Tu

Tu
... Tot
......... Res

Amb el temps, les mans fredes s’escalfaren. Eren grans i grosses i podien amb tot.
...... Com nosaltres.

Amb el temps, les mans es refredaren. Seguien sent grans i grosses, però no podien amb tot.
...... No podien amb mi.

Mai no he estat forta, la dependència és un dels meus grans defectes.

Vull que el sol i la mar colonials m’enforteixin.

Vull renéixer de les meves cendres, com Fawkes.
.... Vull renéixer.

Cicadidae

- We wish you a Merry Christmas, We wish you a Merry Christmas, We wish you a Merry Christmas and a Happy New Year...
- Que no sents les cigales com canten? –li digué amb un to sec, fred, aspre.
- Sí. Perdona. És que estic contenta.

Seguiren caminant, muts. L’alegria no li havia passat, però tenia por de molestar-lo. En arribar al pinar hi deixaren les coses i ella se n’anà escapada a l’aigua. En tornar s’estirà damunt l’esquena del seu amic.
- Ai! Què fas?
- Refrescar-te, què no ho veus? Després seràs com una cigala, explotaràs de tanta calor!

De vegades, tenia la sensació que el coneixia molt bé, mentre que d’altres, en canvi, li semblava un desconegut. Li agradava. Al cap d’una estona de pensar-s’ho li digué:
- M’agrada la coca amb trempó. I a tu?
- No.
- M’agrada la calor. I a tu?
- No. L’estiu és massa feixuc.
- M’agraden els bombons mallorquins. I a tu?
- No. No n’he tastat cap mai.
- M’agraden les mentides. I a tu?
- Per què m’haurien d’agradar? No són coses bones.
- M’agrada la música clàssica. I a tu?
- No. La seva lentitud em posa nerviós.
- M’agrada l’olor que fa el garrofer. I a tu?
- No, em fa oi. És una olor que m’entra dins el nas i no la suport.
- T’agrada res?
- Sí, m’agrades tu.

Manuel

A la fi, la darrera capsa!
Feia set anys que havia arribat a aquella ciutat i dos que s’havia instal·lat al carrer Milà i Fontanals.
El seu pare li havia enviat la darrera capsa. Era grossa, feixuga.
Després d’haver estat deu minuts grossos pujant l’escala, arribà a casa seva. Feia dos anys que l’havia comprada. Era nova de trinca i buida. A la porta de la seva habitació hi havia penjat postals, a la del bany una fotografia d’una llimona i a la de la cuina la d’una façana plena d’enfilalls de tomàquets i pebres de cirereta.
Just en entrar anà directa al menjador, hi deixà la capsa, es descalçà, encengué una cigarreta i l'obrí amb curiositat. Tot eren papers, alguns més grogosos que d’altres.
Davall d’un escrit que havia fet a l’escola, hi trobà els primeres agafadors que havia fet i una carta. Era la darrera que li havia enviat el seu germà des de Lourinhã. Feia quatre anys que havia mort de càncer de pulmó. Més d'una vegada havia pensat que ella també acabaria així, però li era impossible deixar-ho perquè el gust que passava de fumar era indescriptible.
Es passà per l’ull tot aquell paperum. Bàsicament, eren retalls de revistes, de diaris, escrits... que, en el seu moment, li havien agradat. Al cul de la capsa, però, hi trobà una fotografia: Sardenya 1998, Àgueda. Tenia més de deu anys. No s’hi reconeixia: no tenia ventre ni moca, tenia, però, una rialla que enamorava i una joventut... una joventut que havia ja perdut.

Festa

Havia acabat de menjar-se un tros d’ensaïmada trenada. Era un dia de festa. Damunt el llavi molsut li havia quedat sucre. Es passà la llengua suaument, sensualment, sexualment. Li quedaren lluents.
Jo me’ls mirava fixament, em delia per aixecar-me i besar-los, mossegar-los, llepar-los.
Era morena. Tenia uns ulls i un cos que m’encenien. Necessitava posseir-la. Havia de ser meva aquella nit.
En ser a casa, però, la vaig haver d'evocar amb la meva mà.