Pensava en tu. I sí, t'havia intentat enviar a pastar fang, però ho havia fet amb tant poques ganes, amb tant poques forces que més instal·lat al meu caparrí no hi podies estar.
Llavors, a casa teva, no ho passàveu d'allò més bé. I jo, jo amb tota la meva inútil bona intenció vaig escriure't.
Una vegada, a un curs, havien dit que posar-se com a exemple sempre estava bé. Així ho vaig fer. Que ho recordes? Vaig parlar-te de la meva padrina. No tenia -ni tenc- el costum de fer-ho, però trobava que era necessari, que posant-te una part personal meva podries entendre la situació que vivies i que, a més, veuries, potser a la fi, que m'importaves, que no sé com, però de qualque manera, et volia.
Qualque vegada, literalment, dec haver fet retxes dins l'aigua. Aquell dia va ser metafòricament.
Va ser patètic escriure't, perquè hi havia posat tota la meva millor voluntat i, al final, com devies esperar des de feia temps, vaig entendre que per tu era una simple estranya que molestava. No volies res de mi. No creies en mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada