Dubt que m'hagis seguit. Crec que, per una banda: sort, desconeixes tot el que he viscut. Igualment, avui tenc la necessitat d'escriure't. Creuràs que a l'estiu ja ho vaig pensar? Sí, sí. Estigues tranquil que, en som conscient: no tenc remei.
Què penses de mi? Amb el temps, per bé o per mal, tot s'exagera. Cap a quin cantó m'ha fet anar la teva ment?
M'agrada veure la mar. Saps que no som d'embarcar-me, però respirar la seva olor és una delícia. Inconscientment, estic segura que, em recorda l'illa.
I tu, em recordes? Has estat capaç de pensar-me positivament cap dia?
Els carrers de la Ciutat Comtal són llarguíssims. A tres més avall del meu, hi ha el que du directa a la facultat. L'has vista mai? Et diria que, si no ho has fet i pegues un bot aquí, hi entràssis; però tu no ets, crec, d'aquestes coses.
Per què hem acabat així? Jo som aquí. Lluny. No et puc ferir. No puc fer-te res.
Com creies, Mallorca no em va quedar petita, però Barcelona m'encanta, perquè, no sé com s'ho ha manegat, m'ha mostrat que més enllà del món que sempre hem vist, hi ha moltíssim més, per veure i aprendre. No tot es redueix a el teu poble, Palma i quatre redols més. Hi ha l'estranger.
Per què em despatxares tan aviat? Va ser per ella -contra qui no tenc absolutament res- o per tu -que ja no em volies patir més?
Ara faig sèries. Creus que, encara més, per això no som la que conegueres fa uns anys? No ho creguis pas, si no vols, però en essència, ho assegur: ara i sempre seré la de llavors.
Ja t'has penedit dels home runs?
Som, com sempre a la meva manera, feliç. No sé si Barcelona m'aprova, però és més increïble del que puguis trobar.
Pens o he pensat en tu. T'escric. Ho faig per mi. I, i també per tu. M'agradaria saber què és de la teva vida per tu, i no per segones persones. M'agradaria no ser-nos estranys. M'agradaria tenir-te com en Biel, que incondicionalment sempre hi és, però c'est la vie!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada