Sempre que tenc l'oportunitat explic el que em passà fa un parell de mesos. Exactament, dia 18 de juny de 2010.

M'havia colgat tard, l'endemà els llençols se m'havien aferrat, em vaig haver de vestir aviat, els cabells me'ls vaig haver de pentinar amb els dits mentre baixava l'escala del pis i, per tant, vaig partir escapada cap a la universitat.

En pujar l'escala del metro vaig mirar on tenia l'examen i si, encara que notava el seu maleït pes a la bossa, havia agafat el diccionari que m'havia costat sis classes de repàs.

A mesura que m'acostava a l'edifici i, més encara, a l'aula més por, més oi i més calor tenia.

En arribar-hi, la porta era tancada. Hi vaig entrar tot d'una, però vaig quedar clavada enmig del portal. No em podia moure, perquè, encara que tothom feia com si res, el món, o el meu món, s'havia aturat.

Al fons, enmig de l'altell hi havia una marededéu, una puríssima, una verge!

Quan vaig poder reaccionar i desclavar-me del trespol, vaig anar cap a la pissarra. Amb cada passa que feia la por es transformava en goig i l'oi en veneració. De calor en seguia tenint, però ja no era per l'examen, sinó pel fet sobrenatural, diví que experimentava.

No sabia per què, però els meus ulls rajaven i em senyava amb un fervor com no ho havia fet mai abans. Mentre m'hi acostava, el renou de papers i els crits minvaven. De fet, arribaren a desaparèixer i fer que el tot es reduís, només, a nosaltres dues: ella i jo.

Tenia el cap acotat, duia els cabells curts i anava vestida com qualsevol alumne, però era una marededéu que m'havia embadalit.

Volia veure-li la cara, tocar-la, perquè potser així aprovaria l'examen que havia anat a fer. Quan només quedaven dues passes per trepitjar l'escaló que em permetria fer-ho, alguna cosa em destorbà. Darrera meu havia passat alguna cosa. Em molestava i em vaig girar. Era la professora i, encara que donava les instruccions de com ens havíem de seure, a mi m'era absolutament igual. En aquell moment, semblava que l'objectiu del dia fos, més que examinar-me, veure aquella puríssima.

Desconnectant, altra vegada, del que passava i amb desig, em vaig acostar més a la figura, que, en notar la meva presència, alçà el cap. En veure'm somrigué, però jo no vaig poder fer el mateix. De fet, l'eufòria que havia tengut abans, en veure-la, havia desaparegut amb un no-res i havia estat substituïda pel pànic. Havia quedat gelada, morta. Volia fondre'm, desaparèixer, perquè qui, realment, m'havia mirat i rigut no era cap imatge religiosa, era jo. La verge era jo.

Retrat

- No, no és aquesta i tampoc no és així. Ja te n’he parlat, d’ella. Com pot ser que no la situïs? És l’alta, la prima i la morena i l’especial. La molt especial. No la recordes? Sí, home, sí. Saps qui et dic, la «gran reserva» que l’Algú m’ha regalat! Ja et sona més?, no? Doncs, fa un parell de mesos vaig tenir l’oportunitat de conèixer a aquesta persona, encara que em va costar, eh? És molt introvertida i la sociabilitat no és el seu fort, però m’agrada. Sí, no em miris així, té coses molt bones.

Encara que sigui tan reservada o hermètica, té el seu humor i, t’assegur que, quan s’obre, en tots els aspectes, ja m’entens, encara és més deliciosa.

He comprovat que la paciència, amb ella, és la clau. Amb el temps m’ha agafat confiança i he descobert una altra persona. És extraordinària, bona, boníssima. I sí, també hi està. Ja saps que tenc molt bon ull!

Més d’un m’havia dit que era un glaçó, però, ca!, no ho és. De fet, és una persona que es fa estimar i que estima amb passió. La combinació d’innocència i de puresa, que és, la fa meravellosa. Tot el que l’envolta és especial. Té una bellesa que augmenta a mesura que la coneixes. A simple vista, és guapa, però amb el temps hi torna més. Creu-me. És així. Mira-la i ja em donaràs la raó. És preciosa.

Ho dubtes? Això és perquè no la coneixes, però d’acord, direm que som jo qui la veu així, però sé cert que si la poguessis veure amb els meus ulls diries, com ella, que és «la deessa dels amors virtuosos», perquè realment és garridíssima.

Sí, pots capejar. Penses que n’estic penjat? No vas gens errat.

L'oasi de Marie

Havia començat la primavera i el sol, tímidament, encalentia l’ambient.
Marie, estirada de panxa en l’aire damunt els erectes, flonjos i verdosos gratacels del parc cosmopolita, mirava, amb els ulls de moix mig clucs, com l’oratget remenava les fulles dels arbres.
Sempre havia volgut viure a aquella ciutat. No sabia per què, però des de menuda l’havia sentida com a seva. En fer vint-i-dos anys s’hi instal·là. Tenia por de fer-ho, perquè sempre havia temut els canvis i perquè ningú no havia cregut en ella; emperò s’arriscà i triomfà. En aquella pàtria de pàtries tot el que havia aconseguit era, exclusivament, mèrit seu i, per tant, motiu d’alegria.
Somreia. Era feliç. Per fi, encara que pogués semblar contradictori, allí havia trobat la pau, la serenitat, la tranquil·litat i, lògicament, la llibertat que no havia tengut abans.
«Aquest és el teu any. Aprofita’l bé». Segur que no el vaig creure? No, no ho vaig fer, però per què? Per no contradir els pares?, per no...? Sí, segurament pels pares, perquè sí, sí, jo crec que existeix el destí. Per què no hi hauria d’haver qualque potència sobrehumana que escrivís el nostre futur? I, també deu ser cosa del destí el fet que sigui tan diferent dels altres? No ho sé, però, i com degué saber que era el meu any?, què li ho va fer pensar?
Avui fa set mesos que vaig arribar. Quin jet lag que tenia! Que gran ho veia tot i que diferent ho veig ara! Em sentia una formiga, una formiga que es troba fora de lloc, però sense motiu, eh? Ací ningú és d’ací! I estava perduda, no coneixia ningú, però sort del botiguer Paul. Quina gràcia. Sense ell no hagués trobat aigua a mar!
No he pensat en els bessons! Bé, tampoc no he vist cap esquirol, avui. Hi hauria d’haver pensat, però, per si de cas.
Quin temps que fa! Una miqueta de fred amb sol, és la millor combinació per a gaudir tot sol! Sembla que sigui a casa. Només falta que la mamà em demani si vull res per menjar i que Daisy vengui a ajeure’s devora meu. Quina vida, més patètica, que tenia.
Ai, «L’oasi»! El meu oasi! L’hauria de pintar, però no idealitzant-lo, no, jo sé que pintant-lo tal com el veig és tal com és: un refugi natural perfecte per a Marie.
Calla. Atura’t. No pensis més i relaxa’t. Digueres que en venir ací no pensaries, que només aprofitaries el moment i el lloc. Aquí i ara.
D’acord.
Havia començat la primavera, el sol, tímidament, encalentia l’ambient i Marie seguia estirada de panxa en l’aire damunt els erectes, flonjos i verdosos gratacels del parc cosmopolita.

Guerra al Paradís

Dimecres, 7 de juliol de...

Ha passat. Ho esperava? Crec que no.

Havien passat bastants de dies i em sentia, més o menys, bé. No ho sé. Pensava que ho duia bé perquè era forta i diferent, però realment he estat feble i he caigut. Com un al·lot petit, tenc tot el cos rapinyat, esgarrinxat, nafrat i em cou, sobretot damunt el cor.

Avui, avui he esclatat. M’he rebel·lat contra tot i contra tothom i m’he enfonsat. Les ganes de mantenir-me entretinguda i de fer el cap viu han estat vençudes per la feblesa, per la inactivitat, per la facilitat de deixar córrer les coses i de no fer-hi front. Fins i tot, les ganes de lluitar contra el bombardeig de pinyols de llimona, de fer flexions dins l’aigua, de calar foc la cuina, de menjar una móra verda, de cuinar pasta com qui cuina caragols o de caminar entre una canilla han minvat. Res del que faig em basta per desconnectar i matar l’estona.

Si de ver som en la mesura que recordam, jo no vull ser tant.

La innocència és massa. La innocència és massa innocent.

El record, el pensament em trenquen el cor cada vegada que els pos en funcionament. Sé que s’han acabat les passejades pel Prater, sé que s’han acabat els home runs d’A. Rodriguez, sé que s’ha acabat l’olor de vainilla. Sé que s’ha acabat tot i tenc por. Per mi. Fins avui no m’havia preocupat per gairebé res i avui tot, absolutament tot em preocupa. Què faré? Qui voldrà la cutumbella que som?

The hardest part about losing love is finding your way back. Quan la vaig sentir em va agradar. Em feia ganes poder-la escriure algun dia. Avui ho puc fer, però no pensava que en escriure cada lletra notaria una punyada al pit.

N’hi ha que diuen que no hem de tenir objectius i, potser, tenen raó. Sempre havia volgut tenir una pintureta que pintàs la meva vida. Quan em vaig cansar d’esperar-la va arribar. L’altre dia, però, fent punta em vaig quedar sense.

La vida no m’ha fuit, com a Espoli, però segura tampoc no li tenc. De vegades, som seca, freda i desagradable, però no som de pedra i veure o recordar el que ens uní o el que visquérem plegats em fa una malada, em romp, literalment, em mata! I tan de bo em poguessis entendre o creure.

Bilibín digué que «El temps ho dirà». Sé, o pens que no he errat, emperò no sé com deixar de sentir-me així. És una sensació estranya, inefable, indesitjable. Vull catartitzar-la. Vull alliberar-me, sentir-me bé, poder veure-ho des d’una altra perspectiva. Vull poder-te veure sense saber-me greu tot el que ha passat.

Aquí, el sol brilla com ho fa a l’estiu, l’aigua és transparent i fresca, els dies són preciosos, tot té un color especial, però els meus ulls no ho perceben amb aquesta intensitat o especialitat.

Ric però el gust que em queda en haver acabat no és gaire bo i visc a un paradís –el meu Paradís on al matí canten els ocells, al migdia les cigales i al vespre els grills–, però no aconseguesc viure en pau, perquè la guerra hi és. No sé quan acabarà. Potser sí que Bilibín tenia raó i el temps ho dirà. No ho sé. No tot dura per sempre. O això esper.

Amb passió, violència, tendresa i ràbia. Així es movien les flames dels albons mentre consumien l’escrit. N’era conscient. Ella mateixa els havia arreplegat i arrabassat el full de la plagueta on ho havia escrit. No llevava els ulls brillants i voltats de menudes, corbades, fetes puntes i ben col·locades pipelles de damunt aquell tros de paper, que es reduïa a pols, a res i que s’enlairava cap a aquell cel clar, fosc i ple de desitjos.

«Com un renec»

Ametllers, garrofers, figueres, tarongers, vinya, fonoll, mates, ordi, càrritx, esbarzers..., palmera.
La terra ha tornat pobra, magra, però ha engreixat els estrangers que l’han ocupat.
Avui dia, viure del camp no és rendible i no gaire ben vist.
La globalització ens ha fet perdre el nord, ens ha fet perdre la identitat. Coneguem noves llengües, cultures, maneres de pensar, de viure..., però no oblidem la nostra!
Alguna generació més jove que la meva encara prové de padrins pagesos, però sembla que reconèixer-ho no és bo. Però per què no ho és? En quin món vivim? Són els nostres orígens! Per què no té la mateixa categoria un fill de pagès que d’un d’advocat? Som com som per així com ens formam. A més, quin sentit té tenir carrera i un bon bagatge si després no s’és capaç de transmetre als fills els valors més bàsics?
La nostra societat treballa, principalment, pel turisme i per tot el que genera aquest món. Avui dia, tenir carrera és «just i necessari», però el que realment ho és, és tenir una formació –sigui la que sigui– sense oblidar qui som. Si els autòctons no estimam aquesta terra, qui ho farà? La gent que ve de fora i ens fa adoptar-nos a la seva cultura? Jo diria que no. Necessitam defensar la nostra terra i tot el que representa. Necessitam defensar el nostre redol, però sense estancar-nos, sense deixar de voler prosperar.

T'odii

- T’odii!

Tenia els braços prims però forts i cada vegada que afitorava el puny al sac ho feia amb més força. Necessitava treure la ràbia que havia acumulat. Necessitava alliberar-se, espaiar-se. Necessitava odiar-lo i amb cada cop ho aconseguia.

- Em fas ràbia! Per culpa teva ara tenc besera! Voldria besar els llavis molsuts, mengívols i desitjables d’Adrià amb tendresa i amb violència, però no puc per culpa teva! I sí, ara sí que vaig fora corda. Ara som jo qui sap què li agrada al meu cos i, la veritat, et super amb qualitat. Creies que no seria capaç, però ja ho veus. Et sorprèn? És el que vull.

Tu

Tu
... Tot
......... Res

Amb el temps, les mans fredes s’escalfaren. Eren grans i grosses i podien amb tot.
...... Com nosaltres.

Amb el temps, les mans es refredaren. Seguien sent grans i grosses, però no podien amb tot.
...... No podien amb mi.

Mai no he estat forta, la dependència és un dels meus grans defectes.

Vull que el sol i la mar colonials m’enforteixin.

Vull renéixer de les meves cendres, com Fawkes.
.... Vull renéixer.

Cicadidae

- We wish you a Merry Christmas, We wish you a Merry Christmas, We wish you a Merry Christmas and a Happy New Year...
- Que no sents les cigales com canten? –li digué amb un to sec, fred, aspre.
- Sí. Perdona. És que estic contenta.

Seguiren caminant, muts. L’alegria no li havia passat, però tenia por de molestar-lo. En arribar al pinar hi deixaren les coses i ella se n’anà escapada a l’aigua. En tornar s’estirà damunt l’esquena del seu amic.
- Ai! Què fas?
- Refrescar-te, què no ho veus? Després seràs com una cigala, explotaràs de tanta calor!

De vegades, tenia la sensació que el coneixia molt bé, mentre que d’altres, en canvi, li semblava un desconegut. Li agradava. Al cap d’una estona de pensar-s’ho li digué:
- M’agrada la coca amb trempó. I a tu?
- No.
- M’agrada la calor. I a tu?
- No. L’estiu és massa feixuc.
- M’agraden els bombons mallorquins. I a tu?
- No. No n’he tastat cap mai.
- M’agraden les mentides. I a tu?
- Per què m’haurien d’agradar? No són coses bones.
- M’agrada la música clàssica. I a tu?
- No. La seva lentitud em posa nerviós.
- M’agrada l’olor que fa el garrofer. I a tu?
- No, em fa oi. És una olor que m’entra dins el nas i no la suport.
- T’agrada res?
- Sí, m’agrades tu.

Manuel

A la fi, la darrera capsa!
Feia set anys que havia arribat a aquella ciutat i dos que s’havia instal·lat al carrer Milà i Fontanals.
El seu pare li havia enviat la darrera capsa. Era grossa, feixuga.
Després d’haver estat deu minuts grossos pujant l’escala, arribà a casa seva. Feia dos anys que l’havia comprada. Era nova de trinca i buida. A la porta de la seva habitació hi havia penjat postals, a la del bany una fotografia d’una llimona i a la de la cuina la d’una façana plena d’enfilalls de tomàquets i pebres de cirereta.
Just en entrar anà directa al menjador, hi deixà la capsa, es descalçà, encengué una cigarreta i l'obrí amb curiositat. Tot eren papers, alguns més grogosos que d’altres.
Davall d’un escrit que havia fet a l’escola, hi trobà els primeres agafadors que havia fet i una carta. Era la darrera que li havia enviat el seu germà des de Lourinhã. Feia quatre anys que havia mort de càncer de pulmó. Més d'una vegada havia pensat que ella també acabaria així, però li era impossible deixar-ho perquè el gust que passava de fumar era indescriptible.
Es passà per l’ull tot aquell paperum. Bàsicament, eren retalls de revistes, de diaris, escrits... que, en el seu moment, li havien agradat. Al cul de la capsa, però, hi trobà una fotografia: Sardenya 1998, Àgueda. Tenia més de deu anys. No s’hi reconeixia: no tenia ventre ni moca, tenia, però, una rialla que enamorava i una joventut... una joventut que havia ja perdut.

Festa

Havia acabat de menjar-se un tros d’ensaïmada trenada. Era un dia de festa. Damunt el llavi molsut li havia quedat sucre. Es passà la llengua suaument, sensualment, sexualment. Li quedaren lluents.
Jo me’ls mirava fixament, em delia per aixecar-me i besar-los, mossegar-los, llepar-los.
Era morena. Tenia uns ulls i un cos que m’encenien. Necessitava posseir-la. Havia de ser meva aquella nit.
En ser a casa, però, la vaig haver d'evocar amb la meva mà.

Weston Ln.

Era hora de tornar cap a casa, però estava massa enrabiada per fer-ho. La feina, els veïns, ell... Tot. Tot ho tenia en contra.
Aparcà el cotxe i enfilà aquell carrer que coneixia tan bé. En arribar a dalt de tot, girà a mà esquerra i allà el trobà. Tot sol. L’esperava. S’hi acostà a poc a poc, però amb ganes, i, mentre s’hi asseia, pegà una glopada d’aquell aire beneït.
Aclucà el ulls i notà com l’oratget fresc li fregava la cara. La rugositat del seu banc sempre li havia transmès seguretat, tranquil·litat, llibertat.
Per gaudir, encara més, d’aquell moment, encengué una cigarreta.
El sol començava a amagar-se, sentia qualque corb que cantava, les fulles dels arbres que es movien...
Allà podia ser ella mateixa. Podia plorar, podia riure, podia cantar, podia llegir i, fins i tot, cridar aquell poema de Rilke que tant li agrada.
Allà podia ser la veritable Sèn.

Una altra mena de desfogament

S’havia assegut davant un foli blanc, impol·lut. No hi estava avesat. No sabia com havia de començar i, mentre ho pensava, el dit polze i índex movien el bolígraf tan aviat que no es veia amb claredat.

El meu bagatge literari és pobre i no sé si mai n’hi ha hagut cap que...

No li agradava. Li pintà un parell de línies a damunt d’una manera tan grollera que el foli immaculat ja havia quedat mutilat. Ho tornà intentar, però.

M’agradava posar la meva galta davall la teva guixa perquè –miràs cap on miràs– les vistes eren excel·lents. El teu cos era perfecte. Eres com una deessa mitològica que havia decidit fer-me l’home, sexualment parlant, més feliç d’aquest món.

Aixecà el cap i rellegí el que havia escrit. Rigué. Lògicament, a tu no t’hauria agradat i li hauries fet canvis. L’hauries poblat de comes, però som jo qui ara escriu i tu, tu calles.

Vares ser la meva sucre, el meu àngel, la meva felicitat terrenal fins que et cansares de mi i tota la teva divinitat es convertí en dimoniitat.
Em deixares. Sí. Però només et vaig enyorar perquè me’n vaig haver de cercar una altra que, s’ha de reconèixer, de deessa sexual no en tenia res.
- Per què estàs tan bona?
- Perquè tu m’hi trobes.

Tornà a aixecar el cap. Havia quedat satisfet del que havia escrit. No tenia introducció, però no la necessitava. Agafà el foli ja blavós i el guardà al bloc. Se n’anà cap a la cuina per preparar-se el dinar i decidí que l’endemà escriuria com havia destrossat el seu oasi divinal.

En capella

Potser

Durant els meus primers desset anys d’existència vaig voler ser metge, arquitecte, detectiu i notari. Quan va ser el moment de decidir quins estudis universitaris faria (es pot dir que no en vaig triar cap que tengués relació amb els oficis que havia anat dient en la meva infantesa i adolescència), vaig triar Filologia Catalana, aquella carrera que no té gaire bona propaganda.
En part, però, pens que la carrera sí que té relació amb les feines que havia dit de petita perquè potser amb els coneixements que tendré podré guarir la nostra llengua, potser podré crear una estructura on es pugui sentir segura, potser podré trobar tots aquells elements que li fan mal i potser podré donar fe de tot això.
Quan vaig començar la carrera, més d’una vegada vaig pensar: «On m’he ficat! Jo no hauria d’estar a aquesta facultat!» Ara em sap greu haver-ho pensat perquè –i no crec que canviï de parer– estic molt contenta d’estudiar-la. Aquesta carrera m’ha donat –i em donarà– molts coneixements. Cada dia aprenc una quantitat bèl·lica de coses i potser hi haurà alguna figura que em farà més gràcia que una altra, però totes en conjunt, han fet i fan que estimi cada dia més la nostra llengua, la nostra cultura. És a dir, no hi ha hagut cap professor que no m’hagi agradat perquè tots m’han ajudat en alguna cosa.
Un problema que tenc és que no em sé expressar i, és clar, no trob les paraules adients per poder demostrar la satisfacció que sent de poder estudiar filologia, no sé com alliberar el què sent. L’única cosa que puc dir és que not una força molt forta dins el meu pit que és com un enamorament fortíssim per tot el aquest món català que em vaig configurant.

Defalliment?

El sol picava, l’oratge era calent i l’arena cremava.

Quan havia arribat, la platja era deserta. Com sempre. La mar era una bassa d’oli, plana com una rajola. No se sentia res més que l’aigua que, amb tranquil·litat, arribava, banyava l’arena de la vorereta i se’n tornava lentament. Una vegada i una altra, i una altra: arribava, banyava la vorereta i se’n tornava.

Li encantava aquella platja. No s’hi sentien infants plorant o estrangers cridant. Només se sentia el moviment tranquil de l’aigua que era com una música harmoniosa que l’ajudava a regular el ritme del seu cor.

A mitjan matí menjà una mica de fruita –com cada dia un pruna– i pegà un bon glop d’aigua fresca. Després es posà una bona untada de crema i s’estirà al sol.

En ser hora de partir, el sol picava, l’oratge era calent i l’arena cremava. Se sentia marejada, però quantes vegades no li havia passat i després no havia estat res? Començà a caminar, però realment no se sentia bé. El sol era calent i clar, però els seus ulls no li funcionaven com tocava: li mostraven el que tenia davant com si fos una pel·lícula antiga: en blanc i negre. A més de veure-ho així, les imatges s’anaven tallant, era com si la pel·lícula tengués talls. Seguia caminant, però ja no sentia la picor del sol sobre el seu cos, només notava fredor, els morros li havien tornat blaus i la cara blanca com el referit.

De cop i simplement, deixà de notar res, no notà com el seu cos caigué –si hi hagués hagut algú per allà, hagués vist un cos que queia com qui deixa caure un sac ple de taronges en terra. Per a ella tot havia desaparegut, havia arribat a l’obscuritat més absoluta inconscientment.

Desfogament

Quan arribes als trenta penses que ja no ets una nina, que ja comences a ser gran i per això convé que et comportis així com toca. Quan arribes als quaranta (o això em va passar a mi) no els notes, els passes com si res, és com una etapa vital que no et marca. Però quan arribes als cinquanta realment sí que veus que de nina no en tens res!
Segons el meu padrí els anys -com els disgusts- vénen tots sols; però també trob que els quilos vénen, absolutament, tots sols. Fa tres anys vaig arribar a la cinquantena i pensava morir-me. Durant aquest trienni, la meva moribunditat, lògicament, ha augmentat perquè m’he engreixat més d’un quilo per any i això em passa perquè no puc aturar de menjar.

Clivia

Una vegada has fet les tasques de cada dia i t’atures perquè ja no tens res més a fer, t’adones que estàs tot sol. La casa és buida, només hi ets tu i els cossiols. És increïble. Havies desitjat ser l’amo de tot i, ara mateix, veus que la felicitat que pensaves que tendries no hi és. Fas voltes per dins la casa i no hi trobes res que et cridi l’atenció. Surts a defora i sents l’olor de gessamí que et recorda aquelles persones que ara no hi són.
Abans, quan la casa era plena de gent, eres capaç d’estar-hi hores i hores sense fer res, absolutament res. Ara, necessites fer coses i com més, millor. Poses música. D’alguna manera, vols sentir que no estàs tot sol. Mai t’ha agradat la cuina, però avui decideixes fer tot allò que no has fet fins ara. Embrutes. Embrutes plats i tassons i altres coses de manera innecessària i rius. Saps que no en saps, però necessites matar el temps.
Després ho has enfornat i, més tard, tret ja cuit. Arregles tant bé la cuina que saps que se’n farien creus si et veiessin i és que, la veritat, els enyores. Per ventura hi ha vegades que voldries que et deixàssin algun moment de tranquil·litat, però ara en tens tants, que no els saps aprofitar. Els necessites, per tant, penses que potser sí que tenen raó els qui diuen que la solitud no és tant bona com pot semblar. De fet, engana i, a tu, t’ha enganat.

Futur

Quan et coneixeré et faré tancar els ulls i l'abraçada serà calenta, dolça, tendra i llarga

Anys

Ahir va fer quatre anys que ens coneguérem. M’han passat volant, però sempre t’he tengut present.
Record el teu nom, però no el teu aniversari. El vaig deixar d’apuntar a l’agenda per no fer-me mal i ara em sap greu no recodar-lo. Em vaig enamorar de tu, de les teves cartes, de la teva lletra petita i mala d’entendre, de la teva sensibilitat... Ara sé que era jove quan va passar i no veia que la nostra relació no aniria enlloc.

Guard les teves cartes com qui guarda la vida, tenc posades les teves inicials a un d’aquests xirmes que serveixen per escoltar música. Te’n recordes? Et vaig dir que me l’havia regalat mon pare i tu em digueres que hi hauria de posar música i ja el podria fer servir.
M’agradaves, però amb el temps desaparegueres. Em feres patir, em trencares el cor, em deixares desemparada, tota sola, trista; però hauries de saber que, tot i això, estic molt contenta d’haver-te conegut.

Sempre em deies que havia de riure i m’agradava que m’ho diguessis, però d’ençà que no hi ets la tristesa és el somriure que tenc a la cara. Riu sempre, per favor. Ho recordes? Jo sí i és de les poques coses que record de tu. Sé que han passat quatre anys, però encara t’estim, t’estim com un germà, t’ho vaig dir moltes vegades. Ara no sé on ets, per on pares. És com si la terra t’hagués engolit.
El que diré t’ho he copiat però: siguis on siguis vull que sàpigues que encara ets el meu Cesc, ets especial per mi i no deixaré de pensar en tu, mai. Sé que per la meva manera de ser no et vaig dir que eres una gran persona. No et pots imaginar el greu que em sap no haver-t'ho dit.
Siguis on siguis recorda que sempre hi haurà qualcú d’aquesta illa que pensarà en tu.
Àgueda

Acudit

- Se abre el telón i apareix una patera tota plena de pendrives. Se cierra el telón. Quina pel·lícula és?
-¿?
-Memorias de Africa

SA

S’havia aixecat amb la necessitat de veure una altra realitat. La vida al poble no li havia estat favorable com pensava, estava cansada de veure sempre la mateixa gent, de conèixer tothom. Necessitava formar part d’un conjunt on fos una més, on passàs desapercebuda, no volia ser aquella persona que s’havia instal·lat al poble una vegada havia sortit de la presó.
Quan hi anà, pensava que podria començar de bell nou, però la gent tot d’una va saber qui era, què havia fet, d’on venia...
Per això aquell matí agafà el cotxe i partí cap a Sant Agnello. No sabia què tenia aquell lloc –potser era el nom, la tranquil·litat que hi trobava, l’aire...–, però sempre que necessitava desconnectar anava allà. Aquesta vegada hi passà tot el cap de setmana. Feia molt de fred.
Abans de partir cap a casa, però, anà al carrer Belvedere a veure-la.

II

T’escric una altra vegada. És l’única manera que tenc per poder parlar-te. Potser qui trobi tots aquests escrits pensarà que havia embogit, que escriure a una persona que no respon no té sentit. I la veritat és que potser sí que he perdut el cap, però no em sap gens de greu. Aquestes cartes m’han servit per crear-me un món irreal i perfecte que m’ha ajudat –tots aquests anys– a seguir vivint.
Saps? T’he imaginat de moltes maneres. Em fa vergonya dir-t’ho, però sé que no ho llegiràs i si ho fa qualcú serà perquè jo ja hauré desaparegut d’aquest món. Resulta que moltes vegades t’he imaginat dins el meu llit, abraçats com si tenguéssim vint anys, jugant.
Quan sent la nostra cançó la pell se’m posa de gallina i la tristesa fa acte de presència. Què hagués estat de nosaltres si haguéssim fet aquell viatge plegats? Què hagués passat si t’hagués triat primer a tu? Com ja t’he dit moltes vegades, les hipòtesis que em faig són, lògicament, positives i pens que potser ara seria jo qui seuria devora teu i podria donar-te l’enhorabona pel teu darrer llibre publicat. Els tenc tots. Me’ls he llegit cinquanta mil vegades, però no te’ls he pogut comentar mai. No pens que jo sigui millor que ella, pens que ha estat el destí que ha fet que em quedàs tota sola en aquest tros de terra.

Saps que tenc el costum de posar-te trossos de cançons i avui he triat aquest: Estripo pàgines quadriculades, plenes de taques blaves i gargots que dins la paperera arrugades criden el teu nom.

T'estim i serà així fins que deixi d'alenar.
Marie von Schreber

Escena-diàleg

- Escampa, escampa. No ationis més que això pareix l’infern.
- Perdona... Demà me’n manaré es infants a Sineu. Hi serem tot lo dia i així podran veure es mercat, com parlen... Partirem d’hora amb so tren i així si has d’anar a part o banda tens es cotxo.
- Tot lo dia? Jo havia pensat anar-la a veure amb sos nins.
- Bono, potser ja hem vengut i si no dóna-li records de part meua. Necessites res des mercat? Vols cap menet?
- No, saps que no en vull, d’animals.
- Vaig tenir sort que no en volguessis. Vols que compri per fer perdices con col? Recordes es conte que deia això i que te vaig explicar una vegada?
- No.
- Sí, aquell conte d’aquell autor menorquí, que hi havia una Cuanita...
- No, no me’n record.
- Bé, duré col per fer-ne amb sos tords de mon pare, d’acord?

Record

S’aixecava d’hora perquè li retés el dia. Cada dia feia les mateixes accions: una vegada s’havia arreglat, obria la finestra de pinta en ample, posava el faristol enmig de l’estança i tocava fins que la panxa li deia que ja era hora de dinar.
Cada dia la mateixa rutina. Molts la trobaven repetitiva, però ella passava gust de poder-ho fer i de poder millorar cada dia alguna cosa. El seu company de pis era el metrònom i el vibrato aquella relació que no acabava d’anar així com volia.
Un parell d’anys més tard, un dia de fred, mentre seia devora la xemeneia fumant una cigarreta, recordà aquell dia d’agost en què l’humitat se li aferrava al cos i aquella gota de suor li regalimava per l’espinada. Ho enyorava. Tot. Les ganes d’aixecar-se d’hora per poder estudiar, sentir el renou de la panxa, el cansament de les cames, alguns veïnats que es queixaven...
El record. El record –pensava–, era poderós.

Fred

Seia a la terrassa ben abrigada perquè feia un oratge ben fred, però no mirava enlloc. Tenia la vista perduda. Cada dia al capvespre, s’asseia a la terrassa per poder desconnectar del seu pensament i mirar les oliveres, les margades..., però la veritat és que només veia bubotes. No veia la realitat.
Per a tothom era una persona atractiva i jove, però ella se sentia gran i sense vitalitat. Era una persona insegura, poruga, depressiva. En separar-se se n’anà a la casa que tenia enmig de la muntanya per poder allunyar-se de tothom i, fins i tot, d’ella mateixa. A la seva manera, intentava millorar, recuperar la vitalitat que havia tengut abans, però no ho aconseguia. Un dia, però, la inspiració li va venir i va veure clarament quina era la solució a tots els seus maldecaps i, l’endemà, saltà d’aquella terrassa freda i trista per poder recuperar la felicitat que havia perdut.

Bullit magmàtic

La llengua m’encanta, és una eina molt útil perquè ens permet comunicar-nos, però –ara mateix– em du de capoll. Sí, em permet desfogar-me, però encara que aquest sistema de signes sigui tan útil, ara l’enviaria a filar.
És molt interessant saber quina paraula dóna GINGIBER, VERBACTU, LEPORE... però estic cansada. Aquest període és etern i el meu cap ja no pot retenir més informació. Crec que arribarà un moment en què diré que TEMPUS és una classe d’estructura. Vés a saber.
Mentre pensava tot això desava els apunts damunt la taula per no tocar-los fins l’endemà. Li encantava tenir les coses ordenades i també passar l’arada davant el bou, però ja no podia més.

Intent

potser sí que ho hauria de fer però no sé fins a quin punt me convé I need love cause only love is true I need every waking hour with you and my no puc més m’agrada però me cansa això no me deixa dormir i necessit descansar they’re so beautiful no no no no puc aguantar més sí la lectura ha estat interessant com també totes les conferències però aquella ja hagués pogut deixar de tocar el timbre a les set del matí li he de dir que no fa falta que torni que no ho necessitam violí resina presses i ungles curtes amb això no he tengut mai cap problema aquesta cançó me matarà no sé perquè pensa que no ho sé fer som capaç d’això i molt més no puc deixar de pensar en tu cada dia desig somiar-te però no ho aconseguesc let me give my love to you let me venga això és com aquella altra que la vaig tenir durant tot lo dia dins es caparrí quina passada que va ser aquells dies allà crec que sempre ho recordaré però tenc mala memòria tot me fuig com la gent com aquella va partir tan aviat com va poder quina ràbia sempre m’aparquen arran i no hi ha qui tregui el cotxe i ara amb això del forn però ai com l’estim sí que l’estim tot i que me faci enfadar és un tros de pa li hauria de donar les gràcies per haver-me regalat aquell bolígraf que no l’he emprat mai per no gastar-lo mira tu quin doi Landsdowne Park tot era verd i fred i amb animals hi tornaria no sé per què no vaig ser més llesta té uns ulls grossos me menjaria un tros de coca amb trempó i no tenc gana as we walk in the dimming light quina calor que tenc això no és normal he de mirar si hi les han penjat déu meuet me puc preparar li hauria de demanar és una cosa que hauria de saber no sé per què té aquest comportament no m’agrada com és he de pensar en mirar les entrades per l’obra hauria d’haver ationat el foc mai record res quina olor de vainilla

Desinència zero

T'estim. T'estim, t'estim, t'estim. T'estim. I és que t'estim!
Fa molt de temps que t'ho volia dir, però mai havia gosat; fins ara.

T'estim i no crec que puguis fer-te'n una idea. Consider que ets una peça clau dins la meva vida, però sé que no ho som per la teva i això em fa mal. Em fa ràbia estimar-te tan, però no ho puc evitar.

Davall d'aquesta gèlida aparença hi ha un coret que només és teu. El problema és que no et tenc i, per tant, aquest cor viu solitàriament perdut per unes terres que tothom té idealitzades, fins i tot jo.

Ho diré fluixet per no torbar ningú: estima'm, per favor; encara que només sigui una mica. Encara que només sigui una mica. Amb això ja me basta, amb això ja seré la persona més feliç d'aquest món. T'ho pots ben creure.

Naixement

Vaig néixer arran d’una reconciliació efímera que tengueren els meus pares.