II

T’escric una altra vegada. És l’única manera que tenc per poder parlar-te. Potser qui trobi tots aquests escrits pensarà que havia embogit, que escriure a una persona que no respon no té sentit. I la veritat és que potser sí que he perdut el cap, però no em sap gens de greu. Aquestes cartes m’han servit per crear-me un món irreal i perfecte que m’ha ajudat –tots aquests anys– a seguir vivint.
Saps? T’he imaginat de moltes maneres. Em fa vergonya dir-t’ho, però sé que no ho llegiràs i si ho fa qualcú serà perquè jo ja hauré desaparegut d’aquest món. Resulta que moltes vegades t’he imaginat dins el meu llit, abraçats com si tenguéssim vint anys, jugant.
Quan sent la nostra cançó la pell se’m posa de gallina i la tristesa fa acte de presència. Què hagués estat de nosaltres si haguéssim fet aquell viatge plegats? Què hagués passat si t’hagués triat primer a tu? Com ja t’he dit moltes vegades, les hipòtesis que em faig són, lògicament, positives i pens que potser ara seria jo qui seuria devora teu i podria donar-te l’enhorabona pel teu darrer llibre publicat. Els tenc tots. Me’ls he llegit cinquanta mil vegades, però no te’ls he pogut comentar mai. No pens que jo sigui millor que ella, pens que ha estat el destí que ha fet que em quedàs tota sola en aquest tros de terra.

Saps que tenc el costum de posar-te trossos de cançons i avui he triat aquest: Estripo pàgines quadriculades, plenes de taques blaves i gargots que dins la paperera arrugades criden el teu nom.

T'estim i serà així fins que deixi d'alenar.
Marie von Schreber