diumenge, 22 d’abril de 2012

Jordi

Ella. Tenia ganes de veure-la. Era la meva Rosselló-Pòrcel. La que m'havia animat i fet riure quan era al continent.
Ella. Tenia por de veure-la. Era la meva Maria. La que més havia enyorat, però la que més temia.

Hi havia el pertinent sopar familiar. Menjaríem plegats i després agafaria el cotxe fins al seu poble. Em venia de gust. Em feia respecte agafar el cotxe, perquè feia mesos que no ho havia pogut fer, però la llibertat que sabia que sentiria en menar-lo i escoltar la música que m'agrada feia que la meva qualitat de poruga minvàs.

La meva germana m'havia pentinat. Duia dues trenes i un vestit. Gris. Seu. 

Com em sol passar, vaig arribar d'hora i vaig haver d'esperar. Bastant, però l'alegria que vaig sentir en tenir-la davant va ser, increïble?, molt bona? Sí, així va ser.

Al principi del vespre, però, tot el temps tenia Barcelona a la boca. No aturava de dir-ne coses fins que, un moment, ella digué que no tornaria a Mallorca, que m'agradava massa el que hi havia per allà... Em va saber greu i vaig intentar obviar aquesta meva nova part. Volia estar bé amb ella. Volia que tot fos com abans, detall que temia i que era, però i francament, innecessari. Amb ella tot era com si ens haguéssim vist cada dia, com si jo no hagués partit mai.

És en moments com aquests en què pensava que, tant ets. Per què t'he de voler? L'amistat no em pot oferir el que per ventura voldria (rebre) de tu, però és una medicina perfecte, que pot ajudar, en aquest aspecte, força.

Cap comentari:

Publica un comentari