diumenge, 19 de febrer de 2012

Carmen

Mentre esperava que el semàfor tengués l'homenet verd encès, com a les pel·lícules, Laura es posà al meu costat i, alhora, em somrigué i saludà amb la seva melodia particular i encantadora.

Era el darrer dia de classe i, com tot plegat, una mica estrany.

Amb les nenes havíem dit d'anar a prendre qualque cosa. Estaríem molts de dies sense veure'ns i d'aquesta manera celebraríem l'inici de les festes.

Les festes. De Nadal. La Família. L'illa. Mallorca. Tornar. No. No! No! És que, no!

No volia anar-me'n. Estava bé a Barcelona. Em feia peresa preparar la maleta. No em venia gens de gust fer-la. No sabia què posar-hi. No sabia què necessitava. No sabia per què havia de deixar ca meva, la Ciutat Impersonal que, en canvi ara, m'encantava.

Feia potadetes com una nina petita, perquè no! No volia partir! No volia deixar la jungla que m'havia intentat estrangular. Li tenia una certa estima, ja! Endemés, ara la començava a controlar. Començava a dominar la situació. I, i, m'havia costat tant arribar a aquella plenitud!, que no hi volia renunciar! No volia perdre el que havia aconseguit! D'acord, tu no entraves dins el grup de les adquisicions, però les tenia, a elles, a les nenes. Tenia la llibertat del lloc i em negava a perdre-ho, a deixar-ho, a canviar-ho per tornar a casa.

Feia tres mesos que no veia tota la família. I si no li feia ganes veure'm?, i si la molestava? I, a casa, què passaria? Seria difícil reconviure amb els pares? Com seria?, em sentiria estreta?, ho podria aguantar?...

Tenia por. Bastant de por. Sé que només era anar a un territori conegut, però el temia. Bastant.

Com que mal caiguessin bombes m'enlairaria, vaig (haver de) canviar de xip i després vaig tenir curiositat per saber què seria tornar a ca nostra.

La darrera nena de classe que vaig veure va ser Laura. Érem a l'entrada de l'edifici Josep Carner. Jo havia de tirar cap al carrer Aribau i ella cap a la, direm, clasta que connecta amb l'edifici històric. No sabia què dir-li. No havia de ser "adéu", perquè podia semblar que ja no ens veuríem mai més, però llavors què havia de dir?
Érem allà. Les dues. No hi havia molta gent i vaig pensar que érem com una parella. Cap de nosaltres gosava partir -perquè sabíem que no ens veuríem fins l'any següent- ni sabia ben bé què dir. Ho arreglàrem amb un "ja mos veurem"? No ho record, però sé que va ser trist.

Em sabia un greu enorme haver de tornar. Era una cosa que em martiritzava, gairebé.
La ciutat. Tot el seu trull. Tota la seva contaminació, dita en general. Tota ella m'havia acceptat, perquè jo ja em sentia bé, molt bé amb ella; i, però, l'havia de deixar i, és que, no hi podia donar passada!

Havia comptat els dies que no hi seria, com els ossets que t'havia preparat.
Originàriament, eren perquè en tenguessis un per cada dia que seria fora. Així no podries enyorar-me.
Després, en saber com estaves, vaig pensar que més valia que fossin per animar-te en ésser necessari.
Al final, varen ser setze llepolies que reberes no sé si amb moltes ganes, però sí amb un somriure, per mi, una mica escèptic. Realment, en aquell carrer estret que reberes el paquetet, vaig pensar que qui els hauria hagut de tenir era la nina de Granollers, que potser ella sí que em trobaria a faltar.

Cap comentari:

Publica un comentari