diumenge, 19 de febrer de 2012

Neus

Què, catalana, com anam?

Al darrer moment vaig acabar la maleta. No pesava excessivament i, un segon d'innocència, vaig pensar que ho trobava pel fet que anàvem al gimnàs i tenia més força. Sincerament, era perquè no me'n duia molta cosa.

Vaig agafar el tren a Clot. Vaig poder seure i just davant, tot el trajecte, vaig tenir una al·lota morena, amb els cabells llargs, amollats que em mirava. Ho feia de manera descarada, i jo també. La mirava completament. De dalt a tan a baix com el vidre em permetia. Era com una estranya. M'agradaven els seus ulls i la seguretat que desprenia en aquell moment. Sé que no pareixia ella.

L'aeroport era ple d'illencs. Sobretot de menorquins. Em va sobtar. Mai no m'havia passat, perquè, és clar, mai no havia estat on era fins llavors.

El vol duia retard. Em molestava, perquè implicava haver d'encalentir més temps les butaques aeroportals, però també m'anava bé, perquè així més temps era a Catalunya.

Al final, pujàrem a l'avió. Seia enmig. Entre una altra estudiant i un pare estranger. Darrere teníem dos al·lotets que no aturaven de jugar amb les palanganetes. Em començaven a tenir fregida, i l'al·lota del costat començava a fer olor de socarrim. Amb això que, em vaig desfermar i girar. No sé ben bé què els vaig dir, però deixaren de bellugar-se en tot el viatge.

Vaig mirar tant com vaig poder per la finestra. Volia veure què deixava i reconèixer la meva illa. Emperò, durant una estona vaig mirar què feia la gent del costat i en tornar a girar el cap cap a la dreta, "no fotis!, això ja és Mallorca?" Ja havíem arribat! Vaig veure una banya. Un tros de terra, però no la vaig reconèixer...

Estava admirada. Francament, Mallorca és a dues passes de Barcelona i, per què no vaig reconèixer per quina part havíem entrat? Tan poc recordava la Roqueta? La resposta que em vaig fer, per tranquil·litzar-me, va ser que, ja era l'horabaixa, no feia molta claror i era ben normal que no sabés molt bé per on havíem passat.

Em va venir a cercar la meva germana amb en Pedro. Em feia ganes veure'ls.

Mallorca. Surts de l'aeroport i ja la sents. La notes. Notes el seu ambient, el seu clima, la seva funció, la seva manera de fer...

Abans d'arribar a ca nostra, passàrem a veure els padrins. Eren els qui més ganes em feia veure. Em trobaren canviada, sobretot el padrí.
La padrina tenia una xerrera que no se l'acabava i m'agradava. M'agradava que estàs animada. M'agradava haver tornat, per ells.
El padrí estava més en una altra òrbita, però estava tranquil·la veient-lo, podent-li fer una abraçada, dient que tot va molt bé per Barcelona, que no s'ha de preocupar per res...

Aquí, per una estoneta, reaparegueres. Em feres sentir privilegiada per tenir encara uns padrins. Tot i això, no em creguis de marbre, si hagués pogut t'hagués dit de compartir els que tenc.

Després de creuar uns carrers que vaig trobar curtíssims, arribàrem a ca nostra. Lògicament, mon pare va sortir per ajudar-nos amb les maletes i ma mare, mans aplegades, per veure com la meua nina havia arribada.

La xemeneia estava encesa. Ai!, quina alegria! Era a ca nostra, on tot pot ser pau i tranquil·litat. No m'havia de preocupar per res...

Vaig anar a la meva habitació. Havia patit uns mínims canvis, però no estava malament. Vaig desfer la maleta i obrir l'armari. Per què havia traginat tanta cosa? Amb la maleta petita m'hagués bastat!

Em vaig posar el pijama més calent que havia deixat, que tenia ratolins pintats; la bata rosa, amb un conill cosit, i les sabatilles roses i de cors que m'havien regalat a Ciutat.
Francament, feia un querer espectacular, però, quin gust! Oh!, quina alegria poder davallar a la cuina amb aquelles pintes, sense haver de passar pena pel que podrien dir i poder escalfar-me a la xemeneia!

El sopar va ser, buah!, com el de cada dia a Barcelona: una punta de botifarró amb el cantó del pa, una tallada de cap de llom i un tros de llonganissa nostra i un parell de trossos de carxofa i pa del poble torrats al foc! Mare de Déu, Senyor! Com podia no voler tornar a Mallorca si allò era la glòria?

Tranquils. Havia tengut una bona arribada, però encara no m'havia sortit la típica frase que podem dir els mallorquins.
Resulta que, en tornar d'un viatge -que pot haver estat el millor de tots- sempre deim, ens surt de cor, dir: "Que viuen de bé, a Mallorca!" No sé per què és així, però sí. Potser és una manera de manifestar l'amor que tenim per l'illa, ca nostra.

Però el que deia, jo podia estar molt a gust a ca meva, amb el meu estudi, amb la gran tranquil·litat del poble..., però no podia dir la frase, perquè si m'haguessis obligat a fer-ho, hi hauria hagut de posar un altre topònim.

Després d'haver fet taulada, els de Palma hi feren cap i jo, que començava a estar rendida i no gaire avesada a estar tant de temps amb la família, vaig colgar-me al meu llitet de plomes per dormir com un àngel de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari