Neus

Què, catalana, com anam?

Al darrer moment vaig acabar la maleta. No pesava excessivament i, un segon d'innocència, vaig pensar que ho trobava pel fet que anàvem al gimnàs i tenia més força. Sincerament, era perquè no me'n duia molta cosa.

Vaig agafar el tren a Clot. Vaig poder seure i just davant, tot el trajecte, vaig tenir una al·lota morena, amb els cabells llargs, amollats que em mirava. Ho feia de manera descarada, i jo també. La mirava completament. De dalt a tan a baix com el vidre em permetia. Era com una estranya. M'agradaven els seus ulls i la seguretat que desprenia en aquell moment. Sé que no pareixia ella.

L'aeroport era ple d'illencs. Sobretot de menorquins. Em va sobtar. Mai no m'havia passat, perquè, és clar, mai no havia estat on era fins llavors.

El vol duia retard. Em molestava, perquè implicava haver d'encalentir més temps les butaques aeroportals, però també m'anava bé, perquè així més temps era a Catalunya.

Al final, pujàrem a l'avió. Seia enmig. Entre una altra estudiant i un pare estranger. Darrere teníem dos al·lotets que no aturaven de jugar amb les palanganetes. Em començaven a tenir fregida, i l'al·lota del costat començava a fer olor de socarrim. Amb això que, em vaig desfermar i girar. No sé ben bé què els vaig dir, però deixaren de bellugar-se en tot el viatge.

Vaig mirar tant com vaig poder per la finestra. Volia veure què deixava i reconèixer la meva illa. Emperò, durant una estona vaig mirar què feia la gent del costat i en tornar a girar el cap cap a la dreta, "no fotis!, això ja és Mallorca?" Ja havíem arribat! Vaig veure una banya. Un tros de terra, però no la vaig reconèixer...

Estava admirada. Francament, Mallorca és a dues passes de Barcelona i, per què no vaig reconèixer per quina part havíem entrat? Tan poc recordava la Roqueta? La resposta que em vaig fer, per tranquil·litzar-me, va ser que, ja era l'horabaixa, no feia molta claror i era ben normal que no sabés molt bé per on havíem passat.

Em va venir a cercar la meva germana amb en Pedro. Em feia ganes veure'ls.

Mallorca. Surts de l'aeroport i ja la sents. La notes. Notes el seu ambient, el seu clima, la seva funció, la seva manera de fer...

Abans d'arribar a ca nostra, passàrem a veure els padrins. Eren els qui més ganes em feia veure. Em trobaren canviada, sobretot el padrí.
La padrina tenia una xerrera que no se l'acabava i m'agradava. M'agradava que estàs animada. M'agradava haver tornat, per ells.
El padrí estava més en una altra òrbita, però estava tranquil·la veient-lo, podent-li fer una abraçada, dient que tot va molt bé per Barcelona, que no s'ha de preocupar per res...

Aquí, per una estoneta, reaparegueres. Em feres sentir privilegiada per tenir encara uns padrins. Tot i això, no em creguis de marbre, si hagués pogut t'hagués dit de compartir els que tenc.

Després de creuar uns carrers que vaig trobar curtíssims, arribàrem a ca nostra. Lògicament, mon pare va sortir per ajudar-nos amb les maletes i ma mare, mans aplegades, per veure com la meua nina havia arribada.

La xemeneia estava encesa. Ai!, quina alegria! Era a ca nostra, on tot pot ser pau i tranquil·litat. No m'havia de preocupar per res...

Vaig anar a la meva habitació. Havia patit uns mínims canvis, però no estava malament. Vaig desfer la maleta i obrir l'armari. Per què havia traginat tanta cosa? Amb la maleta petita m'hagués bastat!

Em vaig posar el pijama més calent que havia deixat, que tenia ratolins pintats; la bata rosa, amb un conill cosit, i les sabatilles roses i de cors que m'havien regalat a Ciutat.
Francament, feia un querer espectacular, però, quin gust! Oh!, quina alegria poder davallar a la cuina amb aquelles pintes, sense haver de passar pena pel que podrien dir i poder escalfar-me a la xemeneia!

El sopar va ser, buah!, com el de cada dia a Barcelona: una punta de botifarró amb el cantó del pa, una tallada de cap de llom i un tros de llonganissa nostra i un parell de trossos de carxofa i pa del poble torrats al foc! Mare de Déu, Senyor! Com podia no voler tornar a Mallorca si allò era la glòria?

Tranquils. Havia tengut una bona arribada, però encara no m'havia sortit la típica frase que podem dir els mallorquins.
Resulta que, en tornar d'un viatge -que pot haver estat el millor de tots- sempre deim, ens surt de cor, dir: "Que viuen de bé, a Mallorca!" No sé per què és així, però sí. Potser és una manera de manifestar l'amor que tenim per l'illa, ca nostra.

Però el que deia, jo podia estar molt a gust a ca meva, amb el meu estudi, amb la gran tranquil·litat del poble..., però no podia dir la frase, perquè si m'haguessis obligat a fer-ho, hi hauria hagut de posar un altre topònim.

Després d'haver fet taulada, els de Palma hi feren cap i jo, que començava a estar rendida i no gaire avesada a estar tant de temps amb la família, vaig colgar-me al meu llitet de plomes per dormir com un àngel de Déu.

Carmen

Mentre esperava que el semàfor tengués l'homenet verd encès, com a les pel·lícules, Laura es posà al meu costat i, alhora, em somrigué i saludà amb la seva melodia particular i encantadora.

Era el darrer dia de classe i, com tot plegat, una mica estrany.

Amb les nenes havíem dit d'anar a prendre qualque cosa. Estaríem molts de dies sense veure'ns i d'aquesta manera celebraríem l'inici de les festes.

Les festes. De Nadal. La Família. L'illa. Mallorca. Tornar. No. No! No! És que, no!

No volia anar-me'n. Estava bé a Barcelona. Em feia peresa preparar la maleta. No em venia gens de gust fer-la. No sabia què posar-hi. No sabia què necessitava. No sabia per què havia de deixar ca meva, la Ciutat Impersonal que, en canvi ara, m'encantava.

Feia potadetes com una nina petita, perquè no! No volia partir! No volia deixar la jungla que m'havia intentat estrangular. Li tenia una certa estima, ja! Endemés, ara la començava a controlar. Començava a dominar la situació. I, i, m'havia costat tant arribar a aquella plenitud!, que no hi volia renunciar! No volia perdre el que havia aconseguit! D'acord, tu no entraves dins el grup de les adquisicions, però les tenia, a elles, a les nenes. Tenia la llibertat del lloc i em negava a perdre-ho, a deixar-ho, a canviar-ho per tornar a casa.

Feia tres mesos que no veia tota la família. I si no li feia ganes veure'm?, i si la molestava? I, a casa, què passaria? Seria difícil reconviure amb els pares? Com seria?, em sentiria estreta?, ho podria aguantar?...

Tenia por. Bastant de por. Sé que només era anar a un territori conegut, però el temia. Bastant.

Com que mal caiguessin bombes m'enlairaria, vaig (haver de) canviar de xip i després vaig tenir curiositat per saber què seria tornar a ca nostra.

La darrera nena de classe que vaig veure va ser Laura. Érem a l'entrada de l'edifici Josep Carner. Jo havia de tirar cap al carrer Aribau i ella cap a la, direm, clasta que connecta amb l'edifici històric. No sabia què dir-li. No havia de ser "adéu", perquè podia semblar que ja no ens veuríem mai més, però llavors què havia de dir?
Érem allà. Les dues. No hi havia molta gent i vaig pensar que érem com una parella. Cap de nosaltres gosava partir -perquè sabíem que no ens veuríem fins l'any següent- ni sabia ben bé què dir. Ho arreglàrem amb un "ja mos veurem"? No ho record, però sé que va ser trist.

Em sabia un greu enorme haver de tornar. Era una cosa que em martiritzava, gairebé.
La ciutat. Tot el seu trull. Tota la seva contaminació, dita en general. Tota ella m'havia acceptat, perquè jo ja em sentia bé, molt bé amb ella; i, però, l'havia de deixar i, és que, no hi podia donar passada!

Havia comptat els dies que no hi seria, com els ossets que t'havia preparat.
Originàriament, eren perquè en tenguessis un per cada dia que seria fora. Així no podries enyorar-me.
Després, en saber com estaves, vaig pensar que més valia que fossin per animar-te en ésser necessari.
Al final, varen ser setze llepolies que reberes no sé si amb moltes ganes, però sí amb un somriure, per mi, una mica escèptic. Realment, en aquell carrer estret que reberes el paquetet, vaig pensar que qui els hauria hagut de tenir era la nina de Granollers, que potser ella sí que em trobaria a faltar.

Pedro

Durant un temps bastant curt, però intens, vaig tenir prohibit l'accés al món oníric. Quan l'administració m'hi readmeté no volgué que la meva estada en fos una de plaent. Llavors, sempre acabava com la típica protagonista de les pel·lícules juvenils: em despertava tota alterada pel que havia viscut.

Per sort, la cosa va canviar. El primer mes somiava en vosaltres. Primer tu, després la meva Rosselló-Pòrcel i, tornem-hi, tu i després, altra vegada, ella.

Era increïble, però ben cert, i m'encantava. Era una manera de tenir-vos. Sí, fictícia, però al cap i a la fi una manera que em consolava.
Els principis poden costar i compartint aquestes estones, jo vivia. Vivia el que voldria, el que necessitava.

Els dies volaven tan aviat... I vosaltres, vosaltres, amb ells, partíreu. Deixàreu de visitar-me i qui ocupà, gairebé per norma general, el vostre lloc va ser el meu padrí patern.

És alt, té els cabells blancs. En té bastants. Té les mans grosses i la pell morena pel sol. És un home del camp, i m'agrada. Com tothom, té la seva manera peculiar d'actuar, que, de vegades, puc entendre més que d'altres.

I, però, per què el recordava?, per què el tenia tan present? Sí, des de Mallorca havia duit una bona imatge seva, però per què ara?, per què teníem aquella connexió, ara, que no el podia veure?

Quedava poc temps per fer-ho i tu anares al poble. En tornar, me'n contares cosa i no sabia què dir-te per transmetre't que era aquí, que podies comptar amb mi pel que necessitàssis.

Encara que volia, no podia tornar-te el teu -mal usat- quòndam; emperò intentava ajudar-te! Necessitava fer-ho, però no creies en mi.

Damià

Tens nom d'origen germànic. Fa anys que ho sé, i tu?

Dubt que m'hagis seguit. Crec que, per una banda: sort, desconeixes tot el que he viscut. Igualment, avui tenc la necessitat d'escriure't. Creuràs que a l'estiu ja ho vaig pensar? Sí, sí. Estigues tranquil que, en som conscient: no tenc remei.

Què penses de mi? Amb el temps, per bé o per mal, tot s'exagera. Cap a quin cantó m'ha fet anar la teva ment?

M'agrada veure la mar. Saps que no som d'embarcar-me, però respirar la seva olor és una delícia. Inconscientment, estic segura que, em recorda l'illa.

I tu, em recordes? Has estat capaç de pensar-me positivament cap dia?

Els carrers de la Ciutat Comtal són llarguíssims. A tres més avall del meu, hi ha el que du directa a la facultat. L'has vista mai? Et diria que, si no ho has fet i pegues un bot aquí, hi entràssis; però tu no ets, crec, d'aquestes coses.

Per què hem acabat així? Jo som aquí. Lluny. No et puc ferir. No puc fer-te res.

Com creies, Mallorca no em va quedar petita, però Barcelona m'encanta, perquè, no sé com s'ho ha manegat, m'ha mostrat que més enllà del món que sempre hem vist, hi ha moltíssim més, per veure i aprendre. No tot es redueix a el teu poble, Palma i quatre redols més. Hi ha l'estranger.

Per què em despatxares tan aviat? Va ser per ella -contra qui no tenc absolutament res- o per tu -que ja no em volies patir més?

Ara faig sèries. Creus que, encara més, per això no som la que conegueres fa uns anys? No ho creguis pas, si no vols, però en essència, ho assegur: ara i sempre seré la de llavors.

Ja t'has penedit dels home runs?

Som, com sempre a la meva manera, feliç. No sé si Barcelona m'aprova, però és més increïble del que puguis trobar.
Pens o he pensat en tu. T'escric. Ho faig per mi. I, i també per tu. M'agradaria saber què és de la teva vida per tu, i no per segones persones. M'agradaria no ser-nos estranys. M'agradaria tenir-te com en Biel, que incondicionalment sempre hi és, però c'est la vie!

Gerard

Mes, si jo et tinc, ¿per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, ¿per què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Per setembre ens coneguérem i anàrem a Gràcia. Em mostrà les places.

Sempre, de tant en tant, m'escrivia i em deia per fer qualque cosa plegats. Jo no el passava en cançons. Sé que podia semblar així o això, però és que, normalment tenia feina i no podia.

Un dia em comentà d'anar al teatre, sortida que volia fer sempre que pogués.

Encara em quedava una darrera tongada d'exàmens. Estava nerviosa. No veia temps per fer res que no fos estar a casa i intentar estudiar. Al final, però, m'hi vaig engrescar! Vaig anar, per segona vegada al TNC, a veure Canigó. L'obra va estar bé. Va ser entretinguda. Em va anar perfecte.

Segurament, no li ho semblà, però m'agradà aquella estona. La necessitava. Em va permetre desconnectar de tot i crec que no podria haver-la compartit amb ningú més.

Francisco

Mai no he estat de fer exercici. Mai no he sabut moure el cos d'allò més bé. Les coses pràctiques no m'estimen gaire. Tot i això, una de les primeres paradoxes viscudes a Barcelona és que, em vaig apuntar a un gimnàs.

El primer dia vaig maleir un parell de vegades haver-ho fet. Preferia més no menjar que anar amb calçonets curts a moure el body per allà.

Divendres tenia tres hores de classe i després havia d'anar directa a suar amb les meves dues senyoretes. Férem el que tocava i, en tornar a ca nostra, un cotxe, fent marxa enrere, va fer que Joana i jo fóssim dues peces de dòmino.

Estàvem bé. No ens va passar res. Només va ser l'ensurt. De fet, almenys jo, m'ho vaig agafar amb rialles. Emperò, a mesura que passava el dia, el cos em feia un poc de mal, les cuixes deixaven de tenir la simetria d'abans, estava cot piu, no tenia ganes de fer res, res em motivava...

Per no estar a casa, però, en haver dinat, vaig anar a comprar un panet per a tu. Te l'havia de fer amb sobrassada quan venguessis. No som popòna, però em feia respecte creuar els carrers. Passava pena que vengués qualque altre cotxe.

Després, vaig agafar el metro fins a Universitat, com sempre. Volia mirar si trobava el regal de Reis per a la meva germana. Ho sé, pareixia un mort que caminava. No ho sé explicar. M'ho mirava tot com si fos un no-sé-pas-dir-què. No estava malament. No m'havia passat res de l'altre món, però no tenia ganes de fer absolutament res i, alhora, tot m'anava bé.

Com era d'esperar, el regal va ser impossible. No el vaig trobar, però passant per un carreró estret en vaig veure un per als pares. No vaig entrar a la botiga. Encara que hi havia llibres, molts llibres, i antics, no em venia de gust fer-ho i demanar si allò es venia, què valia...
Volia, volia passejar per aquella ciutat impersonal. Mirar-me-la com ho feia. Com un fantasma que camina sense fer massa soroll, sense que sigui percebut per ningú.

Per tornar, vaig agafar la bicicleta i va ser arribar a ca nostra, a la correguda, canviar-me i venir-te a buscar.

Si demanau com som, us podran dir que no gaire afectiva. Creieu-vos-ho, però és per falta de confiança que puc ser així. I, sí, també puc viure bastant de temps sense el contacte físic que m'agrada, però que em costa demanar.

Quan era petita, m'encantava que mon pare m'agafàs -ja fos només a mi o amb la meva germana- i m'abraçàs ben fort. Era com qui dir: m'estima. Estic segura. No tota sola. Hi ha qualcú que em té present, que li agrada fer-me cas...

El dia que un bon home de Campos feia els anys, necessitava resentir-me així i t'ho vaig demanar. Tenia por que no funcionàs, que el poder guaridor que jo atorgava a aquell acte, amb tu, no tengués vigència. Emperò va ser -i és- la millor abraçada que m'han fet estant aquí.

Un dia m'escriviren que les abraçades "poden ser el millor consol, perquè s'han de valorar, d'estimar, d'entregar quan algú proper les necessita. I, perquè les de veritat, les més importants, mai no s'obliden".

Jo, a aquesta, no l'he oblidada. M'encantaria tornar-ne a rebre una d'igual, per l'estil, però, més o menys, és el que deia Heràclit. "Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu".