Marta

M'agrada veure com, per a Nadal, fan els paquets dels regals. M'agrada sentir el renouet que fa el paper en doblegar-lo qualcú. Tot això pot arribar a fer que tengui pell de gallina.

El poble és diferent de la ciutat. No dic res que sigui nou, però ara ho he tocat amb les mans i sé que és així.

Aquells dies, sent a casa, enrevoltada de gent que m'estimava, em sentia segura, capaç de menjar-me el món sense tenir cap empatx. 

Al cel podia veure estrelles, cosa que a Barcelona era un poc més complicat. A l'illa, podia gaudir de la natura, ser jo, passar gust, com una nina petita, del que sempre havia fet. M'agradava haver tornat als orígens, per dir-ho de qualque manera, perquè era on tu mai no havies estat, on tu no hi formaves una part directa i podia tenir una altra vida. Protegida podia intentar evitar-te i allunyar-te. Havia començat a sentir-me jove i no volia reduir-me com una salsa al foc per tu.

De totes maneres, no sé si és pel signe, a dins meu tenia dues forces. Una et volia fer desaparèixer i l'altra no ho podia consentir.

Cosa estranya, un dia, vaig mirar una pel·lícula d'aquelles amoroses que poden arribar a embafar i que fan plorar el personal femení. Jo, és clar, vaig complir aquest darrer punt i, quan la pantalla de l'ordinador era més obscura, m'hi veia reflectiva. Veia com em queien les llàgrimes i els ulls em tornaven com m'agraden: lluents, amb les pipelles separadetes, netes. Francament, és una llàstima que només els pugui tenir així quan he plorat.

Les llàgrimes em sortiren per la història, però és que la història em recordava a tu i així, ho sé, no aclaria res. Et volia i no et tenia. Assegur que allò no era viure -encara que, tot fos com això- i em cansava, m'esgotava.

Sempre havia estat contenta d'haver-te conegut. Durant un temps, em funcionares, poèticament parlant. Em servires per entendre poemes. Feres que tengués més ganes d'anar al continent i allà vaig esperar el dia que et tornaria veure, però ho vaig fer amb unes esperances o amb unes il·lusions que no s'adeien gaire amb la realitat.

Ets la persona amb qui he estat més insistent. Ets qui més m'has interessat i ets qui més poca facilitat m'ha donat.

Emília

El cel estava tapat. Hi havia claror, però el sol no es podia ni intuir. Semblava que fóssim a qualque poblet perdut d'Anglaterra. Amb boira i amb un paisatge verd i una mica humit.

Érem defora de la casa blanca, de fusta. Érem quatre. Dos homes, que estaven a prop de la porxada i que anaven amb calçons de tela de color ala de mosca, camisa grisa i guardapits negre. Una dona, que estava a un parell de metres d'ells i que duia una falda i un gipó del mateix color que els seus baixos. I jo, jo des dels arbres, enfora, que els mirava tots.

Ella. La jove era nova i sabia que l'home no robust, si no era el propietari de la casa, sí qui se n'encarregava. Feia por, ell. N'hi feia. Era magre. Tenia les mans rudes, ossudes, brutes i fortes.

Jo. Jo els seguia mirant i sabia el secret. Aquell individu esprimatxat matava totes les serventes que arribaven a la casa i, a més, sabia que ho podia justificar. Totes les al·lotes que hi havien anat a fer feina estaven enterrades allà mateix, al jardí. Just a un pam, com a molt, dels nostres peus.

Pensant-hi, vaig necessitar demostrar la veritat. Ho havia de denunciar! Ella ho havia de saber! Vaig córrer i sortir de darrere els arbres, em vaig calar i posar a gratar la terra. L'havia de salvar! Però no!, no! M'havia de salvar, jo! Perquè... perquè jo... jo... jo era la minyona! La nova!

Mentre rapinyava la terra, vaig alçar el cap. El cel seguia sent gris i els homes, que s'havien adonat del que feia, començaven a venir aviat cap a mi. Jo, jo tenia la cara plena de llàgrimes, només volia salvar-me, però ells venien a matar-me.

[Només és un somni]

Emili

Tenia tutoria. En bones festes de Nadal i en tenia una. Tot i això, em venia de gust. Ben ver és que, estava molt peix del tema que havia de comentar amb el professor, però em feia ganes veure'l. Amb el temps que havia estat a Barcelona, li havia anat agafant estima. Ja no el veia com un home que fa tanta por.

Una vegada llesta, vaig partir cap a casa seva. Vaig arribar prest, però en tocar el timbre m'esperava. Em va fer dues besades. Té unes galtes molsudes i fluixetes.

Va estar content pel present que li vaig dur i jo pels llibres que em regalà.

Parlàrem del que feia a Barcelona, és a dir, del projecte de fi de carrera, de com m'anava tot per allà... i em tragué el tema del futur.

Generalitzar pot ser arriscat, però en aquest cas ho faré. Quan has d'acabar la carrera, pots tenir por perquè no saps què fer l'any següent. Et pots sentir com a perdut, perquè no tens la seguretat d'haver de fer un curs més. Aleshores, dins aquest context, pots tendir, amb prou facilitat, a no pensar en aquest aspecte i arreglar-ho dient que: "Bé, ja ho veurem. Ara, de moment, encara estudii..."

Emperò, el que deia, em parlà del futur. Em digué de partir a fora on podria fer el lectorat que, diguem, proposa l'Institut Ramon Llull i, endemés, també hi podria començar la tesi doctoral...
Francament, estava estorada, amb sos cabells drets pel que em deia, perquè era l'estranger. Poca broma. L'estranger! Però... l'estranger? Coratge i empenta! Per què no? He anat a Barcelona. Potser molta gent ho troba poc, però per mi ha estat un bon canvi i sí, per què no anar a un altre país?

Després, evidentment, vaig veure que el professor m'havia plantejat una sortida massa idíl·lica, massa impossible per a una persona com jo; però el que he d'agrair és que, gràcies a ell, a tot el que em va dir, per primera vegada, em vaig sentir jove. Vaig entendre que sí que ho som, i que viuen molt bé a Mallorca, però tot té el seu moment i per això, en tenir uns determinats anys, és quan pots o has d'aprofitar més per sortir, per anar-te'n enfora d'on has crescut per poder-ho fer, també, com a persona, en coneixements...

Jo, sincerament i en tot cas, havia pensat en cercar un màster per fer a Barcelona. No m'havia plantejat anar, per exemple, a Anglaterra; però, si em deixava enlairar, cada vegada que ho pensava, més ganes tenia d'anar-m'hi'n.

Tu, tu havies anat d'ERASMUS i m'havies dit que, si mal no record, val la pena canviar de país. Tu, tu deies això i no em volies. Més clar, aigua. Podia pensar en un futur així i, i ho feia i n'estava contenta! Per primera vegada, aquell dia vaig superar-te. No em vols? Tu t'ho perds. Som jove. Sé que puc fer el que vulgui. Som feliç. Tenc tota una vida per construir, per aprendre, per conèixer-me. No té sentit el que faig, mentalment, per tu. Llavors, visquem!

Esteve

Havia d'estudiar l'examen del bon home que posava com un despertador damunt la taula en fer les classes. Posar-me davant els seus apunts era la cosa que més poc volia fer.

Pensava en tu. I sí, t'havia intentat enviar a pastar fang, però ho havia fet amb tant poques ganes, amb tant poques forces que més instal·lat al meu caparrí no hi podies estar.
Llavors, a casa teva, no ho passàveu d'allò més bé. I jo, jo amb tota la meva inútil bona intenció vaig escriure't.

Una vegada, a un curs, havien dit que posar-se com a exemple sempre estava bé. Així ho vaig fer. Que ho recordes? Vaig parlar-te de la meva padrina. No tenia -ni tenc- el costum de fer-ho, però trobava que era necessari, que posant-te una part personal meva podries entendre la situació que vivies i que, a més, veuries, potser a la fi, que m'importaves, que no sé com, però de qualque manera, et volia.

Qualque vegada, literalment, dec haver fet retxes dins l'aigua. Aquell dia va ser metafòricament.
Va ser patètic escriure't, perquè hi havia posat tota la meva millor voluntat i, al final, com devies esperar des de feia temps, vaig entendre que per tu era una simple estranya que molestava. No volies res de mi. No creies en mi.

Jordi

Ella. Tenia ganes de veure-la. Era la meva Rosselló-Pòrcel. La que m'havia animat i fet riure quan era al continent.
Ella. Tenia por de veure-la. Era la meva Maria. La que més havia enyorat, però la que més temia.

Hi havia el pertinent sopar familiar. Menjaríem plegats i després agafaria el cotxe fins al seu poble. Em venia de gust. Em feia respecte agafar el cotxe, perquè feia mesos que no ho havia pogut fer, però la llibertat que sabia que sentiria en menar-lo i escoltar la música que m'agrada feia que la meva qualitat de poruga minvàs.

La meva germana m'havia pentinat. Duia dues trenes i un vestit. Gris. Seu. 

Com em sol passar, vaig arribar d'hora i vaig haver d'esperar. Bastant, però l'alegria que vaig sentir en tenir-la davant va ser, increïble?, molt bona? Sí, així va ser.

Al principi del vespre, però, tot el temps tenia Barcelona a la boca. No aturava de dir-ne coses fins que, un moment, ella digué que no tornaria a Mallorca, que m'agradava massa el que hi havia per allà... Em va saber greu i vaig intentar obviar aquesta meva nova part. Volia estar bé amb ella. Volia que tot fos com abans, detall que temia i que era, però i francament, innecessari. Amb ella tot era com si ens haguéssim vist cada dia, com si jo no hagués partit mai.

És en moments com aquests en què pensava que, tant ets. Per què t'he de voler? L'amistat no em pot oferir el que per ventura voldria (rebre) de tu, però és una medicina perfecte, que pot ajudar, en aquest aspecte, força.

Neus

Què, catalana, com anam?

Al darrer moment vaig acabar la maleta. No pesava excessivament i, un segon d'innocència, vaig pensar que ho trobava pel fet que anàvem al gimnàs i tenia més força. Sincerament, era perquè no me'n duia molta cosa.

Vaig agafar el tren a Clot. Vaig poder seure i just davant, tot el trajecte, vaig tenir una al·lota morena, amb els cabells llargs, amollats que em mirava. Ho feia de manera descarada, i jo també. La mirava completament. De dalt a tan a baix com el vidre em permetia. Era com una estranya. M'agradaven els seus ulls i la seguretat que desprenia en aquell moment. Sé que no pareixia ella.

L'aeroport era ple d'illencs. Sobretot de menorquins. Em va sobtar. Mai no m'havia passat, perquè, és clar, mai no havia estat on era fins llavors.

El vol duia retard. Em molestava, perquè implicava haver d'encalentir més temps les butaques aeroportals, però també m'anava bé, perquè així més temps era a Catalunya.

Al final, pujàrem a l'avió. Seia enmig. Entre una altra estudiant i un pare estranger. Darrere teníem dos al·lotets que no aturaven de jugar amb les palanganetes. Em començaven a tenir fregida, i l'al·lota del costat començava a fer olor de socarrim. Amb això que, em vaig desfermar i girar. No sé ben bé què els vaig dir, però deixaren de bellugar-se en tot el viatge.

Vaig mirar tant com vaig poder per la finestra. Volia veure què deixava i reconèixer la meva illa. Emperò, durant una estona vaig mirar què feia la gent del costat i en tornar a girar el cap cap a la dreta, "no fotis!, això ja és Mallorca?" Ja havíem arribat! Vaig veure una banya. Un tros de terra, però no la vaig reconèixer...

Estava admirada. Francament, Mallorca és a dues passes de Barcelona i, per què no vaig reconèixer per quina part havíem entrat? Tan poc recordava la Roqueta? La resposta que em vaig fer, per tranquil·litzar-me, va ser que, ja era l'horabaixa, no feia molta claror i era ben normal que no sabés molt bé per on havíem passat.

Em va venir a cercar la meva germana amb en Pedro. Em feia ganes veure'ls.

Mallorca. Surts de l'aeroport i ja la sents. La notes. Notes el seu ambient, el seu clima, la seva funció, la seva manera de fer...

Abans d'arribar a ca nostra, passàrem a veure els padrins. Eren els qui més ganes em feia veure. Em trobaren canviada, sobretot el padrí.
La padrina tenia una xerrera que no se l'acabava i m'agradava. M'agradava que estàs animada. M'agradava haver tornat, per ells.
El padrí estava més en una altra òrbita, però estava tranquil·la veient-lo, podent-li fer una abraçada, dient que tot va molt bé per Barcelona, que no s'ha de preocupar per res...

Aquí, per una estoneta, reaparegueres. Em feres sentir privilegiada per tenir encara uns padrins. Tot i això, no em creguis de marbre, si hagués pogut t'hagués dit de compartir els que tenc.

Després de creuar uns carrers que vaig trobar curtíssims, arribàrem a ca nostra. Lògicament, mon pare va sortir per ajudar-nos amb les maletes i ma mare, mans aplegades, per veure com la meua nina havia arribada.

La xemeneia estava encesa. Ai!, quina alegria! Era a ca nostra, on tot pot ser pau i tranquil·litat. No m'havia de preocupar per res...

Vaig anar a la meva habitació. Havia patit uns mínims canvis, però no estava malament. Vaig desfer la maleta i obrir l'armari. Per què havia traginat tanta cosa? Amb la maleta petita m'hagués bastat!

Em vaig posar el pijama més calent que havia deixat, que tenia ratolins pintats; la bata rosa, amb un conill cosit, i les sabatilles roses i de cors que m'havien regalat a Ciutat.
Francament, feia un querer espectacular, però, quin gust! Oh!, quina alegria poder davallar a la cuina amb aquelles pintes, sense haver de passar pena pel que podrien dir i poder escalfar-me a la xemeneia!

El sopar va ser, buah!, com el de cada dia a Barcelona: una punta de botifarró amb el cantó del pa, una tallada de cap de llom i un tros de llonganissa nostra i un parell de trossos de carxofa i pa del poble torrats al foc! Mare de Déu, Senyor! Com podia no voler tornar a Mallorca si allò era la glòria?

Tranquils. Havia tengut una bona arribada, però encara no m'havia sortit la típica frase que podem dir els mallorquins.
Resulta que, en tornar d'un viatge -que pot haver estat el millor de tots- sempre deim, ens surt de cor, dir: "Que viuen de bé, a Mallorca!" No sé per què és així, però sí. Potser és una manera de manifestar l'amor que tenim per l'illa, ca nostra.

Però el que deia, jo podia estar molt a gust a ca meva, amb el meu estudi, amb la gran tranquil·litat del poble..., però no podia dir la frase, perquè si m'haguessis obligat a fer-ho, hi hauria hagut de posar un altre topònim.

Després d'haver fet taulada, els de Palma hi feren cap i jo, que començava a estar rendida i no gaire avesada a estar tant de temps amb la família, vaig colgar-me al meu llitet de plomes per dormir com un àngel de Déu.

Carmen

Mentre esperava que el semàfor tengués l'homenet verd encès, com a les pel·lícules, Laura es posà al meu costat i, alhora, em somrigué i saludà amb la seva melodia particular i encantadora.

Era el darrer dia de classe i, com tot plegat, una mica estrany.

Amb les nenes havíem dit d'anar a prendre qualque cosa. Estaríem molts de dies sense veure'ns i d'aquesta manera celebraríem l'inici de les festes.

Les festes. De Nadal. La Família. L'illa. Mallorca. Tornar. No. No! No! És que, no!

No volia anar-me'n. Estava bé a Barcelona. Em feia peresa preparar la maleta. No em venia gens de gust fer-la. No sabia què posar-hi. No sabia què necessitava. No sabia per què havia de deixar ca meva, la Ciutat Impersonal que, en canvi ara, m'encantava.

Feia potadetes com una nina petita, perquè no! No volia partir! No volia deixar la jungla que m'havia intentat estrangular. Li tenia una certa estima, ja! Endemés, ara la començava a controlar. Començava a dominar la situació. I, i, m'havia costat tant arribar a aquella plenitud!, que no hi volia renunciar! No volia perdre el que havia aconseguit! D'acord, tu no entraves dins el grup de les adquisicions, però les tenia, a elles, a les nenes. Tenia la llibertat del lloc i em negava a perdre-ho, a deixar-ho, a canviar-ho per tornar a casa.

Feia tres mesos que no veia tota la família. I si no li feia ganes veure'm?, i si la molestava? I, a casa, què passaria? Seria difícil reconviure amb els pares? Com seria?, em sentiria estreta?, ho podria aguantar?...

Tenia por. Bastant de por. Sé que només era anar a un territori conegut, però el temia. Bastant.

Com que mal caiguessin bombes m'enlairaria, vaig (haver de) canviar de xip i després vaig tenir curiositat per saber què seria tornar a ca nostra.

La darrera nena de classe que vaig veure va ser Laura. Érem a l'entrada de l'edifici Josep Carner. Jo havia de tirar cap al carrer Aribau i ella cap a la, direm, clasta que connecta amb l'edifici històric. No sabia què dir-li. No havia de ser "adéu", perquè podia semblar que ja no ens veuríem mai més, però llavors què havia de dir?
Érem allà. Les dues. No hi havia molta gent i vaig pensar que érem com una parella. Cap de nosaltres gosava partir -perquè sabíem que no ens veuríem fins l'any següent- ni sabia ben bé què dir. Ho arreglàrem amb un "ja mos veurem"? No ho record, però sé que va ser trist.

Em sabia un greu enorme haver de tornar. Era una cosa que em martiritzava, gairebé.
La ciutat. Tot el seu trull. Tota la seva contaminació, dita en general. Tota ella m'havia acceptat, perquè jo ja em sentia bé, molt bé amb ella; i, però, l'havia de deixar i, és que, no hi podia donar passada!

Havia comptat els dies que no hi seria, com els ossets que t'havia preparat.
Originàriament, eren perquè en tenguessis un per cada dia que seria fora. Així no podries enyorar-me.
Després, en saber com estaves, vaig pensar que més valia que fossin per animar-te en ésser necessari.
Al final, varen ser setze llepolies que reberes no sé si amb moltes ganes, però sí amb un somriure, per mi, una mica escèptic. Realment, en aquell carrer estret que reberes el paquetet, vaig pensar que qui els hauria hagut de tenir era la nina de Granollers, que potser ella sí que em trobaria a faltar.

Pedro

Durant un temps bastant curt, però intens, vaig tenir prohibit l'accés al món oníric. Quan l'administració m'hi readmeté no volgué que la meva estada en fos una de plaent. Llavors, sempre acabava com la típica protagonista de les pel·lícules juvenils: em despertava tota alterada pel que havia viscut.

Per sort, la cosa va canviar. El primer mes somiava en vosaltres. Primer tu, després la meva Rosselló-Pòrcel i, tornem-hi, tu i després, altra vegada, ella.

Era increïble, però ben cert, i m'encantava. Era una manera de tenir-vos. Sí, fictícia, però al cap i a la fi una manera que em consolava.
Els principis poden costar i compartint aquestes estones, jo vivia. Vivia el que voldria, el que necessitava.

Els dies volaven tan aviat... I vosaltres, vosaltres, amb ells, partíreu. Deixàreu de visitar-me i qui ocupà, gairebé per norma general, el vostre lloc va ser el meu padrí patern.

És alt, té els cabells blancs. En té bastants. Té les mans grosses i la pell morena pel sol. És un home del camp, i m'agrada. Com tothom, té la seva manera peculiar d'actuar, que, de vegades, puc entendre més que d'altres.

I, però, per què el recordava?, per què el tenia tan present? Sí, des de Mallorca havia duit una bona imatge seva, però per què ara?, per què teníem aquella connexió, ara, que no el podia veure?

Quedava poc temps per fer-ho i tu anares al poble. En tornar, me'n contares cosa i no sabia què dir-te per transmetre't que era aquí, que podies comptar amb mi pel que necessitàssis.

Encara que volia, no podia tornar-te el teu -mal usat- quòndam; emperò intentava ajudar-te! Necessitava fer-ho, però no creies en mi.

Damià

Tens nom d'origen germànic. Fa anys que ho sé, i tu?

Dubt que m'hagis seguit. Crec que, per una banda: sort, desconeixes tot el que he viscut. Igualment, avui tenc la necessitat d'escriure't. Creuràs que a l'estiu ja ho vaig pensar? Sí, sí. Estigues tranquil que, en som conscient: no tenc remei.

Què penses de mi? Amb el temps, per bé o per mal, tot s'exagera. Cap a quin cantó m'ha fet anar la teva ment?

M'agrada veure la mar. Saps que no som d'embarcar-me, però respirar la seva olor és una delícia. Inconscientment, estic segura que, em recorda l'illa.

I tu, em recordes? Has estat capaç de pensar-me positivament cap dia?

Els carrers de la Ciutat Comtal són llarguíssims. A tres més avall del meu, hi ha el que du directa a la facultat. L'has vista mai? Et diria que, si no ho has fet i pegues un bot aquí, hi entràssis; però tu no ets, crec, d'aquestes coses.

Per què hem acabat així? Jo som aquí. Lluny. No et puc ferir. No puc fer-te res.

Com creies, Mallorca no em va quedar petita, però Barcelona m'encanta, perquè, no sé com s'ho ha manegat, m'ha mostrat que més enllà del món que sempre hem vist, hi ha moltíssim més, per veure i aprendre. No tot es redueix a el teu poble, Palma i quatre redols més. Hi ha l'estranger.

Per què em despatxares tan aviat? Va ser per ella -contra qui no tenc absolutament res- o per tu -que ja no em volies patir més?

Ara faig sèries. Creus que, encara més, per això no som la que conegueres fa uns anys? No ho creguis pas, si no vols, però en essència, ho assegur: ara i sempre seré la de llavors.

Ja t'has penedit dels home runs?

Som, com sempre a la meva manera, feliç. No sé si Barcelona m'aprova, però és més increïble del que puguis trobar.
Pens o he pensat en tu. T'escric. Ho faig per mi. I, i també per tu. M'agradaria saber què és de la teva vida per tu, i no per segones persones. M'agradaria no ser-nos estranys. M'agradaria tenir-te com en Biel, que incondicionalment sempre hi és, però c'est la vie!

Gerard

Mes, si jo et tinc, ¿per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, ¿per què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria.

Per setembre ens coneguérem i anàrem a Gràcia. Em mostrà les places.

Sempre, de tant en tant, m'escrivia i em deia per fer qualque cosa plegats. Jo no el passava en cançons. Sé que podia semblar així o això, però és que, normalment tenia feina i no podia.

Un dia em comentà d'anar al teatre, sortida que volia fer sempre que pogués.

Encara em quedava una darrera tongada d'exàmens. Estava nerviosa. No veia temps per fer res que no fos estar a casa i intentar estudiar. Al final, però, m'hi vaig engrescar! Vaig anar, per segona vegada al TNC, a veure Canigó. L'obra va estar bé. Va ser entretinguda. Em va anar perfecte.

Segurament, no li ho semblà, però m'agradà aquella estona. La necessitava. Em va permetre desconnectar de tot i crec que no podria haver-la compartit amb ningú més.

Francisco

Mai no he estat de fer exercici. Mai no he sabut moure el cos d'allò més bé. Les coses pràctiques no m'estimen gaire. Tot i això, una de les primeres paradoxes viscudes a Barcelona és que, em vaig apuntar a un gimnàs.

El primer dia vaig maleir un parell de vegades haver-ho fet. Preferia més no menjar que anar amb calçonets curts a moure el body per allà.

Divendres tenia tres hores de classe i després havia d'anar directa a suar amb les meves dues senyoretes. Férem el que tocava i, en tornar a ca nostra, un cotxe, fent marxa enrere, va fer que Joana i jo fóssim dues peces de dòmino.

Estàvem bé. No ens va passar res. Només va ser l'ensurt. De fet, almenys jo, m'ho vaig agafar amb rialles. Emperò, a mesura que passava el dia, el cos em feia un poc de mal, les cuixes deixaven de tenir la simetria d'abans, estava cot piu, no tenia ganes de fer res, res em motivava...

Per no estar a casa, però, en haver dinat, vaig anar a comprar un panet per a tu. Te l'havia de fer amb sobrassada quan venguessis. No som popòna, però em feia respecte creuar els carrers. Passava pena que vengués qualque altre cotxe.

Després, vaig agafar el metro fins a Universitat, com sempre. Volia mirar si trobava el regal de Reis per a la meva germana. Ho sé, pareixia un mort que caminava. No ho sé explicar. M'ho mirava tot com si fos un no-sé-pas-dir-què. No estava malament. No m'havia passat res de l'altre món, però no tenia ganes de fer absolutament res i, alhora, tot m'anava bé.

Com era d'esperar, el regal va ser impossible. No el vaig trobar, però passant per un carreró estret en vaig veure un per als pares. No vaig entrar a la botiga. Encara que hi havia llibres, molts llibres, i antics, no em venia de gust fer-ho i demanar si allò es venia, què valia...
Volia, volia passejar per aquella ciutat impersonal. Mirar-me-la com ho feia. Com un fantasma que camina sense fer massa soroll, sense que sigui percebut per ningú.

Per tornar, vaig agafar la bicicleta i va ser arribar a ca nostra, a la correguda, canviar-me i venir-te a buscar.

Si demanau com som, us podran dir que no gaire afectiva. Creieu-vos-ho, però és per falta de confiança que puc ser així. I, sí, també puc viure bastant de temps sense el contacte físic que m'agrada, però que em costa demanar.

Quan era petita, m'encantava que mon pare m'agafàs -ja fos només a mi o amb la meva germana- i m'abraçàs ben fort. Era com qui dir: m'estima. Estic segura. No tota sola. Hi ha qualcú que em té present, que li agrada fer-me cas...

El dia que un bon home de Campos feia els anys, necessitava resentir-me així i t'ho vaig demanar. Tenia por que no funcionàs, que el poder guaridor que jo atorgava a aquell acte, amb tu, no tengués vigència. Emperò va ser -i és- la millor abraçada que m'han fet estant aquí.

Un dia m'escriviren que les abraçades "poden ser el millor consol, perquè s'han de valorar, d'estimar, d'entregar quan algú proper les necessita. I, perquè les de veritat, les més importants, mai no s'obliden".

Jo, a aquesta, no l'he oblidada. M'encantaria tornar-ne a rebre una d'igual, per l'estil, però, més o menys, és el que deia Heràclit. "Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu".

Montserrat

Tenia un dia ple, ple, ple. Molt cronometrat. Classes, examen, tutories i cita amb tu.

Havies tornat a principi de setmana i, encara que havia dit que mal haguessis quedat al món fred, tenia ganes de veure't. Me'n moria! Em seguies agradant i, quina ràbia ser tan dèbil!

M'havia arreglada tota pels professors que havia de veure. Un d'ells era el meu venerat i estimat tutor. Sí, oficialment ja no ho era, però personalment serà així sempre, crec. Emperò, el que deia: tampoc no s'han de dir mentides. Una part inconscient també em va fer vestir pensant en tu.

A dos quarts de nou vaig començar el dia, a les deu havia d'anar cap a la facultat d'Història, a dos quarts de dotze tenia una tutoria, a dos quarts d'una la classe de Paleografia, a les tres examen, just en haver acabat, a dos quarts de cinc, la tutoria que m'encantaria i a un quart de set havíem quedat a Plaça Universitat.

Amb el tutor, vaig acabar abans de l'hora prevista. Vaig telefonar a ma mare, que feia els anys, em vaig mirar i remirar i et vaig dir que, ja que estava llesta, t'esperaria a l'entrada de metro.

La gent sortia per tongades. Bastanta, n'hi havia, que creuava les portes metrals, però tu no arribaves. Ho sabia. Era culpa meva. Havia fet massa prest. No havíem quedat fins un quart més tard, però em cruixia d'esperar.

Més tard, et vaig veure! Eres allà! Havies de passar les portes i francament no sé on miraves. Per què ho feies endavant i no cap a un costat? Per què no m'havies cercat abans de sortir? D'enfora, em semblares més alt d'així com et recordava.
Em vaig acostar a tu. Era estrany. Notava que érem dos estranys plantats allà. Com si ens haguessis obligat a quedar.
Tenia por que no t'agradàs veure'm.

Ens férem dos petons? Potser sí i, amb la nostra incertesa particular, anàrem fins a la Ronda de Sant Pere a beure quelcom. Tu un cafè amb llet i jo la millor xocolata desfeta que, per ara, he tastat. Qualcú dirà que l'opinió està condicionada per la companyia i, per ventura, una mica sí que és així.

Arravatada a la paret, estava la nostra taula. Asseguts, em seguires contant l'experiència d'haver viscut uns mesos a l'estranger i m'agradava. M'agradava sentir-te parlar. Feia més de mig any que no ho feia! Emperò, fer-ho del regust amarg i trist que tenies per haver tornat aquí no. Semblava com si ser a casa fos tornar enrere i que tot el que incloïa aquest territori deixava de ser poc atractiu.

A part d'aquest detall, l'estona plegats va passar volant!, va ser bona. A mi, em va agradar! Vaig tenir un dia -esperat- diferent, agradable.

Ens diguérem adéu a la nostra columna i de quedar l'endemà. Em sorprengué que la proposta l'haguessis plantejada tu, però m'encantava que fos així!

En voltar cadascú cap a la seva línia, com al darrer dia d'estiu, em vaig girar per veure't. Ho vaig fer un parell de vegades.

A l'andana, ho sé, si qualcú em va reparar degué pensar que estava fatal, però vaig somriure. Estava contenta. T'havia vist! Havia passat un bon horabaixa!

Quan vaig trepitjar ca nostra, deduïu-ho, les meves madonetes em reclamaren a la cuina. Crec que, quedaren un poc decebudes en sentir que només havíem anat a prendre una cosa i xerrat. A mi, no em va passar. Torna-m'hi, torna-hi, que diríem, sí, no cal enganyar-nos: m'hagués agradat tenir un petó, però vaig estar tan contenta de veure't, de com va anar tot, que, per una vegada, em vaig conformar amb el que tenia.

Brígida

Un dia vaig organitzar l'eixida d'anar al Collserola. Em feia ganes reveure tot Barcelona i passejar entre la licorella que potser havia vist Foix.

No sabia com arribar-hi i ho vaig demanar a les nenes catalanes de classe. Com jo mateixa, no en tenien ni idea. Mai no hi havien anat. Llavors vaig pensar: "I que voldrien venir-hi? Què faig? Els ho coment? Però no, supòs que diran que no, perquè si els costa tant parlar... A més, deuen tenir cosa a fer, el cap de setmana. No són com jo. Tenen la seva vida aquí, muntada. No pot ser que vulguin venir. I és això, si els ho dic, pareix que les oblig, i no és així. Jo ho dic per si els fa ganes, per si volen. Bé, val més no comentar-los-ho, perquè per ventura troben que els compromet i no ho vull."

Les al·lotes que havia conegut a classe m'agradaven. Les trobava bones nines i volia conèixer-les, saber més com eren... Perquè sí, des d'aquell dia fonològic-pràctic, el gel havia començant molt, molt tímidament a fondre's, però la relació que teníem seguia sent-ne una d'acadèmica i em sabia greu.

Aleshores, què vaig fer? Anar a l'armeria per proveir-me de coratge. Havia decidit intentar canviar el que hi havia i, per aquest motiu, les convidaria a casa, a sopar. Tot i això, amb la intenció de deixar clar que, només era una idea i perfectament la podien rebutjar.

La qüestió és que, pel que fos, les tres senyoretes digueren que sí!, que vendrien. N'estava molt contenta, però una hora abans em va pegar la por. I si no els agradava el pis o el menjar que faria? I si trobaven que era una situació una mica incòmoda? I si havien dit que sí perquè els ho havia dit i no perquè els venia de gust? I si realment no els queia bé?...

Al final, el temor, sortosament, va prendre els tapins i, per mi, tot va anar rodat. La companyia, el menjar... tot va ser perfecte.

En ser l'hora de partir, dues ho feren plegades i en cotxe, mentre que l'altra en tren. A aquesta darrera la vaig acompanyar fins a l'estació.

Just en el moment en què creuà les portes per anar cap a l'andana, em va sortir un somriure tan pur i real i un "gràcies, de tot cor" al cap que, quina alegria! Feia tant de temps que no em sentia així!, segura de mi mateixa, contenta...

Vaig haver de menester dos mesos per deixar de pensar que m'havia equivocat venint a Barcelona, per pensar que, per fi, qualcú m'havia acceptat, i que sincerament, hi viuen molt bé, també, a Barcelona.

Josep

Duia les ungles de color rosa. Rosa xiclet o rosa barbie, però, com que tenia tutoria, l'esmalt va volar.

M'agrada arreglar-me quan he de veure el meu tutor. Sempre dic que la primera impressió és la que compta i, amb ell, és com si sempre fos aquesta primera vegada.

M'havia fet les piules a consciència i vestit tan bé i tan guapa com podia.

A les dotze havia d'anar al seu despatx que dóna al carrer d'Aribau.

Ho duia tot. Tots els papers, documents, llibres... que tenia. Volia començar a posar-me, de bon de veres, amb el treball de fi de carrera.

No record si la porta era oberta o què, però ell estava a la seva taula. Tot sol. Escoltava música i m'esperava.

En veure'l, vaig somriure i activar aquesta mena d'amor i de devoció que li tenc.

Em va demanar com estava, com m'anava tot, degué obrir la carpeta que té amb el meu nom i el temps desaparegué. Estava en una altra òrbita fins que, no puc dir com, ell, l'homenet que tant m'agradava, em digué que no em podia tutoritzar el projecte.

Va ser automàtic. Va ser dir-m'ho i sentir com el nas em picava, els ulls s'humitejaven i tenir unes ganes boges de posar-me a plorar com una nina petita.

Em deixava! Em va deixar! Ell!, ell que ho era tot per mi, que era qui em salvava sempre, qui m'havia demostrat, des del primer dia, que era persona, que podia confiar en ell... Ell!, ell em deixava desemparada, amb el cul a l'aire! Però, no! No podia ser! Ell no podia fer-m'ho! Jo el volia! Volia que m'ajudàs, volia que fos ell, qui em guiàs amb tot allò! El volia! Jo volia aquell porofessor!, aquella personeta que en cercar-la per Internet m'havia fet pensar en un dimonió...

Sí, després em digué qui podia ocupar el seu lloc i que sempre el tendria pel que fos, però no! Realment pensava que, ningú podia fer el seu paper i que no podia oferir-me ajuda.

Aquell dia, aquell dilluns va ser un dels més tristos que he passat a Barcelona. Sé que pot semblar exagerat i m'és igual si ho creis. Sé què vaig pensar i com ho vaig viure. Per mi, aquell dia, aquell dilluns va ser com si una parella m'hagués deixat.

Javi

Esperava. Ho feia perquè volia, però començava a tenir la sensació que feia retxes dins l'aigua, que no tenia sentit, que perdia el temps.

Tu. Tu no hi eres i jo. Jo t'esperava. Esperava i desitjava veure't, llegir que m'enyoraves, que volies fer-me petons... Volia, volia que fossis com jo, però era -i és- impossible.

Aleshores vaig pensar que convenia canviar, potser posar-te a una palangana mental de coses per arxivar, sortir, relacionar-me més per, al final, regalar-te la pau que no tenies.

Vaig conèixer un al·lot. Quedàrem a Badalona. No és tan horrorós, el lloc. A mi em va agradar. I ell, ell s'assemblava a l'altre. Per tant, em podia agradar una mica, emperò no! Era graciós, interessant, tenia una facilitat innata per escarnir; però no et superava. Endemés, tu, tu vares fer-nos companyia tota l'estona. Fantasmagòricament i mentalment, dins meu, hi eres.

Què he de fer per oblidar-te? Quedar amb altres? Ho veus? Ho intent! Intent que perdem la connexió! Intent retornar-te el que tenies abans de saber qui era, però no aconseguesc fer-te desaparèixer! I, i, cada dia que passa, més vull que siguis aquí! El temps corre aviat, però el teu retorn m'és etern. No arriba mai i t'enyor! Jo sí que ho faig i vull veure't, poder-te tocar i dir que ets real, que no he viscut cap somni. Vull que m'abracis, demanar-te si puc plantar-te un petó...

Vull que siguis aquí, un poc més a prop de mi.

Victòria

- Sí, tenc una germana. Més gran que jo. I tu?
- Un germà, però és més petit.

- Ella vol anar a Girona. No sé com arribar-hi, però ja ho mirarem.
- I no li mostraràs Barcelona?
- Bono, és que ja ho coneix. Hi va fer sa carrera.
- Ah!, d'acord. Pensava que era més petita que tu.

L'any passat vaig coincidir, a una assignatura, amb una mamà catalana. Era de Mataró o Manresa. No ho record bé, però diria que començava per /ma/. Ella em va dir que els catalans eren molt bona gent, que es relacionarien amb mi, que em farien cas...

En arribar aquí, cada dia, posava més en dubte tota aquella afirmació. Sí, no estava ben fet, però com podia ser que hi hagués tanta diferència? Com podia ser que jo no trobàs, ni una miqueta molt miqueta, que tengués raó?

Em feia ràbia no poder-li dir que no anava errada.

Per què els costa tant? Què els faig? Què els he de fer? Què volen? Què els agrada? Els faig nosa? Què pensen de mi?, d'una que acaba d'arribar i de qui no saben qui és, ni per què és on és ni res? Què volen? Per favor, que m'ho diguin, perquè ja no puc més! No sé què fer! Els parl, els cont coses meves, de la meva família i ells res. Són molt hermètics. Si no els demanes, no t'explicaran res. No hi ha cap iniciativa per part seva!

Dos dies abans de les eleccions generals. Divendres dematí, a les deu, en haver fet la classe pràctica de Fonologia, de les nines amb les que sempre intentava parlar, només n'hi havia una.
Amb ella vaig sortir de l'aula i, és clar, esperava tenir la conversa típica, aquella en què comentes quatre coses de classe i cadascú, després, va cap a ca seva.

Aquell dia, però, va ser diferent! Molt diferent! Aquella nena, aquella al·lota, amb tota la naturalitat del món, sense que jo tragués el tema em va dir, més o menys: "[es əβuj kə βe lə teβə ʒəɾmanə | ɔj]?"

L'alegria que vaig tenir va ser tan i tan i tan gran! Vaig quedar admirada, sorpresa! Una catalana s'havia preocupat per mi! Per mi! M'havia demanat una cosa meva sense que, pel que hagués pogut dir abans, jo l'obligàs a fer-ho!

Ho record molt bé, en ésser a casa els ho vaig dir a les companyes: "Com els costa, als catalans, Mare de Déu! Poden ser molt tancats, secs, freds; ara, però, quan s'amollen són massa! Són, francament, bona gent."